Tinc la sort de treballar en un ambient sofisticat, vaporitzat de wifi, envoltat de persones que llegeixen llibres i diaris, que tenen idees i inquietuds. Sóc un afortunat. Un dia, tot esmorzant, una companya de treball culta i refinada, d’uns trenta i pocs, em va adreçar la següent reflexió en veu alta:

-Avui, tot venint cap a la feina, no parava de pensar en les contradiccions de la vida. Jo, una dona de carrera, culta i educada, he sortit de casa per anar a la feina i he deixat els meus fills amb el pitjor de la societat: una peruana analfabeta, mare de quatre fills, que va haver d’abandonar fills i marit al Perú per guanyar-se la vida en un altre país.

La confessió, com a mínim, mereix un post i unes quantes reflexions. Per començar, jo no crec que les peruanes analfabetes siguin el pitjor de la societat. Tot sovint, en la meva vida, les persones menys ortodoxament erudites i viatjades m’han impressionat amb la saviesa de les seves paraules. I és que està escrit: Déu ha revelat als senzills coses que els savis no poden entendre…

A mi, aquell comentari va fer que em centrés en la senyora peruana que no podia cuidar els seus fills i en canvi havia de cuidar els fills d’una família forània, que vivia a milers de quilòmetres de casa seva. Tant parlar de la deslocalització de les empreses, potser seria hora que comencéssim un dia a parlar de la deslocalització de les emocions i els sentiments.

No poder estar amb els teus fills, però, en canvi, haver de cuidar els afavorits fills de les famílies afavorides d’un país afavorit, a milers de quilòmetres d’on el teu cor batega, és el que més s’assembla a un càstig grec. He inclòs a la meva llista  per encomanar en les meves oracions a totes les mares deslocalitzades que es lleven a les sis del matí, es recullen els cabells i l’enteresa, agafen un autobús ple de gom a gom, pugen a la zona alta de la ciutat i truquen a la porta d’un loft amb un somriure de submissió educadíssima. No sé com ho fan. El sentit del deure i la necessitat fan uns replecs dolorosos a les bates de molts servidors invisibles.

I és que no solament sóc un privilegiat per respirar en un ambient laboral amb internet sense cables.

Quan haurem superat totes les ideologies que ens separen, ens quedaran només persones per adherir a la nostra comprensió i estima. De la mateixa manera que reivindico la paraula “gènere” com una categoria vàlida per analitzar els accessoris innecessaris , opinables i canviants, de la masculinitat o la feminitat, també rebutjo el que molts col·lectius, iniciatives i plataformes proposen en nom del gènere. El gènere sovint és l’excusa per practicar un elitisme femení excloent i redemptor de tots els problemes del món que frega el ridícul. L’Empar Moliner torna a encertar-la en la seva columna de l’Avui d’avui. Felicitats, Empar, per la teva lucidesa i la ironia amb què tractes aquest tema.

 

En un article anomenat El burka virtual, l’autora Gemma Lienas parlava d’un acte anomenat II Congrés de Dones de Barcelona (i es queixava que s’havia “invisibilitzat” als mitjans). S’hi van fer, diu, “500 propostes per millorar la ciutat des d’una perspectiva de gènere”. Això vol dir fer una “anàlisi de la realitat que pretén construir el món sumant perspectives, sobretot les que se n’han quedat fora: la de les dones, criatures, gent gran, persones malaltes o discapacitades, immigrades…”. Pel que entenc, doncs, encara que parli de “gènere”, aquesta “perspectiva” és la de tots els ciutadans excepte la dels mascles heterosexuals blancs.

Alguns exemples de les propostes són els “ascensors per baixar fins a l’andana del metro en cadira de rodes o amb un cotxet infantil” o “il·luminar millor certes zones de la ciutat que poden resultar amenaçadores per a les dones”.

Lamento que el congrés s’hagi “invisibilitzat”. Però em pregunto per què els ascensors o la il·luminació són una millora des de la perspectiva de gènere. No crec que els homes que duen els fills en cotxet o van cadira de rodes tinguin algun ascensor suplementari. Ni que els homes que han de passar pel carrer Robadors de matinada es trobin algun fanal encès de més.

Però demanar simplement que les andanes tinguin ascensors per a tothom que duu cotxet, cadira de rodes o bicicleta (amb independència de sexe o raça) no passa de ser una necessària denúncia ciutadana. I suposo, doncs, que l’autora no té més remei que excloure els homes d’aquestes desitjables millores, perquè si no les “500 propostes per millorar la ciutat des d’una perspectiva de gènere” no tindrien gaire sentit i seria més lògic que fossin “500 propostes per millorar la ciutat per a tothom”. Hi ha moltes coses que els homes tenen i les dones no tenim. Moltes. Però no són ascensors i fanals.

És de tots conegut que la progressia més progre dels progres està fent recomanacions oficials -i escrites, servidor les ha llegides- als òrgans directius dels centres escolars perquè s’eviti parlar de “vacances de Nadal”, proposant l’expressió alternativa “vacances d’hivern”, per no ferir les susceptibilitats culturals i religioses dels nou-vinguts a casa nostra. La mesura, al meu entendre, amaga molta més mala baba ideològica. Amb mesures com aquestes, els immigrants cada vegada ho tindran més difícil per integrar-se a casa nostra. Anem en camí d’aigualir tant el nostre llegat cultural i lingüístic, que els nous catalans aviat no sabran a què s’han d’integrar.

Us convido a llegir l’article que ha publicat avui al diari Avui la incorregible Empar Moliner sobre aquest tema.

L’era cristiana

Al cara a cara de la part final d’Els matins d’abans-d’ahir, l’exdegà de la Facultat d’Educació de la UAB proposava de canviar el nom de vacances de Nadal pel de Vacances d’hivern i el de vacances de Setmana Santa pel de vacances de tardor. La raó, pel que vaig entendre, és evitar ferir altres cultures que hem d’integrar a la nostra terra catalana. Em sembla molt bé. Sobretot si els que fan esforços integradors són sempre els catalans. De fet, l’any passat, quan anaves a donar la carta als patges dels reis repartits per diferents centres comercials, ja es podia comprovar que, tot i ser màgics, parlaven qualsevol idioma del món menys un.

Servidora és apòstata. Vull dir que no sóc gens sospitosa de tenir tendències catòliques. Però, tot i així, faig el pessebre (potser poso el caganer més a primer terme, però és per raons de creativitat). I faig cagar el tió (però li pego fluix i abans hi dialogo, perquè no tingui un trauma). Fins ara em semblava imprescindible que la canalla que viu aquí sabés que hi ha uns edificis que es diuen esglésies. I que també sabessin per què som a l’any 2009 després de Crist. És una qüestió de cultura. Si visqués al Marroc (tot i que Déu me’n guard de viure en un lloc tan allunyat del Priorat, el Montsant i el Penedès) també voldria que els meus fills sabessin qui va ser Mahoma.

Però si resulta que un senyor troba que hem de fer vacances d’hivern i no de Nadal, ho veig bé. Quedem-nos-en només la part consumista: la dels regals. Però no només amb les tradicions cristianes. A partir d’ara, quan parlem del Ramadà, parlem només de la part dietètica. Diguem que els musulmans fan règim durant el dia. No en diguem Ramadà sinóla festa baixa en calories. I ara anava a dir allò de “o tots moros o tots cristians” però no sé com fer-ho per si de cas vexo algú.

Dedico una citació bomba als qui pensen que tots els problemes del món se solucionarien si la gent deixés de tenir (tants) fills. L’he trobada al despatx d’un amic meu i m’ha semblat totalment irresistible.

“La respuesta a cualquiera que hable del “exceso de población” es preguntarle si él mismo es parte de este exceso de población,o, si no lo es, cómo sabe que no lo es.” CHESTERTON

També us ofereixo la mateixa idea en format vídeo.

L’incorregible Oscar Wilde és conegut per haver condensat el desprestigi envers el periodisme amb la frase: “No diguis a la meva mare que sóc periodista: ella creu que treballo de pianista en un burdell”. En la visió sardònica de Wilde, una  mare s’havia de sentir més tranquil·la -i enganyada!- pensant que el seu fill martellejava el piano d’una casa de barrets que si es dedicava a escampar mentides i  calúmnies a la premsa. Si haguéssim de posar la frase al dia, moltes persones optarien per canviar la paraula “periodista” per la de “polític”. I és que avui en dia, per a bona part de la societat, els polítics s’han convertit en personatges antipàtics, i els afers polítics són vistos amb menyspreu. “Jo no faig política!” clamen moltes persones en les converses de cafè, amb la pretensió de subratllar la puresa de les seves intencions.

Malauradament, el desencís generalitzat amb la política que experimenten molts ciutadans els erosiona com a tals. Som menys ciutadans quan deixem de preocupar-nos,d’ implicar-nos i d’actuar en la polis, en la ciutat. Allunyant-nos de la política ens allunyem de la polis, de la ciutat estat, i quedem atrinxerats a la vida privada. I el pitjor del cas: en allunyar-nos de la política, deixem que els altres prenguin les nostres decisions. Abandonar la polis és una decisió  molt perillosa: si no convertim en política els nostres principis, la política dels altres decidirà quins dels nostres principis són políticament correctes.

I no parlo només de votar cada quatre anys. Parlo, sobretot, de ser actius en els mecanismes directes i indirectes de participació ciutadana; les plataformes, els grups de pressió, els blocs, les cartes als diaris, etc. No podem estar tranquil·lament reclosos en la vida privada, desvinculats dels afers del món; en qualsevol moment ells poden trucar al timbre. Els obrirem la porta i ens acabaran explicant com hem de seure al sofà.

Sor Teresa Forcades és una monja benedictina de Montserrat. És doctora en Salut Pública, especialista en Medicina Interna per la Universitat de Nova York; doctora en Teologia; Master of Divinity per la Universitat de Harvard. És una monja certament inquieta i estudiosa, que s’autodeclara feminista. Circula per internet un text seu, ple de sentit comú, sobre la grip nova i les manipulacions mèdiques, mediàtiques i polítiques amb què s’ha presentat aquesta variant del virus de la grip. Teresa Forcades parla amb una veu serena, seductora, i denuncia els interessos econòmics de les grans empreses farmacèutiques.

Ahir em vaig dedicar a mirar la seva intervenció al programa Singulars de TV3, i he de dir que les seves paraules em van captivar fins al minut 30 de l’entrevista, moment en el qual el presentador li va preguntar per la seva opinió sobre l’avortament. En escoltar i interpretar els arguments amb què Sor Teresa Forcades legitima l’avortament han ressonat a les meves orelles les paraules llop amb pell de xai…

Si disposeu de molt de temps, podeu escoltar les seves declaracions sobre l’avortament fent clic a l’enllaç següent:

Teresa Forcades al programa Singulars.

L’avortament es tracta a partir del minut 30 de l’entrevista.

Si no teniu tant de temps, continueu llegint el post.

Sor Teresa Forcades va escriure els seus pensaments sobre l’avortament a la revista Foc Nou el mes de maig de 2009. A continuació reprodueixo un paràgraf del seu article sobre l’avortament. M’he permès el luxe de subratllar en vermell algunes de les paraules i expressions que a continuació comentaré, en una entranyable carta que cibernèticament envio a la meva estimada Sor Teresa.

“Déu ha posat la vida del fetus mentre no és viable a les mans de la seva mare (a les entranyes de la seva mare) i ha vinculat la vida biològica d’aquest a la vida espiritual d’ella. Nosaltres farem bé de respectar aquesta vinculació primària. Mentre el fetus no pot sobreviure independentment de la mare, li correspon a aquesta la responsabilitat moral de decidir sobre el seu futur, que és també el d’ella, ja que la mare no gesta el fill només biològicament, sinó també espiritualment, amb el seu amor, amb el seu desig que aquest visqui, amb l’alegria de portar-lo al món. Respectar la decisió de la mare és respectar la integritat de la seva consciència moral, fins i tot acceptant que objectivament es pugui equivocar.”

CARTA A SOR TERESA FORCADES

Benvolguda Teresa:

No saps com m’agrada que siguis una monja culta, formada, inquieta i activista, i t’ho dic de tot cor. T’escric en primer lloc per felicitar-te per les teves valentes declaracions sobre els foscos interessos de les empreses farmacèutiques i els teus savis consells sobre com afrontar la grip A, que de ben segur faran molt de bé.

També t’escric per comentar i rebatre la teva visió sobre l’avortament, que no comparteixo en absolut. És curiós, estimada Teresa, però quan llegeixo arguments a favor de l’avortament, la tria lingüística per referir-nos a la vida que batega a l’interior d’una dona és sempre la de FETUS, i no la de fill. És més higiènic parlar de fetus, certament, però també més pervers. Tan pervers com quan es parla, en la correcció política del llenguatge bèl·lic, de danys col·laterals. Recorda, però, estimada Teresa, que tots els que trepitgem aquest planeta hem estat fetus…

Parles d’una viculació primària entre la mare i el fetus. Per “vinculació” entenc que vols dir “supeditació”, és a dir, que la vida del FILL (perdona que sigui tan abrupte en les expressions) depèn directament de la supervivència de la mare, i no al revés. Aquesta relació jeràrquica, única, al teu entendre, sembla legitimar que la mare posseeixi la responsabilitat moral de decidir sobre el futur del seu (fill/fetus). El problema rau precisament, estimada Teresa, en el futur del seu fill. Perquè un pare o mare pugui decidir (o no) sobre el futur del seu fill, cal que el seu fill estigui VIU i PUGUI CONTINUAR EN VIDA. Només podem tenir futur els que podem  continuar respirant. Hauries d’haver dit, per no faltar a la veritat i a la realitat, que la mare, segons tu, té la responsabilitat moral de decidir sobre la VIDA del seu fill, perquè només els VIUS tenen FUTUR. Els fetus que són avortats deixen de tenir FUTUR. Per tant, aquí fas servir un llenguatge perversament ensucrat i manipulador -en la línia d’actuació de les empreses farmacèutiques que tant denuncies-.

Com deus saber, Teresa, quan una dona té un fill, aquest fill TAMPOC NO ÉS VIABLE, és a dir, no pot sobreviure per si sol. L’ésser humà, a diferència d’altres espècies que habiten el planeta Terra, no és un ésser VIABLE per si sol en néixer. Necessita, per a la seva supervivència, la cura constant i perllongada dels adults en tots els sentits. Per tant, l’argument de la viabilitat dels éssers humans és de nyigui-nyogui. A més a més, si tenim en compte que la ciència mèdica cada cop fa VIABLES -en el sentit estrictament mèdic- fetus en edats més primerenques, vol dir això, seguint el teu “fil argumental”, que la “responsabilitat moral de la mare” té un límit temporal que depèn dels avenços mèdics? Quina absurditat! Això és pur relativisme!

Finalment, Teresa, apel·les a respectar la integritat de la consciència moral de la mare embarassada. La vida està per damunt de la consciència particular dels individus. Si un amic meu em digués que demà es pensa suicidar a tres quarts de cinc de la tarda al bell mig de Plaça Catalunya, t’ho ben asseguro que faria els possibles per no respectar la seva llibertat de consciència. I ho faria PER AMOR.

Et falta integrar l’AMOR als teus plantejaments sobre l’avortament. Crist es va fer home per comunicar-nos que som fills de Déu i que som LLIURES, que només som esclaus del pecat. Ningú, emparant-se en cap ideologia,  no pot decidir sobre la vida d’una altra persona. Cap persona té dret a decidir sobre la vida d’una altra.

Jo, Teresa, sóc un home corresponsable i feminista, en el món de les idees i en el món de les fregones. De qui és “el fetus” que una dona porta a dins? És només d’ella? O és també de l’home amb qui l’ha concebut? La “decisió” sobre un avortament hauria d’estar només en mans de les dones? Fins i tot quan s’han quedat embarassades d’un home que vol ser pare? El tema, com tu mateixa confesses, és complex. És tan complex com ho va ser l’esclavitut, feliçment abolida.

En una societat com la nostra, de gran obertura a les relacions sexuals, l’avortament s’ha convertit en un recurs sexista més  per garantir que alguns homes puguin disfrutar del sexe sense lligams, perquè, en cas que hi hagi un “embaràs no desitjat”, el tràngol FÍSIC primer i PSICO-TRAUMÀTIC després  el passaran elles, a la taula d’operacions de l’avortista. En un context social com el nostre, on encara preval una visió de la sexualitat mecanicista, genitalista i androcèntrica, la píndola de l’endemà i l’avortament lliure propicien relacions sexuals primerenques, espontànies, i DESPROTEGIDES (per què m’he de posar un preservatiu si pot prendre’s la píndola o avortar?). I en aquest paradigma de relacions desiguals la dona sempre és la que surt més mal parada. El matrimoni, que el cristianisme ha elevat  a la categoria de sacrament, per més  Simone de Beauvoir que llegim, ha estat i continua essent una garantia d’igualtat i dignitat per a tots dos sexes.

La cultura avortista no fa cap bé ni a les dones, ni als homes, ni a la societat. Com a societat hem de lluitar per acompanyar les dones embarassades i trobar alternatives de vida per a aquelles dones que no vulguin fer-se càrrec dels seus fills. Els quiròfans avortistes no són la culminació de cap triomf social. Són, com qualsevol mena de violència, l’expressió d’una tragèdia.

Cordialment

Enric Vidal

Barbra Streisand acaba de publicar un nou àlbum. Als seus 67 anys tan ben portats, la seva veu, més madura, cada vegada és més rica de matisos. M’emociones, Streisand. Aquesta versió del Ne Me Quitte Pas, de Brel és exquisida. No canviïs, Barbra. Només una petita crítica: amb una veu així no et calia el photoshop. M’agraden tant les arrugues del teu rostre com les de la teva veu.

Fa uns quants dies, en el programa Els matins de TV3, Pilar Rahola va retreure a Toni Soler que hagués incorporat les paròdies de  Hitler i Franco al Polònia. He de dir que estic totalment d’acord amb la Pilar. Els foscos i diabòlics protagonistes  de la història -Hitler, Stalin,Franco, etc…- no mereixen formar part del frontispici de personatges que ens amenitzen les nits dels dijous. No s’ho mereixen perquè tots els personatges del Polònia, per més imperfectes que se’ns presentin, acaben tenint un to entranyable i proper. Ni Franco ni Hitler es mereixen que, inconscientment, en l’anestèsia d’una rialla, els desem en el calaix dels personatges entranyables i inofensius.

A causa d’aquesta opinió  sobre el programa dirigit per Toni Soler, Pilar Rahola ha rebut crítiques ferotges en algunes columnes periodístiques. Un articulista ha dit coses tan lletges com que aquesta senyora hauria de tenir la boca més petita… De senyores vull parlar.

Pilar Rahola incomoda algunes  persones perquè tot sovint és clara, i tot sovint és contundent en la manera d’expressar-se. És molt trist que en ple segle XXI hi hagi encara tantes susceptibilitats prehistòriques que no tolerin que una dona sigui contundent. Les dones, en els prejudicis més juràssics de l’imaginari col·lectiu de molts homes, encara han de ser criatures obedients i domèstiques, i això que una dona gosi exposar dia rere dia les seves opinions sobre la vida pública d’aquest país no sembla acabar d’agradar.

Jo no sempre estic d’acord amb el que diu la Pilar, però m’agrada sentir una persona sincera, inquieta, que cerca la profunditat i el rigor en els temes que aborda. I m’agrada molt un aspecte de la Pilar: és de les poquíssimes persones públiques que té l’honestedat d’afirmar que de vegades ha canviat la seva visió en certs temes, i  fins i tot ha tingut la gosadia d’escriure que  s’ha equivocat i ha demanat perdó.

A mi, Pilar, que sóc un home preparat per viure al segle XXI, m’agrada el teu estil, la teva ironia, la teva gràcia… i la teva contundència, un tret que quan el tenim els homes som lloats per la nostra fermesa, però que malauradament quan l’exerceixen les dones de vegades són titllades d’histèriques. Ai, aquests estereotips! No canviïs, Pilar.

Escolta aquesta bonica cançó de Stevie Wonder.

No New years’s day No hi ha un Cap d’Any
To celebrate per celebrar
No chocolate covered candy hearts to give away no hi ha caramels coberts de xocolata per regalar
No first of spring no és el començament de la primavera
No song to sing no hi ha cap cançó per cantar
In fact here’s just another ordinary day de fet avui és un dia com un altre
No April rain no hi ha cap pluja d’abril
No flowers bloom ni flors que floreixin
No wedding Saturday within the month of june al mes de juny no cau cap casament en dissabte
But what it is però el que sí que hi ha
Is something true és una gran veritat
Made up of these three words that I must say to you feta d’aquestes tres síl·labes que t’he de pronunciar

I just called to say I love you Només he trucat per dir que t’estimo
I just called to say how much I care Només he trucat per dir que m’importes molt
I just called to say I love you Només he trucat per dir que t’estimo
And I mean it from the bottom of my heart I t’ho dic de tot cor.

No summers high No és el moment més tòrrid de l’estiu
No warm July no és un juliol calorós
No harvest moon to light one tender August night no fa lluna plena per il·luminar aquesta tendra nit d’agost
No autumn breeze no hi ha brisa de tardor
No falling leaves ni fulles que caiguin
No even time for birds to fly to southern skies ni és el moment en què els ocells emigren cap als cels del sud
No libra sun el sol no cau en el signe de balança
No Halloween ni tampoc és Halloween
No giving thanks to all the Christmas joy you bring ni és el moment de donar gràcies per tota la joia nadalenca que portes
But what it is però del que es tracta
Though old so new ara i sempre
To fill your heart like no three words could ever do. és d’omplir-te el cor com mai no ho podrien fer unes  altres síl·labes

I just called to say I love you…

Percebo un degoteig de notícies sobre adolescents que assessinen les seves nòvies o ex-nòvies, i em permeto regalar als lectors que segueixen aquest blog una citació de María Elósegui, doctora en dret i professora de la Universitat de Saragossa, extreta del seu aclaridor  llibre Diez temas de género. Hombre y mujer ante los derechos productivos y reproductivos, un llibre que recomano fervorosament a tots els qui estiguin interessants a millorar l’educació dels nois i les noies en aquest tercer mileni.

“Otro aspecto importante del sistema educativo, que señalamos someramente, es la cuestión de la educación sexual que se imparte en las escuelas. Muchos de los problemas de subordinación y de dominio, agresividad y violencia de los chicos sobre las chicas se basan en el desconocimiento de la psicología femenina, así como en una visión de la sexualidad que es mecanicista o cartesiana, separando lo físico de todo el entramado humano. Es frecuente que la educación sexual en las escuelas se centre en aspectos mecánicos de métodos anticonceptivos y de control de la natalidad. En pocas de estas sesiones se habla de los aspectos psicológicos, de la corresponsabilidad, de la maternidad y la paternidad, del profundo sentido antropológico de la sexualidad. En definitiva, no se les prepara para los verdaderos problemas que plantean las relaciones entre hombres y mujeres

La cuestión de la educación sexual y del derecho a tener hijos está muy relacionada con la inserción de la mujer en la vida laboral. Los problemas de conciliación entre trabajo y familia son los que realmente preocupan a la mayoría de las mujeres europeas. A juzgar por los resultados en natalidad, no parece que los europeos/as tengan desconocimiento sobre los métodos contraceptivos, sin embargo lo que resulta más problemático es el deseo de hijos/as y la posibilidad de hacerlo compatible con un buen nivel profesional”.