Escolta les paraules de Steve Jobs, després de superar un càncer de pàncrees i haver rebut un transplantament de fetge.

“Estic molt content ser avui amb tots vosaltres. I, com alguns de vosaltres potser ja sabeu, fa cinc mesos em van transplantar un fege, i ara porto el fetge d’una persona de vint i pocs anys que va morir en un accident de cotxe i va tenir la generositat de donar els seus òrgans.  Sense aquesta generositat, jo no seria aquí. Espero que tots nosaltres siguem generosos i donem els nostres òrgans.  M’agradaria aprofitar aquest moment per donar les gràcies a tots els membres de la comunitat Apple, pel càlid suport que he rebut en tot moment, que m’ha ajudat molt.  Dono especialment les gràcies a Tim Cook i al consell executiu d’Apple. Realment han estat a l’alçada de les circumstàncies en tot moment  i han portat la companyia mot bé durant aquesta època tan dura. Moltes gràcies, companys, aquest aplaudiment és per a vosaltres. Ja ho veieu, estic dret, torno  a estar a Apple, gaudint de cada dia, i tinc ganes de treballar amb aquests equips tan increïblement bons per crear nous productes…”

Cada cop em trobo amb més persones que es malfien de l’anomenada medicina “tradicional” i es fan clients de les les anomenades “medicines alternatives”. Parlen dels seus metges homeòpates amb gran devoció, i mostren un civilitzat despreci envers les teràpies “agressives” de la sanitat d’occident. Aquestes postures ideològiques em semblen absurdes, per no dir idiotes: les persones que les sostenen no saben que potser són al món perquè els seus avantpassats van sobreviure gràcies a la penicilina, un dels “agressius” antibiòtics descoberts per la “medicina tradicional” que ha salvat milions i milions de vides.

Tots els bons homeòpates respecten la medicina tradicional i coneixen els límits de la seva especialitat. Saben que la seva medicina és bàsicament preventiva, i són conscients que hi ha patologies que no es curen amb homeopatia.

Aquest despreci “new age” evers la medicina occidental no deixa de ser un privilegi del Primer Món, dels estats del benestar, d’aquelles minories que gaudeixen d’un accés universal i gratuït a la sanitat els 365 dies de l’any i tenen un hospital amb servei d’urgències a menys de dos quilòmetres de casa seva. Els països del tercer món no es poden permetre el luxe de frivolitzar amb la mort o el patiment físic.

Segons Domingo Orozco, president de la Societat Valenciana de Medicina Familiar i Comunitària, un 20% de les consultes mèdiques actuals estan ocupades per malalties inventades. Certament, són objecte creixent de teràpia mèdica el dol per la mort d’un familiar, la timidesa extrema, la mandra, la por, la síndrome d’estrés post-vacances, la menopausa, etc., és a dir: facetes de la personalitat o etapes de la vida que fa unes dècades es vivien amb més fortalesa i naturalitat. Orozco afirma que la medicalització de la vida quotidiana és un fenomen en augment que està fortament impulsat per les grans empreses farmacèutiques, interessades a obrir nous mercats patològics. Estem més malalts o som més vulnerables?

Continuar llegint…

El ferotge culte al cos d’Occident ens està fent replantejar la definició de la paraula “salut”. La pròpia OMS ja no defineix la salut com l’absència de malaltia, sinó com una situació de benestar “físic, mental i social”, cosa que la converteix en una aspiració pràcticament utòpica per al comú dels mortals.

Fins a quin punt ens escudem rere pots de pastilles per evitar de conèixer-nos, reconèixer-nos, tractar amb els altres i afrontar amb coratge les adversitats de la vida?

La mort i el sofriment s’han convertit en temes tabú, i els quiròfans de cirugia estètica cada dia estan més plens de persones que no es veuen capaces ni d’afrontar el pas del temps.

Vivim en una societat medicalitzada? Narcotitzada? Hem arribat ja al soma d’Un Món Feliç?

“Hola, em dic Kim, tinc trenta-set anys, i espero ser en el futur una de les supervivents de càncer a Long Island”. Així comença aquest esglaïdor testimoni d’una dona americana que no té assegurança mèdica i viu en un país on la Sanitat està reservada fonamentalment als qui se la poden costejar.

Nosaltres, a Espanya, som uns privilegiats que sortosament no patirem mai aquesta incertesa en cas de malaltia. Per això ens permetem el luxe de queixar-nos del menjar dels hospitals, de les llistes d’espera, del col·lapse de les urgències o del tracte que ens dispensen els metges. Si bé és cert que la nosta sanitat té aspectes per millorar, també és cert que els usuaris de la salut pública hem de millorar molt fins arribar un dia a saber apreciar les bondats del nostre sistema sanitari: un sistema que ens acull, vinguem d’on vinguem, i ens tracta com a pacients i no com a clients.

No hi ha pitjor malaltia que la de no ser atès.