TINC UN LUXE DE MALALTIA CRÒNICA

Tinc un luxe de malaltia crònica. Fa ja gairebé dos anys, en despertar de l’anestèsia a la sala de reanimació de la Fundació Puigvert, després de rebre un transplantament de ronyó, l’encantadora infermera que em vetllava em va mirar als ulls i va exclamar: “Ja orines!”. Amb el transplantament renal vaig deixar enrere quatre anys de diàlisi, i tres anys sense orinar, sense experimentar aquell neguit biològic que et fa escorcollar les estacions de tren a la recerca d’un lavabo, per brut que sigui.

 

 

OBESITAT INFANTIL

Segons dades del Ministeri de Sanitat i Consum, a Espanya un 13,9% dels nens i joves d’entre els 2 i els 24 anys pateixen obesitat, i un 26,3% pateix sobrepès. Al nostre país augmenta de manera alarmant la diabetis infantil. Davant d’aquest problema sanitari, els polítics tenen dues alternatives: dotar la sanitat pública de més fons per tal d’implementar protocols mèdics de reeducació alimentària o bé anar a l’arrel del problema. Necessitem polítics intel·ligents que vagin a l’arrel dels problemes. Hi ha molts factors que poden incidir sobre l’augment de l’obesitat infantil, però permeteu que us en citi un: la inexistència d’una política de conciliació laboral i familiar. La dona, sortosament per a ella i per a tothom, s’ha incorporat al mercat laboral, i com a conseqüència, la qualitat educativa de les famílies, degut a la manca de conciliació, ha davallat notablement. Els pares tornen tard a casa i sovint no tenen ni temps ni energia per cuinar. De vegades no tenen ni esma de pensar a comprar els ingredients. Massa nens, quan tornen d’escola, obren la porta de casa seva amb una clau pròpia perquè la llar està buida, i es troben amb la bolleria industrial i el Diario de Patricia, en substitució del carinyós entrepà fet al moment i la conversa sobre “com ha anat?”.