ROSTRES I COSSOS

Ja sabeu, per antigues entrades, que estic totalment a favor del vel islàmic, de la mateixa manera que em sembla de conya que un monjo budista o una monja catòlica pugin als Ferrocarrils de la Generalitat vestits amb la seva  indumentària corresponent.

Tanmateix, estic totalment en contra del Burca, i us explicaré per què. Una persona que es passeja pel món amb el rostre totalment cobert no pot ser mai considerada una ciutadana. El rostre ocult amaga la capacitat de la persona de projectar-se cap a l’exterior, d’entrar en societat. És a través del rostre, i de la seva expressió, que ens mostrem com a éssers eminentment humans. El rostre conté la geografia de la nostra humanitat. Dels llavis surten les nostres idees, amb els ulls contemplem i som contemplats. Les expressions facials són la gramàtica humana de la nostra meravellosa complexitat com a éssers. El nostre somriure, únic a la nostra espècie, ens delata la intel·ligència. La cara és la radiografia del cervell, el nucli neuràlgic que ens fa únics, el centre de les nostres raons i de les nostres emocions.

El nostre rostre visible és el passaport de la nostra sociabilitat. Les persones que s’oculten rere màscares no poden ser reconegudes, no poden ser socials, no es poden projectar cap a l’exterior. Les dones amb Burca són fantasmes nebulosos, privats de la seva condició social per la imposició d’una màscara perillosament masclista. Porten la pitjor de les màscares. Recloses dins del Burca, les dones que el porten estan condemnades a no tenir vida social, a ser esclaves de la vida privada, fins i tot quan creuen l’àgora.

No sé si el camí per extingir el Burca és la seva prohibició. El que tinc clar és que totes les cultures, també la nostra, som vulnerables a l’erosió de la nostra dignitat com a persones i com a éssers socials. Condemno el Burca, perquè és la negació de la sociabilitat, perquè deshumanitza la persona, i la converteix en un espectre.

A Occident també erosionem la nostra capacitat de ser ciutadans quan convertim la nostra intimitat en pornografia. M’estic referint sobretot a la gran tendència actual d’escampar i compartir qualsevol episodi de la nostra vida interior amb els altres, de fer-ne fins i tot moneda de canvi, com tantes vegades presenciem als mitjans de comunicació.  La manca del més mínim sentit del pudor personal desfigura la nostra ciutadania. Ens convertim en titelles. En cossos. En comptes de compartir les nostres idees, ens buidem a l’exterior. I quedem sense res. Buits.

El tractament cada vegada més desacomplexat del cos humà nu en platges, càmpings, revistes i ambients varis és un símptoma de la pèrdua de finor general. La vestimenta ens humanitza i ens estalvia acabar convertits en cossos, en portades de la revista Cuore. La roba és el principi de l’elegància, i permet focalitzar la persona en el seu rostre, gresol de la seva identitat.

Si no aprenem a equilibrar la nostra vida pública i privada, i a mantenir els nostres codis d’exclusivitat, correm el perill de convertir-nos en cossos. Cossos també esclavitzats sota la tirania tan occidental de la bellesa física com a fi en si mateixa. Cossos tan despersonalitzats, tan deshumanitzats, com l’anonimat d’un Burca.

Som les nostres idees, però també som els nostres cossos.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under SOCIETAT, TEMES D'AVUI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s