Avanço la meva crítica al pensament de Xavier Roig: una escola no pot ser governada amb una mentalitat exclusivament empresarial, perquè l’escola no produeix béns, sinó que forma persones, un “material” que no es pot llençar a les escombraries quan ens sembla que està “defectuós”; comparteixo, però, amb Roig, el convenciment que  al nostre sistema educatiu cal incorporar amb caràcter d’urgència els conceptes de l’eficiència, el rendiment i els resultats.

Amb una escola passa com amb qualsevol empresa: pot tenir millors o pitjors instal·lacions, pot disposar d’una matèria primera -els alumnes- més bona o més dolenta, però si no compta amb bons professionals -és a dir, bons mestres- no pot funcionar bé de cap de les maneres. I deixin-me dubtar de la majoria de professors que corren per les nostres aules.

Fa mesos la consultora McKinsey, veient que hi havia uns quants governs que començaven a estar una mica mosques perquè en el rànquing de països amb el millor sistema educatiu sempre repetien els mateixos, va fer un estudi per veure si podia treure’n l’entrellat. Per què els més ben situats eren sempre Finlàndia, Corea, Singapur, Hong Kong, Canadà, etc.? Què tenien en comú? L’estudi va concloure que només tres coses. Primera: seleccionaven els mestres entre els més ben qualificats de cada ram -és a dir, qualitat-. Segona: els mestres feien formació contínua, se’ls avaluava i si convenia se’ls podia fer fora -és a dir, competitivitat-. Tercera: quan un alumne es torçava, el mestres corresponent li dedicava un sobreesforç que podia arribar al 20% d’hores extres -és a dir, responsabilitat en els resultats. El que tenien en comú tots aquests països capdavanters en educació no eren ni mestres més ben pagats ni infraestructures més bones. La conclusió era simple: cap sistema educatiu pot tenir una qualitat superior a la dels seus mestres. Hi ha altres aspectes importants, sí senyor. Però vénen després.

En general, el sistema educatiu europeu meridional ha seguit un camí que a Catalunya podríem batejar com el “Mètode Rosa Sensat” i que, vistos els resultats,  seria més apropiat anomenar “Experiment Rosa Insensat” -tan insensat com el país que l’ha aplicat. És un sistema que té tot ell una pàtina progre, antiamericà i kumbaià.

ENCUENTRO CON PROFESORES UNIVERSITARIOS JÓVENES DISCURSO DEL SANTO PADRE BENEDICTO XVI Basílica de San Lorenzo de El Escorial Viernes 19 de agosto de 2011

Señor Cardenal Arzobispo de Madrid,

Queridos Hermanos en el Episcopado,

Queridos Padres Agustinos,

Queridos Profesores y Profesoras,

Distinguidas Autoridades,

Amigos todos

Esperaba con ilusión este encuentro con vosotros, jóvenes profesores de las universidades españolas, que prestáis una espléndida colaboración en la difusión de la verdad, en circunstancias no siempre fáciles. Os saludo cordialmente y agradezco las amables palabras de bienvenida, así como la música interpretada, que ha resonado de forma maravillosa en este monasterio de gran belleza artística, testimonio elocuente durante siglos de una vida de oración y estudio. En este emblemático lugar, razón y fe se han fundido armónicamente en la austera piedra para modelar uno de los monumentos más renombrados de España.

Saludo también con particular afecto a aquellos que en estos días habéis participado en Ávila en el Congreso Mundial de Universidades Católicas, bajo el lema: “Identidad y misión de la Universidad Católica”.

Al estar entre vosotros, me vienen a la mente mis primeros pasos como profesor en la Universidad de Bonn. Cuando todavía se apreciaban las heridas de la guerra y eran muchas las carencias materiales, todo lo suplía la ilusión por una actividad apasionante, el trato con colegas de las diversas disciplinas y el deseo de responder a las inquietudes últimas y fundamentales de los alumnos. Esta “universitas” que entonces viví, de profesores y estudiantes que buscan juntos la verdad en todos los saberes, o como diría Alfonso X el Sabio, ese “ayuntamiento de maestros y escolares con voluntad y entendimiento de aprender los saberes” (Siete Partidas, partida II, tít. XXXI), clarifica el sentido y hasta la definición de la Universidad.

En el lema de la presente Jornada Mundial de la Juventud: “Arraigados y edificados en Cristo, firmes en la fe” (cf. Col 2, 7), podéis también encontrar luz para comprender mejor vuestro ser y quehacer. En este sentido, y como ya escribí en el Mensaje a los jóvenes como preparación para estos días, los términos “arraigados, edificados y firmes” apuntan a fundamentos sólidos para la vida (cf. n. 2).

Pero, ¿dónde encontrarán los jóvenes esos puntos de referencia en una sociedad quebradiza e inestable? A veces se piensa que la misión de un profesor universitario sea hoy exclusivamente la de formar profesionales competentes y eficaces que satisfagan la demanda laboral en cada preciso momento. También se dice que lo único que se debe privilegiar en la presente coyuntura es la mera capacitación técnica. Ciertamente, cunde en la actualidad esa visión utilitarista de la educación, también la universitaria, difundida especialmente desde ámbitos extrauniversitarios. Sin embargo, vosotros que habéis vivido como yo la Universidad, y que la vivís ahora como docentes, sentís sin duda el anhelo de algo más elevadoque corresponda a todas las dimensiones que constituyen al hombre. Sabemos que cuando la sola utilidad y el pragmatismo inmediato se erigen como criterio principal, las pérdidas pueden ser dramáticas: desde los abusos de una ciencia sin límites, más allá de ella misma, hasta  el totalitarismo político que se aviva fácilmente cuando se elimina toda referencia superior al mero cálculo de poder. En cambio, la genuina idea de Universidad es precisamente lo que nos preserva de esa visión reduccionista y sesgada de lo humano.

En efecto, la Universidad ha sido, y está llamada a ser siempre, la casa donde se busca la verdad propia de la persona humana. Por ello, no es casualidad que fuera la Iglesia quien promoviera la institución universitaria, pues la fe cristiana nos habla de Cristo como el Logos por quien todo fue hecho (cf. Jn 1,3), y del ser humano creado a imagen y semejanza de Dios. Esta buena noticia descubre una racionalidad en todo lo creado y contempla al hombre como una criatura que participa y puede llegar a reconocer esa racionalidad. La Universidad encarna, pues, un ideal que no debe desvirtuarse ni por ideologías cerradas al diálogo racional, ni por servilismos a una lógica utilitarista de simple mercado, que ve al hombre como mero consumidor.

He ahí vuestra importante y vital misión. Sois vosotros quienes tenéis el honor y la responsabilidad de transmitir ese ideal universitario: un ideal que habéis recibido de vuestros mayores, muchos de ellos humildes seguidores del Evangelio y que en cuanto tales se han convertido en gigantes del espíritu. Debemos sentirnos sus continuadores en una historia bien distinta de la suya, pero en la que las cuestiones esenciales del ser humano siguen reclamando nuestra atención e impulsándonos hacia adelante. Con ellos nos sentimos unidos a esa cadena de hombres y mujeres que se han entregado a proponer y acreditar la fe ante la inteligencia de los hombres. Y el modo de hacerlo no solo es enseñarlo, sino vivirlo, encarnarlo, como también el Logos se encarnó para poner su morada entre nosotros. En este sentido, los jóvenes necesitan auténticos maestros; personas abiertas a la verdad total en las diferentes ramas del saber, sabiendo escuchar y viviendo en su propio interior ese diálogo interdisciplinar; personas convencidas, sobre todo, de la capacidad humana de avanzar en el camino hacia la verdad. La juventud es tiempo privilegiado para la búsqueda y el encuentro con la verdad. Como ya dijo Platón: “Busca la verdad mientras eres joven, pues si no lo haces, después se te escapará de entre las manos” (Parménides, 135d). Esta alta aspiración es la más valiosa que podéis transmitir personal y vitalmente a vuestros estudiantes, y no simplemente unas técnicas instrumentales y anónimas, o unos datos fríos, usados sólo funcionalmente.

Por tanto, os animo encarecidamente a no perder nunca dicha sensibilidad e ilusión por la verdad; a no olvidar que la enseñanza no es una escueta comunicación de contenidos, sino una formación de jóvenes a quienes habéis de comprender y querer, en quienes debéis suscitar esa sed de verdad que poseen en lo profundo y ese afán de superación. Sed para ellos estímulo y fortaleza.

Para esto, es preciso tener en cuenta, en primer lugar, que el camino hacia la verdad completa compromete también al ser humano por entero: es un camino de la inteligencia y del amor, de la razón y de la fe. No podemos avanzar en el conocimiento de algo si no nos mueve el amor; ni tampoco amar algo en lo que no vemos racionalidad: pues “no existe la inteligencia y después el amor: existe el amor rico en inteligencia y la inteligencia llena de amor” (Caritas in veritate, n. 30). Si verdad y bien están unidos, también lo están conocimiento y amor. De esta unidad deriva la coherencia de vida y pensamiento, la ejemplaridad que se exige a todo buen educador.

En segundo lugar, hay que considerar que la verdad misma siempre va a estar más allá de nuestro alcance. Podemos buscarla y acercarnos a ella, pero no podemos poseerla del todo: más bien, es ella la que nos posee a nosotros y la que nos motiva. En el ejercicio intelectual y docente, la humildad es asimismo una virtud indispensable, que protege de la vanidad que cierra el acceso a la verdad. No debemos atraer a los estudiantes a nosotros mismos, sino encaminarlos hacia esa verdad que todos buscamos. A esto os ayudará el Señor, que os propone ser sencillos y eficaces como la sal, o como la lámpara, que da luz sin hacer ruido (cf. Mt 5,13-15).

Todo esto nos invita a volver siempre la mirada a Cristo, en cuyo rostro resplandece la Verdad que nos ilumina, pero que también es el Camino que lleva a la plenitud perdurable, siendo Caminante junto a nosotros y sosteniéndonos con su amor. Arraigados en Él, seréis buenos guías de nuestros jóvenes. Con esa esperanza, os pongo bajo el amparo de la Virgen María, Trono de la Sabiduría, para que Ella os haga colaboradores de su Hijo con una vida colmada de sentido para vosotros mismos y fecunda en frutos, tanto de conocimiento como de fe, para vuestros alumnos. Muchas gracias.

El tarannà cibernautic que socialment estem adoptant ens converteix en tastaolletes frenètics dels continguts. Vivim de titulars de diaris, de consignes, de missatges que es condensen en uns pocs caràcters i es llegeixen en la penombra del metro. Cal combatre aquesta superficialitat capbussant-nos en les profunditats dels textos, copsant-ne les idees i les complexitats. Fins i tot en l’anomenada “era de comunicació”, la cultura dels titulars despullats perillen de fer-nos caure en el parany dels radicalismes, les supersticions i les trinxeres ideològiques. Us animo, en aquest sentit, a llegir un interessant llibre de Nicholas Carr.

Llegint, llegint, m’he aturat a repassar les cròniques de la tragèdia humana de la banya d’Àfrica.

Es tracta d’un drama de proporcions còsmiques; la prova evident que els éssers humans hem de recórrer com a espècie un llarg camí per arribar a la nostra perfecció. Contemplant la tragèdia, no sé com es pot encara dir que la ciència és la solució a tots els problemes de la humanitat.

Després de llegir amb deteniment la crònica de tants nens morts de fam, de tants pares desesperats, de tanta misèria, he volgut girar pàgina i abordar la secció de política. Però, vés per on!, la calma del cafè m’ha fet reposar els ulls a l’anunci que està publicat a sota de tanta fam i misèria. S’anuncia un magnífic reductor del greix que se’ns acumula a l’abdomen. Un reductor fantàstic, que te l’apliques quan vas a dormir i funciona tota la nit, desfent el greix que se’ns acumula durant el dia…

Un greix que se’ns acumula per menjar més calories de les que cremem. Una crema per acabar amb el greix acumulat, anunciada sota una crònica de nens que es moren de fam mentre fugen a la recerca de l’aigua i els queviures bàsics per sobreviure.

Hi ha una separació formal entre la notícia i l’anunci, però el lector amatent hi descobreix una escletxa irreconciliable. Uns fugen de la fam i d’altres, a relativament pocs quilòmetres, volen eliminar cosmèticament els excedents d’aliments en forma de greix, sense la conversió  a  la sobrietat nutricional, ni amb un raonable exercici físic. Sense esforç, sobretot sense esforç. Som tan superficials que hem convertit els problemes amb reptes estètics.

Vivim en un món tan injust i contradictori, que si jo no tingués una visió sobrenatural de la vida i de la meva pròpia biografia, potser també passaria de la indignació a la ràbia, i algun dia em trobaria destrossant aparadors de botigues luxoses.

Jo també sento ràbia davant de la fam i el reductor abdominal. Com a societat, però, crec que per canviar les coses hem de transformar la ràbia en propostes, i les propostes en obres. Actuar sota la ràbia ens empitjora, i ens pot transformar en delinquents. No hi ha força més poderosa que les bones idees aplicades; en molts casos, són ràbia destil·lada.

Com que no som creients, vam buscar, per als postres fills, una escola laica. Però vam trobar una mena de religió descafeïnada, desproveïda de qualsevol consideració transcendent, filosòfica o moral i reduïda al folklore, el consumisme i la superstició.

El Nadal no commemora el naixement de cap Déu encarnat en home, ni tan sols de cap profeta o pensador que hagi guiat la consciència de milions de persones durant dos mil·lennis. Però el Nadal existeix, més que mai, i és un període adequat per anar a esquiar, en què els carrers s’il·luminen i en què els nens poden rebre joguines almenys tres cops (o quatre, que el cagatió es duplica per poder-ho fer en dia lectiu). Com en algunes tribus primitives, s’ensenya als nens a colpejar ritualment un arbre per tal d’obtenir dons dels esperits de la natura. I és la mestra, la mateixa que ensenya a dibuixar i a llegir, la que ensenya el ritual. Un ritual màgic que funciona de veritat: els nens veuen com el tronc caigut menja pells de taronja i, més tard, caga joguines.

I el senyor aquell gros vestit de vermell, el Pare Noel, esclar que existeix! No és cap bisbe del segle IV, no té res a veure amb Sant Nicolau de Bari, no protegia els orfes; sembla que abans treballava en publicitat. Tampoc no se sap d’on eren reis els Reis d’Orient, però existeixen, i tant que sí! Els veiem pel carrer, fem treballs a l’escola sobre els seus regals. Fins i tot el telenotícies informa de l’arribada de Ses Majestats.

També existeix la quaresma. No commemora, esclar, els quaranta dies que va passar Jesús (qui?) al desert. Però hi ha una Vella Quaresma, una senyora amb un bacallà a la mà, que té set peus. Si li arrenques un peu cada dia (sí, això ensenyen en algunes escoles, a arrencar peus a velles), al final ve la Setmana Santa (la paraula santa no es defineix, aparentment vol dir de vacances). Setmana de vacances que, òbviament, no commemora la passió, mort i resurrecció de ningú, i que bàsicament transcorre entre el Dia de la Palma i el Dia de la Mona.

Al panteó educatiu també hi ha esperits menors. La Castanyera els visita cada any, en aquella festa tan tradicional en què no es parla dels avis difunts, però es fan molts panellets. I els més petits no hi veuen cap semblança amb cap membre del personal. És l’autèntica Castanyera! I un autèntic Follet del Bosc se’ls apareix a l’escola natura per difondre un missatge ecologista.

Si un àngel de debò s’aparegués en una escola religiosa, no diríem que estan enganyant i manipulant les criatures? Buscant una escola laica, vam trobar una escola pagana.

*Carlos González és doctor en pediatria

Resulta que la majoria han superat els 35 -sí, nois, ens fem grans…-. No estan casats, ni tenen parella. Porten la mateixa vida que quan tenien 18 anys, amb la diferència que ara tenen una feina i ja no han d’anar a l’insti ni a la uni; però paren pels mateixos bars, ataquen les mateixes converses, encara parlen en diminutius,  i practiquen el bell art de la ironia. Si els miro de fit a fit, de tant en tant veig que se’ls escapa aquest mig somriure sorneguer de la factoria Albert Om. Van fent….Perdó: van fent…país.

El país que van fent, no sé com serà. Bé, sí que sé la forma que tindrà, el país petit que van fent. Serà esquifit, i en forma de piràmide invertida. Ple de geriàtrics poc interromputs per visites familiars. En lloc de la independència, aquests amics meus tan activistes estan alimentant la llei de la dependència.

Van fent un país de Peters Pans i vells. Això sí: amb les pancartes ben altives. Estan molt preocupats pel nivell de català dels mitjans de comunicació. Jo, en canvi, estic seriosament preocupat pel número de parlants que el català tindrà d’aquí a cinquanta anys.

He quedat amb ells aquesta setmana. I els ho penso dir ben clarament. Els donaré un últimàtum. Tenen 6 mesos per enamorar-se d’una Ben Plantada Catalana, de la ceba, i començar a fer país sota els llençols. País de veritat. Producte. Resultats. Productivitat. Ja no tenim temps per collonades.

Perquè, o ens hi posem, o en aquest país seran faves comptades!

Escolteu aquesta cançó recent de la Joan. Narra la carta d’un soldat que descobreix que sota l’uniforme porta la pell d’una persona humana. Crec que us agradarà.

I got your letter today Avui he rebut la teva carta

And I miss you all so much, here I us enyoro tant, aquí

I can’t wait to see you all no tinc espera per veure-us a tots

And I’m counting the days, dear i compto els dies, estimada

I still believe that there’s gold encara crec que hi ha or

At the end of the world al final del món

And I’ll come home i que vindré a casa

To Illinois a Illinois

On the day after tomorrow demà passat.

It is so hard És tan dur

And it’s cold here i fa tan de fred aquí

And I’m tired of taking orders i estic cansat de complir ordres

And I miss old Rockford town i enyoro la vella ciutat de Rockford

Up by the Wisconsin border al nord de la frontera de Wisconsin

But I miss you won’t believe però enyoro, no t’ho creuràs

Shoveling snow and raking leaves treure la neu i les fulles

And my plane will touch down I el meu avió aterrarà

On the day after tomorrow demà passat.

I close my eyes Tanco els ulls

Every night Cada nit

And I dream that I can hold you I somio que et puc abraçar

They fill us full of lies Ens omplen de mentides

Everyone buys que tothom s’empassa

About what it means to be a soldier sobre el que significa ser un soldat

I still don’t know how I’m supposed to feel però encara no sé com se suposa que m’he de sentir

About all the blood that’s been spilled davant de tota la sang que s’ha vessat

God on his throne que Déu en el seu tron

Get me back home em torni a casa

On the day after tomorrow demà passat

You can’t deny No pots negar

The other side que l’altre bàndol

Don’t want to die té tantes ganes de morir

Any more than we do com nosaltres

What I’m trying to say,el que vull dir

Is don’t they pray és que no preguen

To the same God that we do? al mateix Déu que nosaltres?

Tell me, how does God choose? Explica’m com s’ho fa Déu per triar

Whose prayers does he refuse? les pregàries que rebutja?

Who turns the wheel? Qui fa girar la roda?

And who throws the dice Qui llença els daus?

On the day after tomorrow? Demà passat?

Mmmmmmm…

I’m not fighting No lluito

For justice per la justícia

I am not fighting No lluito

For freedom Per la llibertat

I am fighting Lluito

For my life per salvar la vida

And another day on this Earth, dear I per passar un altre dia en aquesta terra, estimada

I just do what I’ve been told només faig el que em diuen

We’re just the gravel on the road només som la grava de la carretera

And only the lucky ones I només els que tinguin sort

Will come home tornaran a casa

On the day after tomorrow demà passat

And the summer I l’estiu

It soon will fade aviat passarà

And with it comes the winter’s frost, dear i amb ell arriba el gel de l’hivern, estimada

And I know we too are made I sé que nosaltre també estem fets

Of all the things that we have lost here de totes les coses que hem perdut aquí

But I turn twenty-one today però avui faig vint-i-un anys

I’ve been saving all my pay i estic estalviant totes les pagues

And my plane will touch down i el meu avió aterrarà

On the day after tomorrow demà passat

Jo em pensava que això del caliu només passava amb les llars de foc. Els meus pares l’encenen un cop l’any, quan anem  a casa seva la vetlla de Nadal a sopar i fer cagar el tió. El menjador, amb la llar encesa, guanya en humanitat. A la calor de les brases, les converses i les rialles queden revestides d’una màgica transcendència. Els rostres al voltant de la llar esperterneguen amb la guspira dels moments que valen la pena de viure.

No sabia que un rellotge de paret també tingués el poder d’emetre caliu.

Després de reflexionar-hi, però,  he vist que el rellotge i la llar de foc encesa comparteixen un tret. Tots dos són símbols vivents de la vida que es consumeix a poc a poc. Tots dos mostren, amb serena naturalitat, la imparable desolació del pas del temps. Són la cara més simpàtica del rumb ineludible de la vida. Un destí que accepten amb humil i joiosa resignació,  avançant i acceptant la pròpia consumació.

A cada segon, la busca del rellotge de paret m’indica, amb solemne suavitat, que el meu ara és efímer, irrecuperable, inabastable.  Que jo també estic cridat a consumir-me, a envellir. Que he de reconèixer les cendres de la pròpia existència.

El repte és acceptar-ho. Si ho accepto, el meu rostre posseirà la serenor del caliu de la llar del foc. Les meves arrugues del temps  desprendran també el caliu que el món necessita per ser veritablement humà.

Aquest Nadal, contemplant el meu rellotge de paret, he descobert el secret de l’escalf de moltes de les persones que m’embolcallen. I també he descobert perquè a Hollywood hi ha tants rostres gèlidament perfectes.

When you’re down and troubled Quan et sentis deprimit i amoïnat
And you need some loving care i necessitis que et cuidin amb tendresa
And nothing, nothing is going right i res, res et vagi bé
Close your eyes and think of me tanca els ulls i pensa en mi
And soon I will be there i aviat seré allà
To brighten up even your darkest night per il·luminar fins i tot la teva nit més fosca

You just call out my name Crida fort el meu nom
And you know wherever I am i sàpigues que em trobi on em trobi
I’ll come running to see you again vindré corrents a veure’t una altra vegada
Winter, spring, summer or fall hivern, primavera, estiu o tardor
All you have to do is call no has de fer res més que cridar-me
And I’ll be there i hi seré
You’ve got a friend tens un amic.

If the sky above you Si el cel que tens a sobre
Grows dark and full of clouds s’enfosqueix i s’omple de núvols
And that old north wind begins to blow o aquell vell vent del nord comença a bufar
Keep your head together no perdis la calma
And call my name out loud i crida el meu nom ben fort
Soon you’ll hear me knocking at your door aviat sentiràs que truco a la teva porta

Ain’t it good to know that you’ve got a friend Oi que és bo saber que tens un amic
When people can be so cold la gent pot ser tan freda
They’ll hurt you, and desert you et fan mal i t’abandonen
And take your soul if you let them et robarien l’ànima si els deixessis
Oh, but don’t you let them però no els ho permetis.

You just call out my name…