Quan haurem superat totes les ideologies que ens separen, ens quedaran només persones per adherir a la nostra comprensió i estima. De la mateixa manera que reivindico la paraula “gènere” com una categoria vàlida per analitzar els accessoris innecessaris , opinables i canviants, de la masculinitat o la feminitat, també rebutjo el que molts col·lectius, iniciatives i plataformes proposen en nom del gènere. El gènere sovint és l’excusa per practicar un elitisme femení excloent i redemptor de tots els problemes del món que frega el ridícul. L’Empar Moliner torna a encertar-la en la seva columna de l’Avui d’avui. Felicitats, Empar, per la teva lucidesa i la ironia amb què tractes aquest tema.

 

En un article anomenat El burka virtual, l’autora Gemma Lienas parlava d’un acte anomenat II Congrés de Dones de Barcelona (i es queixava que s’havia “invisibilitzat” als mitjans). S’hi van fer, diu, “500 propostes per millorar la ciutat des d’una perspectiva de gènere”. Això vol dir fer una “anàlisi de la realitat que pretén construir el món sumant perspectives, sobretot les que se n’han quedat fora: la de les dones, criatures, gent gran, persones malaltes o discapacitades, immigrades…”. Pel que entenc, doncs, encara que parli de “gènere”, aquesta “perspectiva” és la de tots els ciutadans excepte la dels mascles heterosexuals blancs.

Alguns exemples de les propostes són els “ascensors per baixar fins a l’andana del metro en cadira de rodes o amb un cotxet infantil” o “il·luminar millor certes zones de la ciutat que poden resultar amenaçadores per a les dones”.

Lamento que el congrés s’hagi “invisibilitzat”. Però em pregunto per què els ascensors o la il·luminació són una millora des de la perspectiva de gènere. No crec que els homes que duen els fills en cotxet o van cadira de rodes tinguin algun ascensor suplementari. Ni que els homes que han de passar pel carrer Robadors de matinada es trobin algun fanal encès de més.

Però demanar simplement que les andanes tinguin ascensors per a tothom que duu cotxet, cadira de rodes o bicicleta (amb independència de sexe o raça) no passa de ser una necessària denúncia ciutadana. I suposo, doncs, que l’autora no té més remei que excloure els homes d’aquestes desitjables millores, perquè si no les “500 propostes per millorar la ciutat des d’una perspectiva de gènere” no tindrien gaire sentit i seria més lògic que fossin “500 propostes per millorar la ciutat per a tothom”. Hi ha moltes coses que els homes tenen i les dones no tenim. Moltes. Però no són ascensors i fanals.

És de tots conegut que la progressia més progre dels progres està fent recomanacions oficials -i escrites, servidor les ha llegides- als òrgans directius dels centres escolars perquè s’eviti parlar de “vacances de Nadal”, proposant l’expressió alternativa “vacances d’hivern”, per no ferir les susceptibilitats culturals i religioses dels nou-vinguts a casa nostra. La mesura, al meu entendre, amaga molta més mala baba ideològica. Amb mesures com aquestes, els immigrants cada vegada ho tindran més difícil per integrar-se a casa nostra. Anem en camí d’aigualir tant el nostre llegat cultural i lingüístic, que els nous catalans aviat no sabran a què s’han d’integrar.

Us convido a llegir l’article que ha publicat avui al diari Avui la incorregible Empar Moliner sobre aquest tema.

L’era cristiana

Al cara a cara de la part final d’Els matins d’abans-d’ahir, l’exdegà de la Facultat d’Educació de la UAB proposava de canviar el nom de vacances de Nadal pel de Vacances d’hivern i el de vacances de Setmana Santa pel de vacances de tardor. La raó, pel que vaig entendre, és evitar ferir altres cultures que hem d’integrar a la nostra terra catalana. Em sembla molt bé. Sobretot si els que fan esforços integradors són sempre els catalans. De fet, l’any passat, quan anaves a donar la carta als patges dels reis repartits per diferents centres comercials, ja es podia comprovar que, tot i ser màgics, parlaven qualsevol idioma del món menys un.

Servidora és apòstata. Vull dir que no sóc gens sospitosa de tenir tendències catòliques. Però, tot i així, faig el pessebre (potser poso el caganer més a primer terme, però és per raons de creativitat). I faig cagar el tió (però li pego fluix i abans hi dialogo, perquè no tingui un trauma). Fins ara em semblava imprescindible que la canalla que viu aquí sabés que hi ha uns edificis que es diuen esglésies. I que també sabessin per què som a l’any 2009 després de Crist. És una qüestió de cultura. Si visqués al Marroc (tot i que Déu me’n guard de viure en un lloc tan allunyat del Priorat, el Montsant i el Penedès) també voldria que els meus fills sabessin qui va ser Mahoma.

Però si resulta que un senyor troba que hem de fer vacances d’hivern i no de Nadal, ho veig bé. Quedem-nos-en només la part consumista: la dels regals. Però no només amb les tradicions cristianes. A partir d’ara, quan parlem del Ramadà, parlem només de la part dietètica. Diguem que els musulmans fan règim durant el dia. No en diguem Ramadà sinóla festa baixa en calories. I ara anava a dir allò de “o tots moros o tots cristians” però no sé com fer-ho per si de cas vexo algú.

Dedico una citació bomba als qui pensen que tots els problemes del món se solucionarien si la gent deixés de tenir (tants) fills. L’he trobada al despatx d’un amic meu i m’ha semblat totalment irresistible.

“La respuesta a cualquiera que hable del “exceso de población” es preguntarle si él mismo es parte de este exceso de población,o, si no lo es, cómo sabe que no lo es.” CHESTERTON

També us ofereixo la mateixa idea en format vídeo.

L’incorregible Oscar Wilde és conegut per haver condensat el desprestigi envers el periodisme amb la frase: “No diguis a la meva mare que sóc periodista: ella creu que treballo de pianista en un burdell”. En la visió sardònica de Wilde, una  mare s’havia de sentir més tranquil·la -i enganyada!- pensant que el seu fill martellejava el piano d’una casa de barrets que si es dedicava a escampar mentides i  calúmnies a la premsa. Si haguéssim de posar la frase al dia, moltes persones optarien per canviar la paraula “periodista” per la de “polític”. I és que avui en dia, per a bona part de la societat, els polítics s’han convertit en personatges antipàtics, i els afers polítics són vistos amb menyspreu. “Jo no faig política!” clamen moltes persones en les converses de cafè, amb la pretensió de subratllar la puresa de les seves intencions.

Malauradament, el desencís generalitzat amb la política que experimenten molts ciutadans els erosiona com a tals. Som menys ciutadans quan deixem de preocupar-nos,d’ implicar-nos i d’actuar en la polis, en la ciutat. Allunyant-nos de la política ens allunyem de la polis, de la ciutat estat, i quedem atrinxerats a la vida privada. I el pitjor del cas: en allunyar-nos de la política, deixem que els altres prenguin les nostres decisions. Abandonar la polis és una decisió  molt perillosa: si no convertim en política els nostres principis, la política dels altres decidirà quins dels nostres principis són políticament correctes.

I no parlo només de votar cada quatre anys. Parlo, sobretot, de ser actius en els mecanismes directes i indirectes de participació ciutadana; les plataformes, els grups de pressió, els blocs, les cartes als diaris, etc. No podem estar tranquil·lament reclosos en la vida privada, desvinculats dels afers del món; en qualsevol moment ells poden trucar al timbre. Els obrirem la porta i ens acabaran explicant com hem de seure al sofà.

Pels volts del 395 AC, un tal Plató va esbossar a La República, la seva obra més influent, les grans línies mestres que una societat hauria d’adoptar per tal de convertir-se en una societat ideal. La República és un llibre d’una gran actualitat en els nostres temps, perquè fa incidència en tots aquells temes que ens continuen preocupant: la justícia, els nostres governants, l’educació etc..

Plató, des del sentit comú, afirmava que calia expulsar de la república els que representen un perill per a la ciutat, i en dibuixar la societat ideal, ens ofereix una provocació: perquè una societat sigui veritablement òptima cal expulsar-ne els poetes. “Els poetes ¿enemics de la república?”, ens continuem preguntant, tants segles després. Homer, enemic públic número u?

Continuar llegint…

Sí, insisteix Plató en boca de Sòcrates. Cal expulsar els poetes perquè són uns creadors de fantasmes irreals, que allunyen els ciutadans de la contemplació de les essències, és a dir, de la Veritat.

Pobre Homer…! Si aixequés el cap i veiés la nostra corrupció política! Si engegués la televisió en horari de prime time i s’adonés que els nostres líders culturals de massa, que els nostres poetes d’ara, que els protagonistes de la nostra mitologia catòdica porten noms com els de Jesulin de Ubrique, Victoria Beckham, Belén Esteban, Ana Obregón i els d’alguns jovenets embriagats de diners que xuten pilotes…Si sabés que no pensem foragitar-los mai de la nostra república, perquè els adorem com a semi-déus..!

Oblidem aquest precepte de Plató i readmetem els poetes a la nostra república. Si pot ser en horari prime time.