“NO DIRÀS EL NOM DE GÈNERE EN VA”

Quan haurem superat totes les ideologies que ens separen, ens quedaran només persones per adherir a la nostra comprensió i estima. De la mateixa manera que reivindico la paraula “gènere” com una categoria vàlida per analitzar els accessoris innecessaris , opinables i canviants, de la masculinitat o la feminitat, també rebutjo el que molts col·lectius, iniciatives i plataformes proposen en nom del gènere. El gènere sovint és l’excusa per practicar un elitisme femení excloent i redemptor de tots els problemes del món que frega el ridícul. L’Empar Moliner torna a encertar-la en la seva columna de l’Avui d’avui. Felicitats, Empar, per la teva lucidesa i la ironia amb què tractes aquest tema.

GÈLIDES FESTES D’HIVERN

És de tots conegut que la progressia més progre dels progres està fent recomanacions oficials -i escrites, servidor les ha llegides- als òrgans directius dels centres escolars perquè s’eviti parlar de “vacances de Nadal”, proposant l’expressió alternativa “vacances d’hivern”, per no ferir les susceptibilitats culturals i religioses dels nou-vinguts a casa nostra. La mesura, al meu entendre, amaga molta més mala baba ideològica. Amb mesures com aquestes, els immigrants cada vegada ho tindran més difícil per integrar-se a casa nostra. Anem en camí d’aigualir tant el nostre llegat cultural i lingüístic, que els nous catalans aviat no sabran a què s’han d’integrar.

Us convido a llegir l’article que ha publicat avui al diari Avui la incorregible Empar Moliner sobre aquest tema.

SUPERPOBLACIÓ (DE MENTIDES)

Dedico una citació bomba als qui pensen que tots els problemes del món se solucionarien si la gent deixés de tenir (tants) fills. L’he trobada al despatx d’un amic meu i m’ha semblat totalment irresistible.

“AIXÒ QUE DIC NO ÉS POLÍTICA!”

L’incorregible Oscar Wilde és conegut per haver condensat el desprestigi envers el periodisme amb la frase: “No diguis a la meva mare que sóc periodista: ella creu que treballo de pianista en un burdell”. En la visió sardònica de Wilde, una  mare s’havia de sentir més tranquil·la -i enganyada!- pensant que el seu fill martellejava el piano d’una casa de barrets que si es dedicava a escampar mentides i  calúmnies a la premsa. Si haguéssim de posar la frase al dia, moltes persones optarien per canviar la paraula “periodista” per la de “polític”. I és que avui en dia, per a bona part de la societat, els polítics s’han convertit en personatges antipàtics, i els afers polítics són vistos amb menyspreu. “Jo no faig política!” clamen moltes persones en les converses de cafè, amb la pretensió de subratllar la puresa de les seves intencions.

Malauradament, el desencís generalitzat amb la política que experimenten molts ciutadans els erosiona com a tals. Som menys ciutadans quan deixem de preocupar-nos,d’ implicar-nos i d’actuar en la polis, en la ciutat. Allunyant-nos de la política ens allunyem de la polis, de la ciutat estat, i quedem atrinxerats a la vida privada. I el pitjor del cas: en allunyar-nos de la política, deixem que els altres prenguin les nostres decisions. Abandonar la polis és una decisió  molt perillosa: si no convertim en política els nostres principis, la política dels altres decidirà quins dels nostres principis són políticament correctes.

POBRE HOMER!

Pels volts del 395 AC, un tal Plató va esbossar a La República, la seva obra més influent, les grans línies mestres que una societat hauria d’adoptar per tal de convertir-se en una societat ideal. La República és un llibre d’una gran actualitat en els nostres temps, perquè fa incidència en tots aquells temes que ens continuen preocupant: la justícia, els nostres governants, l’educació etc..

Plató, des del sentit comú, afirmava que calia expulsar de la república els que representen un perill per a la ciutat, i en dibuixar la societat ideal, ens ofereix una provocació: perquè una societat sigui veritablement òptima cal expulsar-ne els poetes. “Els poetes ¿enemics de la república?”, ens continuem preguntant, tants segles després. Homer, enemic públic número u?

Continuar llegint…

Sí, insisteix Plató en boca de Sòcrates. Cal expulsar els poetes perquè són uns creadors de fantasmes irreals, que allunyen els ciutadans de la contemplació de les essències, és a dir, de la Veritat.

Pobre Homer…! Si aixequés el cap i veiés la nostra corrupció política! Si engegués la televisió en horari de prime time i s’adonés que els nostres líders culturals de massa, que els nostres poetes d’ara, que els protagonistes de la nostra mitologia catòdica porten noms com els de Jesulin de Ubrique, Victoria Beckham, Belén Esteban, Ana Obregón i els d’alguns jovenets embriagats de diners que xuten pilotes…Si sabés que no pensem foragitar-los mai de la nostra república, perquè els adorem com a semi-déus..!

Oblidem aquest precepte de Plató i readmetem els poetes a la nostra república. Si pot ser en horari prime time.