CURA ESQUIZOFRÈNICA

Tinc la sort de treballar en un ambient sofisticat, vaporitzat de wifi, envoltat de persones que llegeixen llibres i diaris, que tenen idees i inquietuds. Sóc un afortunat. Un dia, tot esmorzant, una companya de treball culta i refinada, d’uns trenta i pocs, em va adreçar la següent reflexió en veu alta:

-Avui, tot venint cap a la feina, no parava de pensar en les contradiccions de la vida. Jo, una dona de carrera, culta i educada, he sortit de casa per anar a la feina i he deixat els meus fills amb el pitjor de la societat: una peruana analfabeta, mare de quatre fills, que va haver d’abandonar fills i marit al Perú per guanyar-se la vida en un altre país.

La confessió, com a mínim, mereix un post i unes quantes reflexions. Per començar, jo no crec que les peruanes analfabetes siguin el pitjor de la societat. Tot sovint, en la meva vida, les persones menys ortodoxament erudites i viatjades m’han impressionat amb la saviesa de les seves paraules. I és que està escrit: Déu ha revelat als senzills coses que els savis no poden entendre…

ESTIMAT DESCONEGUT:

No, no ens coneixem. Ni ens podrem conèixer en aquest món. Per això no sé el teu nom. Però sé algunes coses de tu: sé que vas viure, i que tenies una família molt generosa. Si mai arribo al Cel i ens coneixem, et convidaré a una pasta de cabell d’àngel i un cafè amb llet. O a una torrada amb Philadelpia, com vulguis. El cas és que ens coneixerem i ens caurem bé.

La teva vida segur que no va ser estèril. La teva mort va ser sobtada, inesperada. I els teus pares, quan encara ploraven d’impotència a l’habitació de l’hospital, van rebre la visita d’un metge que va haver d’encentar una de les converses més difícils que es poden mantenir en aquest món. Una conversa que comença amb la compassió i acaba amb una petició d’urgència.  Els teus familiars van dir que sí i van donar tots els teus òrgans.

TURISME ESQUIZOFRÈNIC

Mirant enrere en el temps, m’adono que potser la meva inclinació passional cap a les llengües estrangeres està íntimament vinculada amb la decisió dels meus avis i pares, a principis dels anys vuitanta, de comprar un apartament en una població costera del Baix Empordà. No m’ha agradat mai ni el sol ni la platja. A l’estiu m’aferro al protector 50+ per a pells atòpiques de La Roche Posay (us el recomano…) i totes les ombres em semblen poques. Sóc dels qui sempre han pensat que els rajos solars irreverents de l’agost són una provocació cutània a la qual cal respondre amb tot el desafiament aftersun del món mundial. Per sort, la Providència s’encarrega de corregir-me els radicalismes, i m’ha portat a casar-me amb una dona que sembla cosina germana d’Helios, una semi-deessa, talment fruit de l’amor entre un heroi mortal i una insolació divina.

Però tornem al tema de l’apartament. Us imagineu passar tots els juliols i agostos des dels set anys apretat en un pis de platja embatumat de sorra, amb sis mortals més? Que siguin els teus familiars només ho suavitza una mica. A la pre-adolescència no vaig poder aguantar-ho més i vaig decidir que l’única fugida estival que els meus pares beneirien serien les estades a l’estranger per aprendre idiomes. Al Regne Unit vaig passar molts estius amb un matrimoni encantador. Ella, una britànica atípica, i ell un heroi marsellès de la segona guerra mundial que m’explicava vertiables gestes bèl·liques abans d’anar a dormir. Havien viscut a tot arreu del món i tenien un esperit obert i global, que es palpava fins i tot a taula. Cada dia cuinaven plats diferents, de les zones del món on havien viscut.

VIURE L’ÚLTIM TRAM DE LA VIDA AMB DIGNITAT

Ressona sovint als mitjans la reivindicació d’una “mort digna”, una expressió perversa -com tantes d’altres, del tipus “salut reproductiva”- que moltes vegades encobreix un suposat dret a l’avortament. La mort ha de ser digna, i per a mi la dignitat sempre està al marge del suicidi assistit. Però, i l’últim tram de la vida? I l’última dècada? I les últimes hores? No han de ser dignes, també? No han de ser tan dignes com ho és la persona humana?

COM UNA ESPELMA EN LA FOSCOR

Ja fa uns quants anys que vaig deixar d’esforçar-me per canviar el món. Primer pensava, il·lús de mi, que canviar el món era un repte. Més tard vaig veure que era una tasca aclaparadora, una empresa faraònica. Finalment, les primeres espurnes de maduresa -amagadetes en la incipiència dels cabells blancs- em van fer veure que canviar el món era impossible.

Canviar el món és impossible. Per això, des que ho vaig descobrir, em dedico a canviar-me a mi mateix. Els anys m’han fet veure que el tuning interior és la millor manera de canviar el món. De canviar el meu món, que voreja tots els altres.