AQUELLA OMNIPRESENT ABSÈNCIA

Ja em tens l’altre dia escoltant una conferència sobre temes familiars d’un tal Mr. No-recordo-el-nom. Només sé que era nordamericà, i que havia tingut la condescendència d’aterrar a les nostres terres perquè li venia de pas en el seu trajecte cap a un territori més prometedor. Això de fer venir nordamericans sobretot perquè són nordamericans, és a dir, postular que la seva ètnia els atorga una superioritat sobrehumana a cada paraula que pronuncien, em posa una mica nerviós. A casa nostra encara no hem superat el síndrome BienvenidoMrMarshall.

Al principi de la conferència em vaig dedicar a escoltar el Sr. Marshall amb gran fervor, perquè ens havia promès que tenia la fórmula magistral per treure’ns a tots de la crisi, i a més a més havia avançat que la pedra filosofal tenia alguna cosa a veure amb la institució familiar…

Tot plegat, una gran decepció. El seu argument, de pa sucat amb olive oil, era que com més fills tinguéssim, més aviat sortiríem de la crisi. Un dels assistents va gosar preguntar-li com arreglaríem primer l’alarmant atur juvenil, i el Sr. Marshall, després de clavar-li una bona mirada, li va deixar entendre que ell no era ben bé un economista, no sé si m’entén. Decebedor, decebedor.

Però el que més em va irritar és que, per demostrar que com més fills millor, primer ens va engaltar tota una sèrie d’estadístiques, i de les estadístiques powerpointejades en va concloure unes conclusions totalment concloents. Va dir i repetir que els fills que creixen sense pare tenien una gran propensió a la criminalitat, al fracàs escolar, a l’agressivitat… A tots els mals de la caixa de Pandora.

Al costat meu seia una encantadora vídua. Mare de quatre o cinc fills. Mare compromesa. Mare alegre. I en acabar la conferència,  em van venir moltes ganes de dir-li que el marit d’una vídua cria els fills des de l’omnipresent absència de la seva presència. Que la casa està plena de records d’aquells braços peluts que es rebel·len contra cada minut que passa i deixa de poder abraçar els seus fills. Que cada vegada que la mare diu alguna cosa que comença per “el teu mare diria”, “el teu pare pensaria”, “el teu pare faria”, l’ombra del pare es fa més present i poderosa que totes les paternitats de pilot automàtic. Que el pare és invocat en cada paraula que no es pronuncia, en cada mirada tàcita de complicitat. I que els fills experimenten la necessitat d’omplir la plenitud de la buidor que han sentit des de la infantesa amb una paternitat més que activa.

Conec alguns fills de mares vídues. Veig com abracen els seus fills, i com els acompanyen per la vida, amb la força subratllada de trobar sentit a cada instant compartit. Els conec, però no surten a les estadístiques.

Anuncis

1 comentari

Filed under FAMÍLIA

One response to “AQUELLA OMNIPRESENT ABSÈNCIA

  1. Genial, Enric, com sempre. Encantat de llegir-te de nou.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s