CURA ESQUIZOFRÈNICA

hijos abandonadosTinc la sort de treballar en un ambient sofisticat, vaporitzat de wifi, envoltat de persones que llegeixen llibres i diaris, que tenen idees i inquietuds. Sóc un afortunat. Un dia, tot esmorzant, una companya de treball culta i refinada, d’uns trenta i pocs, em va adreçar la següent reflexió en veu alta:

-Avui, tot venint cap a la feina, no parava de pensar en les contradiccions de la vida. Jo, una dona de carrera, culta i educada, he sortit de casa per anar a la feina i he deixat els meus fills amb el pitjor de la societat: una peruana analfabeta, mare de quatre fills, que va haver d’abandonar fills i marit al Perú per guanyar-se la vida en un altre país.

La confessió, com a mínim, mereix un post i unes quantes reflexions. Per començar, jo no crec que les peruanes analfabetes siguin el pitjor de la societat. Tot sovint, en la meva vida, les persones menys ortodoxament erudites i viatjades m’han impressionat amb la saviesa de les seves paraules. I és que està escrit: Déu ha revelat als senzills coses que els savis no poden entendre…

A mi, aquell comentari va fer que em centrés en la senyora peruana que no podia cuidar els seus fills i en canvi havia de cuidar els fills d’una família forània, que vivia a milers de quilòmetres de casa seva. Tant parlar de la deslocalització de les empreses, potser seria hora que comencéssim un dia a parlar de la deslocalització de les emocions i els sentiments.

No poder estar amb els teus fills, però, en canvi, haver de cuidar els afavorits fills de les famílies afavorides d’un país afavorit, a milers de quilòmetres d’on el teu cor batega, és el que més s’assembla a un càstig grec. He inclòs a la meva llista  per encomanar en les meves oracions a totes les mares deslocalitzades que es lleven a les sis del matí, es recullen els cabells i l’enteresa, agafen un autobús ple de gom a gom, pugen a la zona alta de la ciutat i truquen a la porta d’un loft amb un somriure de submissió educadíssima. No sé com ho fan. El sentit del deure i la necessitat fan uns replecs dolorosos a les bates de molts servidors invisibles.

I és que no solament sóc un privilegiat per respirar en un ambient laboral amb internet sense cables.

Anuncis

3 comentaris

Filed under VIVÈNCIES

3 responses to “CURA ESQUIZOFRÈNICA

  1. Lluís

    Comparteixo la teva reflexió, tot i que sigui des de fa uns instants. Dic instants perquè realment quan estava llegint l’inici de la teva entrada em sentia identificat amb la companya de feina que t’ha suscitat la teva reflexió, però a mesura que llegia més entenia la teva posició. Gràcies per posar-hi una mica de llum, això de la “deslocalització dels sentiments” m’ha localitzat ben bé mon cor.

    Lluís

  2. Quina raó que tens Enric… Com de futut ho han de tenir en els seus països per venir aquí i “viure” d’aquesta manera i, de postres, ser considerats com el pitjor de la societat.
    Gràcies perquè el teu post m’ha fet pensar.

  3. Ja m’agrada llegir-te, però avui més. T’ha quedat un post molt bonic!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s