Quan haurem superat totes les ideologies que ens separen, ens quedaran només persones per adherir a la nostra comprensió i estima. De la mateixa manera que reivindico la paraula “gènere” com una categoria vàlida per analitzar els accessoris innecessaris , opinables i canviants, de la masculinitat o la feminitat, també rebutjo el que molts col·lectius, iniciatives i plataformes proposen en nom del gènere. El gènere sovint és l’excusa per practicar un elitisme femení excloent i redemptor de tots els problemes del món que frega el ridícul. L’Empar Moliner torna a encertar-la en la seva columna de l’Avui d’avui. Felicitats, Empar, per la teva lucidesa i la ironia amb què tractes aquest tema.

 

En un article anomenat El burka virtual, l’autora Gemma Lienas parlava d’un acte anomenat II Congrés de Dones de Barcelona (i es queixava que s’havia “invisibilitzat” als mitjans). S’hi van fer, diu, “500 propostes per millorar la ciutat des d’una perspectiva de gènere”. Això vol dir fer una “anàlisi de la realitat que pretén construir el món sumant perspectives, sobretot les que se n’han quedat fora: la de les dones, criatures, gent gran, persones malaltes o discapacitades, immigrades…”. Pel que entenc, doncs, encara que parli de “gènere”, aquesta “perspectiva” és la de tots els ciutadans excepte la dels mascles heterosexuals blancs.

Alguns exemples de les propostes són els “ascensors per baixar fins a l’andana del metro en cadira de rodes o amb un cotxet infantil” o “il·luminar millor certes zones de la ciutat que poden resultar amenaçadores per a les dones”.

Lamento que el congrés s’hagi “invisibilitzat”. Però em pregunto per què els ascensors o la il·luminació són una millora des de la perspectiva de gènere. No crec que els homes que duen els fills en cotxet o van cadira de rodes tinguin algun ascensor suplementari. Ni que els homes que han de passar pel carrer Robadors de matinada es trobin algun fanal encès de més.

Però demanar simplement que les andanes tinguin ascensors per a tothom que duu cotxet, cadira de rodes o bicicleta (amb independència de sexe o raça) no passa de ser una necessària denúncia ciutadana. I suposo, doncs, que l’autora no té més remei que excloure els homes d’aquestes desitjables millores, perquè si no les “500 propostes per millorar la ciutat des d’una perspectiva de gènere” no tindrien gaire sentit i seria més lògic que fossin “500 propostes per millorar la ciutat per a tothom”. Hi ha moltes coses que els homes tenen i les dones no tenim. Moltes. Però no són ascensors i fanals.

Sor Teresa Forcades és una monja benedictina de Montserrat. És doctora en Salut Pública, especialista en Medicina Interna per la Universitat de Nova York; doctora en Teologia; Master of Divinity per la Universitat de Harvard. És una monja certament inquieta i estudiosa, que s’autodeclara feminista. Circula per internet un text seu, ple de sentit comú, sobre la grip nova i les manipulacions mèdiques, mediàtiques i polítiques amb què s’ha presentat aquesta variant del virus de la grip. Teresa Forcades parla amb una veu serena, seductora, i denuncia els interessos econòmics de les grans empreses farmacèutiques.

Ahir em vaig dedicar a mirar la seva intervenció al programa Singulars de TV3, i he de dir que les seves paraules em van captivar fins al minut 30 de l’entrevista, moment en el qual el presentador li va preguntar per la seva opinió sobre l’avortament. En escoltar i interpretar els arguments amb què Sor Teresa Forcades legitima l’avortament han ressonat a les meves orelles les paraules llop amb pell de xai…

Si disposeu de molt de temps, podeu escoltar les seves declaracions sobre l’avortament fent clic a l’enllaç següent:

Teresa Forcades al programa Singulars.

L’avortament es tracta a partir del minut 30 de l’entrevista.

Si no teniu tant de temps, continueu llegint el post.

Sor Teresa Forcades va escriure els seus pensaments sobre l’avortament a la revista Foc Nou el mes de maig de 2009. A continuació reprodueixo un paràgraf del seu article sobre l’avortament. M’he permès el luxe de subratllar en vermell algunes de les paraules i expressions que a continuació comentaré, en una entranyable carta que cibernèticament envio a la meva estimada Sor Teresa.

“Déu ha posat la vida del fetus mentre no és viable a les mans de la seva mare (a les entranyes de la seva mare) i ha vinculat la vida biològica d’aquest a la vida espiritual d’ella. Nosaltres farem bé de respectar aquesta vinculació primària. Mentre el fetus no pot sobreviure independentment de la mare, li correspon a aquesta la responsabilitat moral de decidir sobre el seu futur, que és també el d’ella, ja que la mare no gesta el fill només biològicament, sinó també espiritualment, amb el seu amor, amb el seu desig que aquest visqui, amb l’alegria de portar-lo al món. Respectar la decisió de la mare és respectar la integritat de la seva consciència moral, fins i tot acceptant que objectivament es pugui equivocar.”

CARTA A SOR TERESA FORCADES

Benvolguda Teresa:

No saps com m’agrada que siguis una monja culta, formada, inquieta i activista, i t’ho dic de tot cor. T’escric en primer lloc per felicitar-te per les teves valentes declaracions sobre els foscos interessos de les empreses farmacèutiques i els teus savis consells sobre com afrontar la grip A, que de ben segur faran molt de bé.

També t’escric per comentar i rebatre la teva visió sobre l’avortament, que no comparteixo en absolut. És curiós, estimada Teresa, però quan llegeixo arguments a favor de l’avortament, la tria lingüística per referir-nos a la vida que batega a l’interior d’una dona és sempre la de FETUS, i no la de fill. És més higiènic parlar de fetus, certament, però també més pervers. Tan pervers com quan es parla, en la correcció política del llenguatge bèl·lic, de danys col·laterals. Recorda, però, estimada Teresa, que tots els que trepitgem aquest planeta hem estat fetus…

Parles d’una viculació primària entre la mare i el fetus. Per “vinculació” entenc que vols dir “supeditació”, és a dir, que la vida del FILL (perdona que sigui tan abrupte en les expressions) depèn directament de la supervivència de la mare, i no al revés. Aquesta relació jeràrquica, única, al teu entendre, sembla legitimar que la mare posseeixi la responsabilitat moral de decidir sobre el futur del seu (fill/fetus). El problema rau precisament, estimada Teresa, en el futur del seu fill. Perquè un pare o mare pugui decidir (o no) sobre el futur del seu fill, cal que el seu fill estigui VIU i PUGUI CONTINUAR EN VIDA. Només podem tenir futur els que podem  continuar respirant. Hauries d’haver dit, per no faltar a la veritat i a la realitat, que la mare, segons tu, té la responsabilitat moral de decidir sobre la VIDA del seu fill, perquè només els VIUS tenen FUTUR. Els fetus que són avortats deixen de tenir FUTUR. Per tant, aquí fas servir un llenguatge perversament ensucrat i manipulador -en la línia d’actuació de les empreses farmacèutiques que tant denuncies-.

Com deus saber, Teresa, quan una dona té un fill, aquest fill TAMPOC NO ÉS VIABLE, és a dir, no pot sobreviure per si sol. L’ésser humà, a diferència d’altres espècies que habiten el planeta Terra, no és un ésser VIABLE per si sol en néixer. Necessita, per a la seva supervivència, la cura constant i perllongada dels adults en tots els sentits. Per tant, l’argument de la viabilitat dels éssers humans és de nyigui-nyogui. A més a més, si tenim en compte que la ciència mèdica cada cop fa VIABLES -en el sentit estrictament mèdic- fetus en edats més primerenques, vol dir això, seguint el teu “fil argumental”, que la “responsabilitat moral de la mare” té un límit temporal que depèn dels avenços mèdics? Quina absurditat! Això és pur relativisme!

Finalment, Teresa, apel·les a respectar la integritat de la consciència moral de la mare embarassada. La vida està per damunt de la consciència particular dels individus. Si un amic meu em digués que demà es pensa suicidar a tres quarts de cinc de la tarda al bell mig de Plaça Catalunya, t’ho ben asseguro que faria els possibles per no respectar la seva llibertat de consciència. I ho faria PER AMOR.

Et falta integrar l’AMOR als teus plantejaments sobre l’avortament. Crist es va fer home per comunicar-nos que som fills de Déu i que som LLIURES, que només som esclaus del pecat. Ningú, emparant-se en cap ideologia,  no pot decidir sobre la vida d’una altra persona. Cap persona té dret a decidir sobre la vida d’una altra.

Jo, Teresa, sóc un home corresponsable i feminista, en el món de les idees i en el món de les fregones. De qui és “el fetus” que una dona porta a dins? És només d’ella? O és també de l’home amb qui l’ha concebut? La “decisió” sobre un avortament hauria d’estar només en mans de les dones? Fins i tot quan s’han quedat embarassades d’un home que vol ser pare? El tema, com tu mateixa confesses, és complex. És tan complex com ho va ser l’esclavitut, feliçment abolida.

En una societat com la nostra, de gran obertura a les relacions sexuals, l’avortament s’ha convertit en un recurs sexista més  per garantir que alguns homes puguin disfrutar del sexe sense lligams, perquè, en cas que hi hagi un “embaràs no desitjat”, el tràngol FÍSIC primer i PSICO-TRAUMÀTIC després  el passaran elles, a la taula d’operacions de l’avortista. En un context social com el nostre, on encara preval una visió de la sexualitat mecanicista, genitalista i androcèntrica, la píndola de l’endemà i l’avortament lliure propicien relacions sexuals primerenques, espontànies, i DESPROTEGIDES (per què m’he de posar un preservatiu si pot prendre’s la píndola o avortar?). I en aquest paradigma de relacions desiguals la dona sempre és la que surt més mal parada. El matrimoni, que el cristianisme ha elevat  a la categoria de sacrament, per més  Simone de Beauvoir que llegim, ha estat i continua essent una garantia d’igualtat i dignitat per a tots dos sexes.

La cultura avortista no fa cap bé ni a les dones, ni als homes, ni a la societat. Com a societat hem de lluitar per acompanyar les dones embarassades i trobar alternatives de vida per a aquelles dones que no vulguin fer-se càrrec dels seus fills. Els quiròfans avortistes no són la culminació de cap triomf social. Són, com qualsevol mena de violència, l’expressió d’una tragèdia.

Cordialment

Enric Vidal

Fa uns quants dies, en el programa Els matins de TV3, Pilar Rahola va retreure a Toni Soler que hagués incorporat les paròdies de  Hitler i Franco al Polònia. He de dir que estic totalment d’acord amb la Pilar. Els foscos i diabòlics protagonistes  de la història -Hitler, Stalin,Franco, etc…- no mereixen formar part del frontispici de personatges que ens amenitzen les nits dels dijous. No s’ho mereixen perquè tots els personatges del Polònia, per més imperfectes que se’ns presentin, acaben tenint un to entranyable i proper. Ni Franco ni Hitler es mereixen que, inconscientment, en l’anestèsia d’una rialla, els desem en el calaix dels personatges entranyables i inofensius.

A causa d’aquesta opinió  sobre el programa dirigit per Toni Soler, Pilar Rahola ha rebut crítiques ferotges en algunes columnes periodístiques. Un articulista ha dit coses tan lletges com que aquesta senyora hauria de tenir la boca més petita… De senyores vull parlar.

Pilar Rahola incomoda algunes  persones perquè tot sovint és clara, i tot sovint és contundent en la manera d’expressar-se. És molt trist que en ple segle XXI hi hagi encara tantes susceptibilitats prehistòriques que no tolerin que una dona sigui contundent. Les dones, en els prejudicis més juràssics de l’imaginari col·lectiu de molts homes, encara han de ser criatures obedients i domèstiques, i això que una dona gosi exposar dia rere dia les seves opinions sobre la vida pública d’aquest país no sembla acabar d’agradar.

Jo no sempre estic d’acord amb el que diu la Pilar, però m’agrada sentir una persona sincera, inquieta, que cerca la profunditat i el rigor en els temes que aborda. I m’agrada molt un aspecte de la Pilar: és de les poquíssimes persones públiques que té l’honestedat d’afirmar que de vegades ha canviat la seva visió en certs temes, i  fins i tot ha tingut la gosadia d’escriure que  s’ha equivocat i ha demanat perdó.

A mi, Pilar, que sóc un home preparat per viure al segle XXI, m’agrada el teu estil, la teva ironia, la teva gràcia… i la teva contundència, un tret que quan el tenim els homes som lloats per la nostra fermesa, però que malauradament quan l’exerceixen les dones de vegades són titllades d’histèriques. Ai, aquests estereotips! No canviïs, Pilar.

Llegeix aquest article de Pilar Rahola. Subscric tot el que hi diu.

Fue mi padre quien me convirtió en feminista. Ese hombre extraordinario, que siempre respetó a mi madre, que estaba dispuesto a ser el primero en levantar la mesa, en preparar la comida, en cargar con la compra, me enseñó el valor de la convivencia. Eran otros tiempos, y el comedor de casa era, para muchos, el espacio de la libertad. Desde ese comedor de casa, solidario y respetuoso, aprendí a amar la igualdad y a luchar por ella. Como tantas otras mujeres. De la generación de nuestras abuelas, que se dejaron la piel para poder votar, a la de nuestras hijas, que pueden ser presidentas, el camino recorrido es un salto galáctico: en solo tres generaciones hemos cambiado el paradigma cultural de siglos. Por supuesto, ahí estamos, con las cifras de maltrato llenando de sangre las estadísticas, con las mujeres luchando por ser las mejores en el trabajo y en la casa, y no morir en el intento. Con nuestras vergüenzas de discriminación en sueldos. Con el enorme esfuerzo que tiene que hacer la trabajadora que quiere ser madre. Desde luego, si miramos al pasado, la transformación social ha sido revolucionaria. Si miramos al futuro, la mujer está en condiciones de alcanzar todas las metas. Pero, si miramos al presente, aún dejamos demasiada piel y dolor en el intento. Y, por supuesto, si la mirada es global, la situación de la mujer destruye cualquier esbozo de optimismo. Desde la vergüenza de las mujeres esclavas en los países islámicos, a las niñas de los prostíbulos, pasando por todo tipo de violencias. Hemos andado mucho en el camino de los derechos, pero marea pensar lo mucho que falta por andar.

Siendo todo ello cierto, me preocupa, sin embargo, que la lucha de la mujer pueda invadir los legítimos derechos de los hombres. Para entrar en la materia más espinosa, demasiadas son las voces serias que alertan del mal uso que se está haciendo de la ley contra la violencia de género, a favor de mujeres que la utilizan para negociar patrimonio, conseguir ventajas o, directamente, fastidiar al ex de turno. De entre todas ellas, es notable la voz de la juez decana de Barcelona, Maria Sanahuja, que ha alertado reiteradamente del exceso de denuncias falsas. Los datos sobre este hecho no son claros, pero todos los sectores implicados hablan de centenares de falsedades. En cualquier caso, la casuística nos trae demasiados padres cuya denuncia falsa les ha destrozado la vida, hasta que un juez ha levantado la sospecha. ¿Realmente es tan fácil? Si un hombre acusa a su mujer de maltrato, las dificultades para llevar a puerto la denuncia son ingentes. Pero si una mujer lo acusa a él, la ley lo convierte en culpable incluso antes de ser sospechoso, y el calvario que vivirá será terrible. Es indiscutible que la ley contra la violencia de género era urgente para luchar contra esta lacra social. Pero, ¿la hemos hecho bien? Si las mujeres pueden usarla fácilmente para dirimir sus cuitas económicas o sentimentales, no solo la hemos hecho mal. Hemos convertido la lucha por la justicia de las mujeres, en una forma de injusticia para los hombres. Demasiados padres que no pueden ver a sus hijos, demasiados que cuelgan de la percha de la sospecha, demasiados que ven dilapidado su patrimonio, más allá de sus obligaciones legales.

La lucha de la mujer por la igualdad nunca puede ser la coartada para otra forma de discriminación. El feminismo, que tanto sabe de sufrimiento, tendría que ser el primero que levantara la voz contra esta otra forma de maltrato. Porque, o denunciamos los abusos en nombre de la mujer, o estamos convirtiendo una lucha justa en una forma de venganza.

——————————————————————————–

Pilar Rahola : La Vanguardia. Barcelona.

El nu s’està convertint en un ingredient cada vegada més habitual en campanyes benèfiques i manifestacions contra el maltractament dels animals, per posar dos exemples. Desfilar en grup ensenyant el que et sobra o el que et falta per Plaça Catalunya és signe inequívoc que la protesta no només és legítima, sinó progressista. Arribarà un dia, estimats lectors, que assistir a una manifestació a favor de la reducció d’emissions tòxiques en americana i corbata tindrà un punt de transgressió. I què me’n dieu de les fotos dels calendaris d’any nou? Per una bona causa, bombers i pastisseres s’apunten al club de l’erotisme sense pensar-s’ho dues vegades.

Continuar llegint…

Aquest any, les auxiliars de vol de Ryan Air han decidit protagonitzar les fotografies d’un calendari, lluint biquini i somriures. El Instituto de la Mujer s’ha apressat a censurar-ne la difusió, titllant-la de sexista, perquè presenta “a las azafatas como objetos sexuales”. I jo em pregunto: què feia el Insituto de la Mujer quan aquells homes mostraven els seus cossos de gimnàs de pagament en un dels calendaris del 2007? Que només és sexista el nu femení?

Estic d’acord que fer servir el nu -masulí o femení- innecessàriament, com a reclam o consum eròtic, atempta contra la dignitat de la persona humana. No entenc, doncs, per què el Instituto de la Mujer no declara la guerra a tantíssimes pel·lícules espanyoles que fan servir la presència femenina en aquest sentit.

A més a més: si tan preocupat està el Instituto de la Mujer per la dignitat de la dona, que comenci per prohibir que centenars de dones es prostitueixin en els marges de les carreteres a plena llum del dia. No es podria qualificar aquest fenomen de desordre públic? Jo, pare responsable, quan porto els meus fills en cotxe em preocupo que estiguin degudament lligats a cadiretes homologades per la Unió Europea. I jo, pare responsable, callo i pujo el volum de la ràdio quan el meu fill observa el ball obscè de la prostituta de carretera i em pregunta: Papa, què està fent aquella senyora?

I que consti que a mi m’agraden els calendaris de paisatges…

Coincideixo al tren dos cops per setmana amb una dona alliberada, l’existència de la qual m’imagino. A trenc d’alba surt de casa disparada per treballar en un despatx oficial de Barcelona fins a les tres de la tarda. Abans de sortir, rosegant un barreta de fibra i entre glops de cafè, ha preparat un tupper amb el dinar del seu fill mentre el seu marit es dutxava. És una dona de carrera: culta, refinada, amb conversa. De sòlida classe mitjana: sabates Adolfo Domínguez i bossa De Prada. Ha deixat el seu fill de quatre mesos, el que més s’estima, amb una cuidadora sudamericana sense papers que encara no coneix del tot bé.

Al tren, llegint en diagonal Orgull i Prejudici, s’angoixa pensant que potser la Jennifer encara no ha canviat els bolquers pixats d’en Marçal. La primera setmana que el va deixar amb la Jennifer no ho va poder evitar: era seure al tren i arrencar a plorar fins al despatx.

La feina l’avorreix, perquè ens enganyarem. Però al poble no s’hi podria estar tot el dia, com feia la seva mare. La casa li cauria a sobre. No, no no…

Quan torna a casa de la feina, la Jennifer la rep amb un posat altiu post-colonial. Ha cuidat d’en Marçal amb higiènica perfecció, però no s’ha dignat a fer res de la casa. De fet mai li vam parlar de fer cap feina, pensa la meva dona alliberada, no fos cas que se sentís explotada, pobra noia. Però mira que deixar els plats bruts del dinar a la pica!

Compungida, la dona alliberada comença el segon torn. En Marçal joguineja amb els coixins i la Jennifer ha marxat com sempre, amb una pressa incòmoda. El marit encara trigarà unes dues hores ben bones a arribar. Vindrà amb gana, com sempre. Es posa a netejar la casa i a fer el sopar, sense perdre la mirada d’en Marçal.

No recorda la darrera vegada que es va confessar a si mateixa que estava cansada. I el marit sempre arriba cansat, però a les onze té ganes de sexe. Com cada dia. I a ella li vénen ganes que la seva vida es transformi en un conte de fades sense príncep. Ella no necessita un Príncep Blau, per ser feliç. Amb un home corresponsable faria, pensa entre si mentre buida el rentavaixelles.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=QpIL-Gz2zVk">

El Instituto de la Mujer va demanar a Burger King la retirada de la seva campanya publicitària “come como un hombre”, per considerar-la sexista.

Més enllà de les consideracions nutricionals sobre la conveniència de consumir menjar ràpid, veig cada vegada més urgent la creació d’un Instituto del Hombre, dedicat a lluitar, per exemple, contra el sexisme de l’anunci en què es veia un home obrint una llauna de cafè i cantussejant la taula de l’1. Anunci en què se’ns felicitava per saber fer finalment dues coses alhora. O l’anunci en què una dona trucava a un servei d’eliminació ràpida dels marits que no sabien programar una marca de rentadores. La diferència entre l’anunci de Burger King i els dos anuncis que he comentat és que en la campanya del doble whopper no es critica frontalment la dona. Ni se l’esmenta. Elles que facin i mengin el que vulguin.

L’ortodòxia del feminisme ha aconseguit que criticar el mascle sigui políticament correcte. I que qualsevol lloança a la virilitat, la impulsivitat i la contundènica de l’home sigui considerada políticament incorrecta. La virilitat no és una substància tòxica, tal com van descobrir les moltes persones atrapades a les Torres Bessones en veure entrar homes heroics vestits de bombers.