Mantenim unes relacions molt ambivalents amb la ciència. A voltes actuem com si la ciència tingués totes les solucions a les nostres preguntes, tots els bàlsams de les nostres angoixes existencials, i menyspreem qualsevol altra explicació sobre l’univers que no vingui avalada per una bata blanca.

I a voltes, com en aquests moments amb la grip A, ens trobem en el procés de redactar entre tots una altra novel·la de Dan Brown sobre les perverses intencions de les empreses farmacèutiques. He sentit moltes vegades la frase “doncs jo no em penso vacunar”, acompanyada d’uns arguments conspiratoris que si es fessin pel·lícula es convertirien en un èxit de taquilla.

El menyspreu cap a la vacuna de la grip A és un menyspreu benestant, de persones del primer món que sabem que tenim un hospital de tercer nivell a menys de cinquanta quilòmetres de distància, amb un servei d’urgències 24 hores d’abast universal.

No sóc un ingenu: sé perfectament que les empreses farmacèutiques no són germanetes de la caritat. No sóc ingenu, sóc un esperançat: sé que hi ha germanetes de la caritat.

Les multinacionals farmacèutiques tenen afany de lucre, volen fer diners. També la Coca-cola, i no per això convertim aquest líquid sucrós i gasós en un complot de perversions còsmiques. Desenganyem-nos: tal com diu la meva veïna Núria, cap de malalties infeccioses de l’Hospital de Sant Pau, si els nivells de mortaldat epidèmica són tan baixos, és perquè existeixen les vacunes. Vacunes que, quan es van crear davant d’una amenaça, tenien molta menys investigació al darrere que la de la grip A. Som tan cruels, amb les vacunes! “Es requereix vacuna jove, fresca, efectiva per a un virus acabat de sorgir i amb cinquanta anys d’experiència”.

Com diu la meva amiga Núria, amb qui vaig coincidir diumenge passat comprant el diari, té més possibles efectes secundaris agafar un cotxe per fer dos quilòmetres de carretera que vacunar-te de la grip A.

I és que, pensant, pensant, he arribat a la conclusió que potser no és la vacuna, ni la grip,  el que ens espanta. Potser el que ens posa histèrics és comprovar que la mort existeix, i existeix no només per aquells que considerem que s’han de morir, és a dir, per aquells depassen la setantena. Ara sembla que haguem descobert que també pot existir per als joves, fins i tot per als infants.

La mort existeix. És un fet. Existeix amb la vida. Existeix perquè hi ha vida. Som mortals. La mort és l’efecte secundari de viure.

Gràcies a la ciència mèdica, els del primer món hem augmentat la nostra esperança de vida, un augment que ha convertit la mort en un éssser pràcticament mitològic. Un ésser distant, ocult, semblant al Minotaure del laberint. Potser hauríem de començar a tutejar la mort, convidar-la un dia a fer cafè a casa nostra. No és bo viure per acabar acompanyat d’una Estranya.

La grip A sembla que ens hagi despertat de somni daurat de la placidesa eterna.

Potser, per afrontar la grip nova, ens sobren mitjans materials i ens falten mires més altres. Per no tenir pànic, potser hauríem de superar aquesta post-adolescència espiritual en què estem apuntalats com a societat.

El cas és que jo em vacunaré. Ja tinc hora de visita. I quan senti la fiblor de la punxada, sabré que l’home sí que va trepitjar la Lluna, i que hi ha metges bons.  I que no tot són interessos creats. I faré un esforç per recordar que Déu existeix.

Llegiu aquest article de Lluís Foix, aparegut avui a l’Avui. Calen més articles com aquests, sobretot en un moment de pànic benestant sobre els remots efectes secundaris d’una vacuna.

Quina vergonya

És inevitable que hi hagi pobres, fam i misèria al món, però no tanta ni que afecti tants milions de persones. La Cimera Mundial Sobre Seguretat Alimentària s’inaugurà a Roma sense la presència dels països més rics, llevat de Silvio Berlusconi, que hi era perquè la FAO té la seu a Roma i no se’n podia escapolir. El títol mateix de la conferència és un eufemisme indecent. No es tracta de parlar de seguretat alimentària sinó de la fam que pateixen mil milions de persones al món. La seguretat pot encobrir qualsevol concepte i desfigurar la realitat de tal manera que per seguretat es defensa la llibertat, l’espionatge (cas Barça), les guerres o també la mentida. Vivim en un món amb tanta seguretat que ens sentim cada vegada més insegurs. Visca la seguretat.

El secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, inaugurà la conferència a Roma dient que “avui moriran 17.000 nens al món”, un cada sis segons. Amb una part dels diners que s’empren en armes o bé en el rescat d’institucions financeres que han fet fallida per la mala gestió dels seus executius multimilionaris, es podria mitigar considerablement la fam al món. El director general de la FAO, el senegalès Jacques Diouf, quantificà en només 44.000 milions de dòlars a l’any els necessaris per combatre amb eficàcia la gana de tantes persones arreu del món. Parlem de la pandèmia de la grip A que afecta els ciutadans dels països rics amb tota mena de detalls, dels perills que comporta i dels acadèmics i polítics que mostren la seva preocupació, i en canvi ens rellisca el que està posant fi a la vida de milers de nens i adults que moren famèlics. No els falten vacunes, sinó que no tenen el més imprescindible per sobreviure i es moren de gana.

El president de Brasil, Lula da Silva, digué a Roma que la fam és la més terrible arma de destrucció massiva, perquè un món de misèria i gana posa en perill la pau del món. Seria interessant que l’èmfasi universal per la lluita contra el canvi climàtic s’apliqués també amb la mateixa rotunditat per reduir el malviure de tants milions de persones, mentre una part del planeta viu en l’opulència, encara que passi per una crisi econòmica com la que vivim.

Abans de llançar un crit d’angoixa perquè les grans potències dediquin més recursos materials i humans a redreçar la misèria, cal assenyalar també que les autocràcies i tiranies del Tercer Món són les responsables més directes que la seva gent es mori de gana i no pugui sortir del pou de la ignorància. Què hi fa Robert Mugabe a Roma encapçalant una delegació de 60 persones mentre la seva gent a Zimbàbue ha perdut tota esperança d’una vida digna? Com es pot permetre que el dirigent libi, Muammar al-Gaddafi, terrorista confés i després exonerat per Occident, organitzi una festa amb 200 noies contractades per una agència d’hostesses? Els requisits per a la festa eren tenir una edat entre d’18 i 35 anys, ésser guapes i anar ben vestides, això sí, sense escot ni faldilla curta. Cadascuna va rebre 50 euros i un Alcorà del president libi.
Ho deia el president Obama en el seu primer discurs oficial a l’Àfrica a començaments d’any. Davant d’un públic seleccionat de Ghana digué que es poden fer moltes coses per reduir la pobresa al continent africà, però res no serà eficaç si les autoritats locals no permeten que els ajuts arribin als seus destinataris sense que es perdin pel camí bona part dels aliments i dels dòlars que vénen del primer món.

Però Occident, i molt particularment Europa, no es pot desentendre d’aquests greus problemes a les seves excolònies perquè els seus actuals dirigents siguin corruptes o autoritaris. Europa ha estat el centre del món durant segles. Per les seves idees, la seva industrialització, els seus talents, la seva força i el seu domini. Anglaterra, França, Alemanya, Portugal, Bèlgica, Itàlia i també Espanya colonitzaren Àfrica com qui compra una finca i l’explota tant com pot. El rei Leopold dels belgues tenia com a propietat particular tot el Congo. Portugal proclamava que no era un país petit exhibint les possessions de Moçambic i Angola. França ocupava bona part de l’Àfrica occidental, i Anglaterra dominava el sud i l’est del continent.

Fa 150 anys, qui més territoris tenia, més important era, a Europa. El que avui és el Tercer Món eren colònies europees de les quals es treien recursos, s’explotava la seva gent fins i tot quan l’esclavatge s’havia abolit, i s’hi exportava la manera de viure d’Europa però sense tenir el detall d’atorgar les llibertats a la gent.

Els nous Estats independents tenen molta gent, orgull patriòtic, molts recursos naturals, però no tenen coneixements, ni infraestructures, ni sanitat ni tampoc educació. Durant més de dos segles s’hi anava a dominar-los, a fer-los partícips dels valors occidentals i a deixar-los les creences europees. Hi havia i encara hi ha, és cert, moltes persones i organitzacions que sempre han ajudat tots els que han pogut per tal que tinguessin una vida més digna i més humana. Ho feien i ho fan per altruisme i per coherència.

Però ni els governs europeus ni els nous dirigents dels Estats independents s’han preocupat d’una humanització generosa i eficaç de tants milions de persones. Causa angúnia, per no dir fàstic, veure com els millors i més valents d’aquests països s’atreveixen a arriscar la seva vida per tal d’arribar a Europa o als Estats Units i entrar en el circuit del benestar material. Se’ls deporta o se’ls interna en camps d’immigració. Als qui no tenen papers se’ls interroga pel carrer i algun polític encara té la barra de dir que hi ha un percentatge majoritari de presos que són de fora. Ja sé que no es poden obrir les portes i que vingui qui vulgui. Però sí que es pot prendre més seriosament i més intel·ligentment l’ajut al Tercer Món. Lawrence d’Aràbia, que coneixia molt bé la situació al Pròxim Orient, arribà a la conclusió que és millor que ho facin ells imperfectament que no pas nosaltres perfectament.

El Tercer Món demana aliments i s’ha de fer tot el possible perquè arribin a la destinació final. Però, una vegada més, el que millor pot fer fora la fam i la misèria d’aquells pobles és portar-los educació per tal que ells mateixos es puguin administrar i viure una existència més humana.

 

Ara resulta que dediquem hores i hores a parlar sobre si és lícit permetre que les alumnes musulmanes portin el vel a l’escola. Personalment, si jo hagués de dictar alguna mena de codi de vestimenta per a les institucions educatives, prohibiria en primer lloc que els nois i noies de casa nostra, els autèntics, els de la terra, els de la ceba, els que esmorzen pa amb tomàquet i Llet Nostra cada matí, arribessin als centres escolars exhibint els calçotets i la tira dels tangues per damunt dels pantalons. Molts professors van a la feina amb moltes ganes d’ensenyar. Malauradament, hi ha massa adolescent a les aules amb la mateixa pretensió: massa ganes d’ensenyar-ho tot, i poques ganes d’aprendre.

Prohibiria que els adolescents portessin a l’institut la mateixa vestimenta que a l’afterhours. Els faria anar a escola de tal manera, que si a les cinc vulguessin anar al càsting de Gran Hermano haguessin de passar per casa per canviar-se. L’escolarització universal  és un fenomen important, una conquesta social que cal celebrar amb un mínim de solemnitat.

Em fan especialment gràcia les persones que s’escandalitzen del vel islàmic i esgrimeixen arguments del tipus: “l’escola és un espai públic, i els espais públics han de ser neutrals”. Quants piercings clavats al nas es necessiten per fer que un espai sigui neutral? Existeix la neutralitat? Sóc dels que pensen que els qui invoquen la neutralitat sempre ho fan en nom d’una ideologia.

Insisteixen en l’argumentació de nyigui-nyogui: “Els símbols religiosos han de formar part de l’esfera privada. L’escola no pot exhibir simbologia religiosa”. D’acord, l’escola pública que no tingui creus a les classes. Però una musulmana amb un vel forma part del mobiliari escolar? Una musulmana que porta vel és un símbol o una ciutadana? Ens la creiem, la democràcia i la pluralitat? O només deixem ser plurals als que pensen el mateix que nosaltres?

Per cert…Jo sóc dels que pensen que caldria abolir la prostitució, perquè és una xacra social que discrimina les dones i mensyprea la dignitat de la persona humana. A Catalunya cada vegada hi ha més prostitutes a les carreteres. La prostitució té dret a envair l’espai públic a plena llum del dia? La religió, en canvi, no?

I també he sentit un altre “argument”, que n’hi ha per riure: “Les musulmanes porten el vel obligades”. Ara resulta que, ens preocupem tant per aquestes noies, que volem alliberar-les de les imposicions culturals i familiars que les sotmeten. I jo em pregunto: són lliures, els nostres adolescents Calvin Klein? No n’hi ha molts que són víctimes directes d’una societat consumista, hedonista, mediatitzada pels missatges subliminals de la moda, esclaus de l’aspecte físic, del triomf sense esforç?

Ser o tenir…

És en vida una figura històrica de la política nordamericana. Nancy Pelosi és la primera dona que ha ocupat el càrrec de Presidenta de la Cambra dels Representats dels Estats Units. És una dona compromesa, enèrgica, decidida, amb ganes de canviar el món. No fa gaire va publicar un llibre amb un títol revelador: Know Your Power (Coneix el teu poder), on sosté que una de les grans contribucions a la política nordamericana en les darreres dècades ha estat la participació femenina. Nancy Pelosi va ser una mestressa de casa durant bona part de la seva vida. Durant un bon grapat d’anys es va dedicar exclusivament a criar quatre filles. Va ser una mare compromesa. Sovint li pregunten com va poder fer el salt “de la cuina al Congrés”, i ella sempre respon que és el que és a la política gràcies als coneixements i a la ciència que va aprendre durant la seva etapa de mare entregada. I és que, en contra del que ens volen fer entendre molts, la vida privada i la vida pública no només estan íntimament vinculades, sinó que s’han d’harmonitzar i conciliar.

És una falsedat això que de vegades sentim: “M’és ben igual el que faci en la seva vida privada, el que compta és que sigui un bon professional (a la vida pública)”. Estimats ciutadans kane, deixeu que us digui una cosa ben clara: un mal pare no pot ser mai un bon empresari. Una persona que no sap tenir cura dels seus fills no podrà mai tenir cura dels seus treballadors. Un empresari que no és primer pare i després empresari no podrà acabar d’entendre i valorar que una treballadora seva vulgui ser primer mare i després treballadora. Acomiadarà les dones embarassades de la seva empresa. Els farà la vida impossible perquè pleguin. O senzillament ja no les contractarà. Un empresari que a l’empresa no sigui pare cometrà l’error de ser tan eficaç amb les coses com amb les persones. Lluitar contra l’avortament no és només  anar a Madrid a fer pinya un cop cada quatre anys. Lluitar contra l’avortament és sobretot possibilitar una cultura de la vida a tots els àmbits de la societat, també en l’àmbit laboral.

Si volem crear una societat més feliç, hem de fer convergir la vida pública i la vida privada en un àmbit on regni una mateixa moral. I per aconseguir-ho hem d’educar nens i nenes en la corresponsabilitat.

Quan haurem superat totes les ideologies que ens separen, ens quedaran només persones per adherir a la nostra comprensió i estima. De la mateixa manera que reivindico la paraula “gènere” com una categoria vàlida per analitzar els accessoris innecessaris , opinables i canviants, de la masculinitat o la feminitat, també rebutjo el que molts col·lectius, iniciatives i plataformes proposen en nom del gènere. El gènere sovint és l’excusa per practicar un elitisme femení excloent i redemptor de tots els problemes del món que frega el ridícul. L’Empar Moliner torna a encertar-la en la seva columna de l’Avui d’avui. Felicitats, Empar, per la teva lucidesa i la ironia amb què tractes aquest tema.

 

En un article anomenat El burka virtual, l’autora Gemma Lienas parlava d’un acte anomenat II Congrés de Dones de Barcelona (i es queixava que s’havia “invisibilitzat” als mitjans). S’hi van fer, diu, “500 propostes per millorar la ciutat des d’una perspectiva de gènere”. Això vol dir fer una “anàlisi de la realitat que pretén construir el món sumant perspectives, sobretot les que se n’han quedat fora: la de les dones, criatures, gent gran, persones malaltes o discapacitades, immigrades…”. Pel que entenc, doncs, encara que parli de “gènere”, aquesta “perspectiva” és la de tots els ciutadans excepte la dels mascles heterosexuals blancs.

Alguns exemples de les propostes són els “ascensors per baixar fins a l’andana del metro en cadira de rodes o amb un cotxet infantil” o “il·luminar millor certes zones de la ciutat que poden resultar amenaçadores per a les dones”.

Lamento que el congrés s’hagi “invisibilitzat”. Però em pregunto per què els ascensors o la il·luminació són una millora des de la perspectiva de gènere. No crec que els homes que duen els fills en cotxet o van cadira de rodes tinguin algun ascensor suplementari. Ni que els homes que han de passar pel carrer Robadors de matinada es trobin algun fanal encès de més.

Però demanar simplement que les andanes tinguin ascensors per a tothom que duu cotxet, cadira de rodes o bicicleta (amb independència de sexe o raça) no passa de ser una necessària denúncia ciutadana. I suposo, doncs, que l’autora no té més remei que excloure els homes d’aquestes desitjables millores, perquè si no les “500 propostes per millorar la ciutat des d’una perspectiva de gènere” no tindrien gaire sentit i seria més lògic que fossin “500 propostes per millorar la ciutat per a tothom”. Hi ha moltes coses que els homes tenen i les dones no tenim. Moltes. Però no són ascensors i fanals.

És de tots conegut que la progressia més progre dels progres està fent recomanacions oficials -i escrites, servidor les ha llegides- als òrgans directius dels centres escolars perquè s’eviti parlar de “vacances de Nadal”, proposant l’expressió alternativa “vacances d’hivern”, per no ferir les susceptibilitats culturals i religioses dels nou-vinguts a casa nostra. La mesura, al meu entendre, amaga molta més mala baba ideològica. Amb mesures com aquestes, els immigrants cada vegada ho tindran més difícil per integrar-se a casa nostra. Anem en camí d’aigualir tant el nostre llegat cultural i lingüístic, que els nous catalans aviat no sabran a què s’han d’integrar.

Us convido a llegir l’article que ha publicat avui al diari Avui la incorregible Empar Moliner sobre aquest tema.

L’era cristiana

Al cara a cara de la part final d’Els matins d’abans-d’ahir, l’exdegà de la Facultat d’Educació de la UAB proposava de canviar el nom de vacances de Nadal pel de Vacances d’hivern i el de vacances de Setmana Santa pel de vacances de tardor. La raó, pel que vaig entendre, és evitar ferir altres cultures que hem d’integrar a la nostra terra catalana. Em sembla molt bé. Sobretot si els que fan esforços integradors són sempre els catalans. De fet, l’any passat, quan anaves a donar la carta als patges dels reis repartits per diferents centres comercials, ja es podia comprovar que, tot i ser màgics, parlaven qualsevol idioma del món menys un.

Servidora és apòstata. Vull dir que no sóc gens sospitosa de tenir tendències catòliques. Però, tot i així, faig el pessebre (potser poso el caganer més a primer terme, però és per raons de creativitat). I faig cagar el tió (però li pego fluix i abans hi dialogo, perquè no tingui un trauma). Fins ara em semblava imprescindible que la canalla que viu aquí sabés que hi ha uns edificis que es diuen esglésies. I que també sabessin per què som a l’any 2009 després de Crist. És una qüestió de cultura. Si visqués al Marroc (tot i que Déu me’n guard de viure en un lloc tan allunyat del Priorat, el Montsant i el Penedès) també voldria que els meus fills sabessin qui va ser Mahoma.

Però si resulta que un senyor troba que hem de fer vacances d’hivern i no de Nadal, ho veig bé. Quedem-nos-en només la part consumista: la dels regals. Però no només amb les tradicions cristianes. A partir d’ara, quan parlem del Ramadà, parlem només de la part dietètica. Diguem que els musulmans fan règim durant el dia. No en diguem Ramadà sinóla festa baixa en calories. I ara anava a dir allò de “o tots moros o tots cristians” però no sé com fer-ho per si de cas vexo algú.

L’incorregible Oscar Wilde és conegut per haver condensat el desprestigi envers el periodisme amb la frase: “No diguis a la meva mare que sóc periodista: ella creu que treballo de pianista en un burdell”. En la visió sardònica de Wilde, una  mare s’havia de sentir més tranquil·la -i enganyada!- pensant que el seu fill martellejava el piano d’una casa de barrets que si es dedicava a escampar mentides i  calúmnies a la premsa. Si haguéssim de posar la frase al dia, moltes persones optarien per canviar la paraula “periodista” per la de “polític”. I és que avui en dia, per a bona part de la societat, els polítics s’han convertit en personatges antipàtics, i els afers polítics són vistos amb menyspreu. “Jo no faig política!” clamen moltes persones en les converses de cafè, amb la pretensió de subratllar la puresa de les seves intencions.

Malauradament, el desencís generalitzat amb la política que experimenten molts ciutadans els erosiona com a tals. Som menys ciutadans quan deixem de preocupar-nos,d’ implicar-nos i d’actuar en la polis, en la ciutat. Allunyant-nos de la política ens allunyem de la polis, de la ciutat estat, i quedem atrinxerats a la vida privada. I el pitjor del cas: en allunyar-nos de la política, deixem que els altres prenguin les nostres decisions. Abandonar la polis és una decisió  molt perillosa: si no convertim en política els nostres principis, la política dels altres decidirà quins dels nostres principis són políticament correctes.

I no parlo només de votar cada quatre anys. Parlo, sobretot, de ser actius en els mecanismes directes i indirectes de participació ciutadana; les plataformes, els grups de pressió, els blocs, les cartes als diaris, etc. No podem estar tranquil·lament reclosos en la vida privada, desvinculats dels afers del món; en qualsevol moment ells poden trucar al timbre. Els obrirem la porta i ens acabaran explicant com hem de seure al sofà.

Fa uns quants dies, en el programa Els matins de TV3, Pilar Rahola va retreure a Toni Soler que hagués incorporat les paròdies de  Hitler i Franco al Polònia. He de dir que estic totalment d’acord amb la Pilar. Els foscos i diabòlics protagonistes  de la història -Hitler, Stalin,Franco, etc…- no mereixen formar part del frontispici de personatges que ens amenitzen les nits dels dijous. No s’ho mereixen perquè tots els personatges del Polònia, per més imperfectes que se’ns presentin, acaben tenint un to entranyable i proper. Ni Franco ni Hitler es mereixen que, inconscientment, en l’anestèsia d’una rialla, els desem en el calaix dels personatges entranyables i inofensius.

A causa d’aquesta opinió  sobre el programa dirigit per Toni Soler, Pilar Rahola ha rebut crítiques ferotges en algunes columnes periodístiques. Un articulista ha dit coses tan lletges com que aquesta senyora hauria de tenir la boca més petita… De senyores vull parlar.

Pilar Rahola incomoda algunes  persones perquè tot sovint és clara, i tot sovint és contundent en la manera d’expressar-se. És molt trist que en ple segle XXI hi hagi encara tantes susceptibilitats prehistòriques que no tolerin que una dona sigui contundent. Les dones, en els prejudicis més juràssics de l’imaginari col·lectiu de molts homes, encara han de ser criatures obedients i domèstiques, i això que una dona gosi exposar dia rere dia les seves opinions sobre la vida pública d’aquest país no sembla acabar d’agradar.

Jo no sempre estic d’acord amb el que diu la Pilar, però m’agrada sentir una persona sincera, inquieta, que cerca la profunditat i el rigor en els temes que aborda. I m’agrada molt un aspecte de la Pilar: és de les poquíssimes persones públiques que té l’honestedat d’afirmar que de vegades ha canviat la seva visió en certs temes, i  fins i tot ha tingut la gosadia d’escriure que  s’ha equivocat i ha demanat perdó.

A mi, Pilar, que sóc un home preparat per viure al segle XXI, m’agrada el teu estil, la teva ironia, la teva gràcia… i la teva contundència, un tret que quan el tenim els homes som lloats per la nostra fermesa, però que malauradament quan l’exerceixen les dones de vegades són titllades d’histèriques. Ai, aquests estereotips! No canviïs, Pilar.

Percebo un degoteig de notícies sobre adolescents que assessinen les seves nòvies o ex-nòvies, i em permeto regalar als lectors que segueixen aquest blog una citació de María Elósegui, doctora en dret i professora de la Universitat de Saragossa, extreta del seu aclaridor  llibre Diez temas de género. Hombre y mujer ante los derechos productivos y reproductivos, un llibre que recomano fervorosament a tots els qui estiguin interessants a millorar l’educació dels nois i les noies en aquest tercer mileni.

“Otro aspecto importante del sistema educativo, que señalamos someramente, es la cuestión de la educación sexual que se imparte en las escuelas. Muchos de los problemas de subordinación y de dominio, agresividad y violencia de los chicos sobre las chicas se basan en el desconocimiento de la psicología femenina, así como en una visión de la sexualidad que es mecanicista o cartesiana, separando lo físico de todo el entramado humano. Es frecuente que la educación sexual en las escuelas se centre en aspectos mecánicos de métodos anticonceptivos y de control de la natalidad. En pocas de estas sesiones se habla de los aspectos psicológicos, de la corresponsabilidad, de la maternidad y la paternidad, del profundo sentido antropológico de la sexualidad. En definitiva, no se les prepara para los verdaderos problemas que plantean las relaciones entre hombres y mujeres

La cuestión de la educación sexual y del derecho a tener hijos está muy relacionada con la inserción de la mujer en la vida laboral. Los problemas de conciliación entre trabajo y familia son los que realmente preocupan a la mayoría de las mujeres europeas. A juzgar por los resultados en natalidad, no parece que los europeos/as tengan desconocimiento sobre los métodos contraceptivos, sin embargo lo que resulta más problemático es el deseo de hijos/as y la posibilidad de hacerlo compatible con un buen nivel profesional”.

Escolta les paraules de Steve Jobs, després de superar un càncer de pàncrees i haver rebut un transplantament de fetge.

“Estic molt content ser avui amb tots vosaltres. I, com alguns de vosaltres potser ja sabeu, fa cinc mesos em van transplantar un fege, i ara porto el fetge d’una persona de vint i pocs anys que va morir en un accident de cotxe i va tenir la generositat de donar els seus òrgans.  Sense aquesta generositat, jo no seria aquí. Espero que tots nosaltres siguem generosos i donem els nostres òrgans.  M’agradaria aprofitar aquest moment per donar les gràcies a tots els membres de la comunitat Apple, pel càlid suport que he rebut en tot moment, que m’ha ajudat molt.  Dono especialment les gràcies a Tim Cook i al consell executiu d’Apple. Realment han estat a l’alçada de les circumstàncies en tot moment  i han portat la companyia mot bé durant aquesta època tan dura. Moltes gràcies, companys, aquest aplaudiment és per a vosaltres. Ja ho veieu, estic dret, torno  a estar a Apple, gaudint de cada dia, i tinc ganes de treballar amb aquests equips tan increïblement bons per crear nous productes…”