La jungla televisiva es refia cada vegada més del parer de l’audiència. A cops de SMS, colonitzant el sofà i el comandament a distància, l’espectador pot opinar sobre les piscifactories o expulsar l’últim degenerat del reality show de torn. Tanmateix, a l’hora de prendre decisions més transcendents, com ara la representació d’un país en un festival internacional, potser convindria recórrer a mesures més “elitistes”. Un panell d’experts, per exemple?

No seré pas jo qui defensi en aquest post la seriositat del Festival d’Eurovisió. Però deixeu-me que em queixi de l’elecció pública d’aquest any. Rodolofo Chikilicuatre i la seva cançoneta enganxifosa confirmen la victòria del frikisme en el panorama social. A punt de perdre del tot el pudor i la brúixola que assenyala cap a l’estètica del talent i la bellesa, cansats de tot, ens rendim a l’exercici del cinisme. I llavors només compta rebentar-ho tot, engegar la piconadora, i enviar un bufó al festival per fotre’ns del sistema.

On és el talent? El bon gust? On han anat aquelles flors?

Aquesta és la frase de rigor de molts dels anomenats “programes de testimonis”, espais televisius en els quals els convidats són capaços de pronunciar paraules i fer confessions que atempten a la vivència del pudor més elemental. La televisió, a través dels reality shows i els diaris de Patrícia, està ensenyant a les noves generacions a barrejar la vida íntima i la vida pública en una mena de cubata espontani.

Continuar llegint…

“T’he portat aquí, davant de tota Espanya, per dir-te que ja no et faré més el salt i demanar-te que et casis amb mi”. La frase la pronuncien homes degudament agenollats, amb la mà dreta rere l’espatlla, custodiant una capseta amb un anell que han comprat el dia abans en uns grans magatzems. De fons sentim uns sintetizadors que gemeguen un decadent himne d’ascensor.

I jo em pregunto: tan pobres en recursos són alguns, que per posar una engruna de transcendència a les seves vides necessiten la solemnitat prefabricada i catòdica d’una cadena de televisió?

Hem d’aprendre a viure amb intensitat la vida ordinària, i crear la nostra pròpia màgia per fer-la, quan calgui, extraordinària.