EL FINAL DE LA PEL·LÍCULA

No hi ha cosa pitjor que tenir un amic addicte al cinema que t’expliqui el final de les pel·lícules de suspens. Saber prèviament el final d’una trama d’intriga m’impedeix, com a espectador, de gaudir a plena emoció dels sobresalts dramàtics que els guionistes han programat abans del clímax final. No passa així amb la pel·lícula de la vida. Saber-ne el final, saber que m’he de morir, ser-ne cada vegada més sabedor i conscient, no fa sinó atorgar-me un paper més preponderant a les escenes que protagonitzo en la meva vida diària. Saber que la meva pel·lícula existencial s’acabarà i repetir-m’ho davant del mirall em dóna forces per aprofitar el temps. No fos cas que, en aparèixer els crèdits finals, només hagués pogut fer d’actor secundari d’una producció mediocre de la sèrie B.

CAPVESPRES DE CAFÈ AMB LLET

La meva àvia i jo ens enteníem fins i tot quan parlàvem. Cada tarda, quan tornava a casa en tren, deixant enrere tot un dia de classes a la Universitat de Barcelona, sabia que l’àvia esperava el meu retorn amb una tassa de cafè amb llet. Sentir-me esperat, i ensumar mentalment la tassa fumejant que m’esperava, era un dels plaers més profunds que he experimentat mai.

El capvespre davallava lentament dins la tassa. El sucre i el giravolt de la cullera es fonien amb la conversa que l’àvia i jo descabdellàvem, a foc lent, sense pressa. El plaer de sentir-me esperat deixava pas al plaer de sentir-me escoltat. L’àvia m’escoltava des de la profundor oceànica dels seus ulls blaus. L’encontre capvespral amb l’àvia era el meu petit refugi. La pressa del món s’aturava i només hi havia temps per a la tendresa.

És a la família on s’aprenen o es desaprenen les grans lliçons de la vida. La tassa de cafè en llet desprenia l’aroma d’un amor incondicional.

Durant molts anys, la meva àvia va carretejar un càncer d’estòmac, dissimulant-lo a la perfecció sota un encís de somriure i un traç de pintallavis vermell fosc. Una tarda, quan ja portava dies ajaguda al llit que la veuria morir, es va entossudir a preparar-me la que seria la darrera tassa. Es va arrossegar pel passadís, cadavèrica, feta un sac d’óssos, i en un obstinat impuls de tendresa em va preparar una altra tassa. Me la vaig beure, sabedor que mai no podria acabar d’entendre per què m’estimava tant.

L’àvia és morta, però no hi ha dia que no pensi en ella. La seva absència és una de les principals presències del meu jardí interior. Per què no l’oblidi, el meu fill contempla el món des de la profundor oceànica dels seus ulls blaus.

L’àvia no vol que l’oblidi. Va morir un cinc de setembre, i va ser un cinc de setembre, a la una de la nit, que em trucaren de la clínica per rebre un transplantament.

He begut massa tasses de cafè amb llet per creure en les casualitats.