Ciutadà Kane » TESTIMONIS

EL RETORN DE STEVE JOBS

enricvidal — Thu, 10 Sep 2009 11:14:00 +0000

Escolta les paraules de Steve Jobs, després de superar un càncer de pàncrees i haver rebut un transplantament de fetge.

“Estic molt content ser avui amb tots vosaltres. I, com alguns de vosaltres potser ja sabeu, fa cinc mesos em van transplantar un fege, i ara porto el fetge d’una persona de vint i pocs anys que va morir en un accident de cotxe i va tenir la generositat de donar els seus òrgans. Sense aquesta generositat, jo no seria aquí. Espero que tots nosaltres siguem generosos i donem els nostres òrgans. M’agradaria aprofitar aquest moment per donar les gràcies a tots els membres de la comunitat Apple, pel càlid suport que he rebut en tot moment, que m’ha ajudat molt. Dono especialment les gràcies a Tim Cook i al consell executiu d’Apple. Realment han estat a l’alçada de les circumstàncies en tot moment i han portat la companyia mot bé durant aquesta època tan dura. Moltes gràcies, companys, aquest aplaudiment és per a vosaltres. Ja ho veieu, estic dret, torno a estar a Apple, gaudint de cada dia, i tinc ganes de treballar amb aquests equips tan increïblement bons per crear nous productes…”

UN JUTGE DE MENORS AMB SENTIT COMÚ

enricvidal — Thu, 20 Sep 2007 19:07:00 +0000

Escolteu les paraules del Jutge de Menors de Granada en la V Tertulia del Consejo Escolar de La Comunidad de Madrid: “Familia y Escuela ante la Prevención de Conductas de Riesgo”. No tenen pèrdua.

LA VIDA ÉS UN MISTERI

enricvidal — Sun, 03 Jun 2007 12:52:00 +0000

Aquest és un dels testimonis que més m’han impactat últimament. Steve Jobs ens demostra amb la pròpia vida que sovint les contrarietats són missatges de felicitat per descodificar.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=TUSJFfY4zHo">

TINC UN LUXE DE MALALTIA CRÒNICA

enricvidal — Fri, 25 May 2007 12:54:00 +0000

Tinc un luxe de malaltia crònica. Fa ja gairebé dos anys, en despertar de l’anestèsia a la sala de reanimació de la Fundació Puigvert, després de rebre un transplantament de ronyó, l’encantadora infermera que em vetllava em va mirar als ulls i va exclamar: “Ja orines!”. Amb el transplantament renal vaig deixar enrere quatre anys de diàlisi, i tres anys sense orinar, sense experimentar aquell neguit biològic que et fa escorcollar les estacions de tren a la recerca d’un lavabo, per brut que sigui.

Tot sovint transformo el tràmit d’orinar en una breu oració dirigida a un ésser humà que no em va conèixer ni coneixeré mai, però amb el qual m’uneix un vincle molt radical. Tan radical que vaig trigar mesos a pair que portava dins meu, dins del meu cos, l’òrgan d’una persona que ja no es troba en aquest món. Portar el seu òrgan, i que el meu cos l’accepti, és una misteriosa complicitat que m’ha regalat temps i benestar. Temps i benestar per regalar-me als meus fills, a la meva dona, als meus amics.

La diàlisi em va ensenyar moltes coses. Una malaltia greu pot ser una condemna al nihilisme i a la depressió o una classse particular de saber viure. Estic content de dir que vaig aprendre a viure.

Quan ja estava a planta, després de reanimació, recordo un dels comentaris del metge resident que m’atenia. “Ets un afortunat, tio! Tens una malaltia del primer món que és rendible per als laboratoris, perquè la pateixen moltes persones! La ciència investigarà per tu!”. Quanta raó tenia aquest resident.

En els darrers 25 anys, dels 1393 medicaments comercialitzats, només 15 han estat destinats a malalties del Tercer Món. La meva malaltia crònica és una pijada, un luxe d’aquest Primer Món on l’atzar m’ha fet néixer.

Sóc un afortunat. Un pijo, també o sobretot per la malaltia que porto a sobre. L’únic que m’exculpa una mica d’aquest privilegi és que en sóc conscient. Per això, i per moltíssimes altres coses, dono gràcies a la vida.