Tinc la sort de treballar en un ambient sofisticat, vaporitzat de wifi, envoltat de persones que llegeixen llibres i diaris, que tenen idees i inquietuds. Sóc un afortunat. Un dia, tot esmorzant, una companya de treball culta i refinada, d’uns trenta i pocs, em va adreçar la següent reflexió en veu alta:

-Avui, tot venint cap a la feina, no parava de pensar en les contradiccions de la vida. Jo, una dona de carrera, culta i educada, he sortit de casa per anar a la feina i he deixat els meus fills amb el pitjor de la societat: una peruana analfabeta, mare de quatre fills, que va haver d’abandonar fills i marit al Perú per guanyar-se la vida en un altre país.

La confessió, com a mínim, mereix un post i unes quantes reflexions. Per començar, jo no crec que les peruanes analfabetes siguin el pitjor de la societat. Tot sovint, en la meva vida, les persones menys ortodoxament erudites i viatjades m’han impressionat amb la saviesa de les seves paraules. I és que està escrit: Déu ha revelat als senzills coses que els savis no poden entendre…

A mi, aquell comentari va fer que em centrés en la senyora peruana que no podia cuidar els seus fills i en canvi havia de cuidar els fills d’una família forània, que vivia a milers de quilòmetres de casa seva. Tant parlar de la deslocalització de les empreses, potser seria hora que comencéssim un dia a parlar de la deslocalització de les emocions i els sentiments.

No poder estar amb els teus fills, però, en canvi, haver de cuidar els afavorits fills de les famílies afavorides d’un país afavorit, a milers de quilòmetres d’on el teu cor batega, és el que més s’assembla a un càstig grec. He inclòs a la meva llista  per encomanar en les meves oracions a totes les mares deslocalitzades que es lleven a les sis del matí, es recullen els cabells i l’enteresa, agafen un autobús ple de gom a gom, pugen a la zona alta de la ciutat i truquen a la porta d’un loft amb un somriure de submissió educadíssima. No sé com ho fan. El sentit del deure i la necessitat fan uns replecs dolorosos a les bates de molts servidors invisibles.

I és que no solament sóc un privilegiat per respirar en un ambient laboral amb internet sense cables.

No, no ens coneixem. Ni ens podrem conèixer en aquest món. Per això no sé el teu nom. Però sé algunes coses de tu: sé que vas viure, i que tenies una família molt generosa. Si mai arribo al Cel i ens coneixem, et convidaré a una pasta de cabell d’àngel i un cafè amb llet. O a una torrada amb Philadelpia, com vulguis. El cas és que ens coneixerem i ens caurem bé.

La teva vida segur que no va ser estèril. La teva mort va ser sobtada, inesperada. I els teus pares, quan encara ploraven d’impotència a l’habitació de l’hospital, van rebre la visita d’un metge que va haver d’encentar una de les converses més difícils que es poden mantenir en aquest món. Una conversa que comença amb la compassió i acaba amb una petició d’urgència.  Els teus familiars van dir que sí i van donar tots els teus òrgans.

Estimat desconegut: un 5 de setembre de fa quatre anys, jo em trobava al quiròfan de la Fundació Puigvert de Barcelona i vaig rebre un dels teus ronyons. Un ronyó que, quatre anys després, continua funcionant dins meu i m’ha regalat una vida normal. Un ronyó que m’ha regalat l’energia suficient per treballar, estimar la meva dona i criar tres fills meravellosos.

Estimat desconegut: la vida m’ha portat a conèixer el receptor de l’altre ronyó. Ara és amic meu. Una amistat amb un origen ben misteriós, tan misteriós com la vida. O sigui que ja sé qui es menjarà la tercera pasta de cabell d’àngel.

Gràcies, estimat desconegut. I gràcies als teus pares, perquè enmig dels plors van pronunciar el sí més heroic del món.

Per més protocols mèdics que embolcallin el post-transplantament, per més ordinaris que siguin, no podré mai deixar de pensar que portar dins meu un tros de vida regalada és una de les donacions més radicals que existeixen. No vull deixar mai de sentir dins meu el batec d’aquesta magnànima gratitud.

Mirant enrere en el temps, m’adono que potser la meva inclinació passional cap a les llengües estrangeres està íntimament vinculada amb la decisió dels meus avis i pares, a principis dels anys vuitanta, de comprar un apartament en una població costera del Baix Empordà. No m’ha agradat mai ni el sol ni la platja. A l’estiu m’aferro al protector 50+ per a pells atòpiques de La Roche Posay (us el recomano…) i totes les ombres em semblen poques. Sóc dels qui sempre han pensat que els rajos solars irreverents de l’agost són una provocació cutània a la qual cal respondre amb tot el desafiament aftersun del món mundial. Per sort, la Providència s’encarrega de corregir-me els radicalismes, i m’ha portat a casar-me amb una dona que sembla cosina germana d’Helios, una semi-deessa, talment fruit de l’amor entre un heroi mortal i una insolació divina.

Però tornem al tema de l’apartament. Us imagineu passar tots els juliols i agostos des dels set anys apretat en un pis de platja embatumat de sorra, amb sis mortals més? Que siguin els teus familiars només ho suavitza una mica. A la pre-adolescència no vaig poder aguantar-ho més i vaig decidir que l’única fugida estival que els meus pares beneirien serien les estades a l’estranger per aprendre idiomes. Al Regne Unit vaig passar molts estius amb un matrimoni encantador. Ella, una britànica atípica, i ell un heroi marsellès de la segona guerra mundial que m’explicava vertiables gestes bèl·liques abans d’anar a dormir. Havien viscut a tot arreu del món i tenien un esperit obert i global, que es palpava fins i tot a taula. Cada dia cuinaven plats diferents, de les zones del món on havien viscut.

Amb els anys i la vida m’he reconciliat parcialment amb l’apartament de la platja. Ara hi vaig amb els meus fills, i els castells de sorra vora les ones fins i tot m’han fet disfrutar d’algunes estones de platja.  El sol, però, continua fent la guitza a la meva epidermis. Ara, però, hi ha una cosa de l’indret turístic on estiuejo que em molesta més que el sol. Ha existit sempre, però potser en els darrers anys he estat més conscient de la seva lletjor. Em refereixo als estols de turistes britànics que colonitzen apartaments, comerços i locals de lleure i s’entossudeixen a portar la mateixa vida que als seu país d’origen. Esmorzen, dinen i sopen a la mateixa hora, i ho fan consumint exclusivament els plats i els ingredients de la seva estimada Anglaterra. Passen les vacances reclosos en una esquizofrènia britànica col·lectiva. Del racó que trepitgen només els interessa el sol. No volen conèixer cap persona del nostre país, no tenen cap intenció de tastar la botifarra amb mongetes, no s’aventuraran mai a cap experiència cultural nova.  Arriben i se’n van sense haver après res de l’indret on han passat les vacances. L’únic testimoni de la seva estada és una pell cremada i maltractada.

És indiscutible que els operadors turístics del nostre país són els qui han tolerat i fomentat aquest turisme barat, vulgar i esquizofrènic. Però em sembla també indiscutible que aquest estil de vacances amaga un deix imperialista i arrogant que cap minoria cultural hauria de deixar de contemplar sense un esperit crític.

Ressona sovint als mitjans la reivindicació d’una “mort digna”, una expressió perversa -com tantes d’altres, del tipus “salut reproductiva”- que moltes vegades encobreix un suposat dret a l’avortament. La mort ha de ser digna, i per a mi la dignitat sempre està al marge del suicidi assistit. Però, i l’últim tram de la vida? I l’última dècada? I les últimes hores? No han de ser dignes, també? No han de ser tan dignes com ho és la persona humana?

I avui us parlo d’aquest tema perquè diumenge passat vaig assistir al funeral del pare d’un molt amic meu. Un pare de família que havia passat tota la vida treballant pel present i el futur dels seus fills, i que havia pagat tota la seva vida una mútua sanitària privada, per poder gaudir d’una bona assistència en cas de necessitat. Doncs bé: durant les dues darreres setmanes de vida, rosegat per una metàstesi cancerígena terminal, va rebre un tracte inhumà -tant ell com els seus familiars- en un dels hospitals de la mútua que havia pagat tota la vida religiosament.

He seguit aquest cas de prop. “Se’l volien treure literalment de sobre”, em deia el meu amic en sortir del funeral. “Els metges sabien que li quedaven pocs dies de vida, li injectaven morfina regularment; no es valia per si mateix, s’ho feia tot a sobre, i ens el volien facturar cap a casa, sense cap explicació, sense escrúpuls”. El meu amic i les germanes van obtenir més informació de l’estat en què es trobava el seu pare a través de metges amics que no pas del personal sanitari que l’estava “atenent”.

En tot això pensava de camí cap al funeral, a Sancho de Àvila. Un funeral d’un quart d’hora, amb pressa, en un edifici immens que funciona amb la velocitat d’una cadena de muntatge. Una cerimònia curtíssima, amb les paraules justes, sense silencis, sense temps per respirar. Sense ni temps per resar. I un pare que deixava aquesta vida. El meu amic té les últimes paraules del seu pare clavades al cor :”És que no m’ha ni mirat!”, pronunciades amb llàgrimes d’impotència als ulls. La darrera queixa del seu pare es referia a l’última visita mèdica que va rebre abans de traspassar.

Ara que la ciència mèdica ha aconseguit perllongar la vida humana fins al llindar dels cent anys i eliminar el sofriment físic, potser caldria esforçar-nos per eliminar el sofriment espiritual de les persones que estan abordant la mort. Només així aconseguiríem garantir el dret a morir dignament.

Ja fa uns quants anys que vaig deixar d’esforçar-me per canviar el món. Primer pensava, il·lús de mi, que canviar el món era un repte. Més tard vaig veure que era una tasca aclaparadora, una empresa faraònica. Finalment, les primeres espurnes de maduresa -amagadetes en la incipiència dels cabells blancs- em van fer veure que canviar el món era impossible.

Canviar el món és impossible. Per això, des que ho vaig descobrir, em dedico a canviar-me a mi mateix. Els anys m’han fet veure que el tuning interior és la millor manera de canviar el món. De canviar el meu món, que voreja tots els altres.

No sé si ho aconseguiré, però vull convertir-me en una espelma en la foscor. Vull ser aquella trucada a un amic que no ve a tomb, pero reconforta. Vull ser aquell somriure davant l’adversitat. Vull ser la fermesa davant del dolor. Vull ser una espelma en la foscor. Vull ser aquell gest fresc que mai no jutja. Vull ser una espelma en la foscor.

Sóc espelma. Em sento fràgil, malalt, vulnerable, poca cosa. Em sento un ble titil·lant a l’embat de la ventada, però vull brillar com una espelma en la foscor. Vull brillar en la negror del món amb la fràgil fortalesa de la claror humil. Brillar poquet, només en el que em toca, en les meves petites coses. I fer meves les dels altres.

Vull ser caliu per als qui estimo. Com un encens prudent vull abraçar la vida. Com un perfum discret vull abraçar tothom en la distància.

M’encanta el pas a pas que combat el desànim. M’encanta fer camí, a poc a poc, brillar poquet. Com una espelma. Com una espelma en la foscor.

No hi ha cosa pitjor que tenir un amic addicte al cinema que t’expliqui el final de les pel·lícules de suspens. Saber prèviament el final d’una trama d’intriga m’impedeix, com a espectador, de gaudir a plena emoció dels sobresalts dramàtics que els guionistes han programat abans del clímax final. No passa així amb la pel·lícula de la vida. Saber-ne el final, saber que m’he de morir, ser-ne cada vegada més sabedor i conscient, no fa sinó atorgar-me un paper més preponderant a les escenes que protagonitzo en la meva vida diària. Saber que la meva pel·lícula existencial s’acabarà i repetir-m’ho davant del mirall em dóna forces per aprofitar el temps. No fos cas que, en aparèixer els crèdits finals, només hagués pogut fer d’actor secundari d’una producció mediocre de la sèrie B.

Sé que potser us semblarà estrany, però les meves circumstàncies vitals m’han portat a pensar sovint en la mort. No es tracta de pensaments tètrics, ni tenebrosos. Pensar en la mort em porta a formular desitjos positius. Ser conscient que el meu temps terrenal és limitat em fa pensar contínuament si l’estic aprofitant, si m’estic dedicant amb ganes a les persones que m’envolten, si realment contribueixo a fer el meu petit món millor en la parcel·la que recorro dia a dia.

No vull que la mort em sigui una presència incòmoda, inesperada. M’agradaria que, quan la veiés venir, pugués abraçar-la amb serenor, amb la certesa tranquil·la que no he passat la vida matant el temps.

La meva àvia i jo ens enteníem fins i tot quan parlàvem. Cada tarda, quan tornava a casa en tren, deixant enrere tot un dia de classes a la Universitat de Barcelona, sabia que l’àvia esperava el meu retorn amb una tassa de cafè amb llet. Sentir-me esperat, i ensumar mentalment la tassa fumejant que m’esperava, era un dels plaers més profunds que he experimentat mai.

El capvespre davallava lentament dins la tassa. El sucre i el giravolt de la cullera es fonien amb la conversa que l’àvia i jo descabdellàvem, a foc lent, sense pressa. El plaer de sentir-me esperat deixava pas al plaer de sentir-me escoltat. L’àvia m’escoltava des de la profundor oceànica dels seus ulls blaus. L’encontre capvespral amb l’àvia era el meu petit refugi. La pressa del món s’aturava i només hi havia temps per a la tendresa.

És a la família on s’aprenen o es desaprenen les grans lliçons de la vida. La tassa de cafè en llet desprenia l’aroma d’un amor incondicional.

Durant molts anys, la meva àvia va carretejar un càncer d’estòmac, dissimulant-lo a la perfecció sota un encís de somriure i un traç de pintallavis vermell fosc. Una tarda, quan ja portava dies ajaguda al llit que la veuria morir, es va entossudir a preparar-me la que seria la darrera tassa. Es va arrossegar pel passadís, cadavèrica, feta un sac d’óssos, i en un obstinat impuls de tendresa em va preparar una altra tassa. Me la vaig beure, sabedor que mai no podria acabar d’entendre per què m’estimava tant.

L’àvia és morta, però no hi ha dia que no pensi en ella. La seva absència és una de les principals presències del meu jardí interior. Per què no l’oblidi, el meu fill contempla el món des de la profundor oceànica dels seus ulls blaus.

L’àvia no vol que l’oblidi. Va morir un cinc de setembre, i va ser un cinc de setembre, a la una de la nit, que em trucaren de la clínica per rebre un transplantament.

He begut massa tasses de cafè amb llet per creure en les casualitats.