De vegades, en el procés de criar els nostres fills, inconscientment pensem que no es pot educar en hàbits i disciplina a base de petons i carícies. Res més lluny de la realitat. Els infants necessiten referents, normes i hàbits amb la mateixa urgència que necessiten complicitat, abraçades, rialles  i manyagois. Si a la família, a part de cursar el màster en bons hàbits, ens esforcem per treure una matrícula d’honor en sensibilitat i tendresa, la futura vida emocional dels nostres fills tindrà més equilibri.

Es parla molt de la violència de gènere. Una bona manera de prevenir-la és estimar molt les nostres filles, perquè quan vagin pel món tinguin ben alt el llistó de les expectatives sentimenals. La millor prevenció contra la seducció de vampirs i carallots és l’actimel del petó.

No us perdeu aquesta Contra de La Vanguardia, apareguda el passat 23 de novembre.

VÍCTOR-M. AMELA  - 23/11/2009

Soy lo bastante mayor para acumular experiencia y lo bastante joven para seguir aprendiendo. Soy de Barcelona. Soy médica, psiquiatra y psicoanalista. Estoy casada y tengo tres hijos y seis nietos. ¿Política? Favorable a los más necesitados. ¿Dios? Eso son cuestiones privadas

Eulàlia Torras de Beà, psicoanalista y psiquiatra infantil

¿Qué tiene de malo una guardería?

Es algo que necesitan los padres…, pero no es lo que necesita un bebé

. ¿Y qué necesita un bebé?

La cercanía cálida, constante y segura de sus amorosos padres.

Pero si los padres no pueden…

Dejan a sus bebés cada vez más tempranamente en guarderías, sin calibrar las consecuencias…

¿A qué edad entran los bebés en guarderías?

¡Con cuatro meses! Algo impensable hace 40 años…

¿Y qué consecuencias tiene esto?

Mala crianza. Asumimos como normal que nuestros bebés enfermen, ¡y no lo es!

¿Enferman por culpa de la guardería?

Multiplica las posibilidades de enfermar: el bebé está más expuesto a gérmenes… y, sobre todo, más propenso a toda afección.

¿La guardería acentúa la propensión a enfermar del bebé?

Sí. El propio hogar, los brazos de mamá y papá, un círculo reducido de personas… ¡eso es lo que fortalece emocional, cognitiva y físicamente al bebé! La guardería, en cambio, puede comprometer su desarrollo.

¿Tanto como eso?

El ingreso en la guardería lo hace retroceder temporalmente en competencias que está adquiriendo, como hablar, caminar…

¿Por qué?

Un entorno estable proporciona seguridad al bebé, seguridad que lo anima a explorar: así madura bien. Alterar su entorno le resta seguridad, lo que frena su desarrollo.

¿No está dramatizando, doctora?

Lo confirman los últimos hallazgos en neurociencias y psicología evolutiva.

¿Me los resume?

De los cero a los dos años, cuando más plástico es el cerebro, las neuronas del bebé se desarrollan según la calidad de los estímulos que recibe por interacción con las personas centrales de su mundo: abrazos, achuchones, caricias, risas, balanceos, movimientos, sonidos, voces, cantos, palabras, mimos, cariños, músicas, olores, colores, sabores…

¿Y besos?

Y besos. Todo eso sofistica y enriquece su sistema neural y nervioso, el sistema desde el que establece su relación emocional y cognitiva con el mundo y consigo mismo.

¿La guardería no da esos estímulos?

Imposible en grado óptimo, improbable en el necesario, difícilmente con la intensidad y calidad de unos papás atentos y amorosos.

Ya no existen a tiempo completo.

Y quizá por eso llegan cada día a las consultas más psicopatologías en niños cada vez menores… ¡España es ahora el tercer país que más psicofármacos receta a menores! Cortamos síntomas sin analizar causas.

También padecemos en España un elevado fracaso escolar.

Tampoco analizamos causas, preferimos castigar o etiquetar: “trastorno por déficit de atención e hiperactividad”, y medicar.

Ir pronto a la guardería ¿no garantiza una mejor escolaridad ulterior?

No. Hay que escolarizar al niño justo cuando empieza a quedársele pequeño su hogar.

¿Y a qué edad sucede eso?

No antes de los tres años.

¿Tan tarde?

En Finlandia los padres no están obligados a escolarizar a sus hijos ¡hasta los siete años! Y Finlandia es el país con menos fracaso escolar de Europa, vea el informe PISA.

Seguro que concurren otros factores…

El principal es que el Estado sufraga durante el primer año a los padres. Y luego permite horarios laborales intensivos o reducidos. Así, ¡los padres pueden criar a sus hijos! Y un niño bien criado en casa llegará a la escuela muy estimulado, con ganas de descubrir. Y aprenderá más y mejor.

O sea, que deberíamos mimar al bebé.

Atender sus necesidades de hambre, sueño y – sobre todo-cariño. No es sobreprotegerlo, ¡es protegerlo de lo que vendrá! Porque el niño así criado gozará de estabilidad emocional, autoestima y coherencia: estará bien preparado para los reveses que vendrán.

¿Y no será así si se ha criado con mucha guardería o en un orfanato?

La pobreza de estímulos empobrece su desarrollo: serán niños poco orientados, intemperantes y más agresivos, más vulnerables a la frustración, más depresivos…

Diga algo bueno de las guarderías.

Muchas tienen excelentes cuidadoras, pero repartirse entre tantos niños imposibilita la calidad de la atención personalizada.

Mejor una guardería que algún hogar.

Ante un hogar con abandono, conflicto permanente y agresividad crónica, ¡mejor una guardería, sí! La guardería es útil en ciertos casos y momentos, pero no es la opción principal para criar saludablemente a un bebé.

Envíe un mensaje a los padres.

Uno de la doctora Julia Corominas: “Dedicar tiempo a los hijos de pequeños os ahorrará mucho tiempo cuando sean mayores”. Ahorro en salud física, mental y emocional.

¿Qué haría si mandase en España?

En vez del populismo político de inaugurar guarderías, subvencionaría a los padres para que dedicasen tiempo a criar a sus hijos hasta los tres años: ¡eso sí sería progresista!

En algo sí habremos progresado en los últimos 40 años..

Sí: en conocimiento. Sabemos cómo optimizar el desarrollo de los niños. ¿Por qué no lo   aplicamos? ¿Queremos su felicidad futura?

 

Cambio social

Madres a la oficina, bebés a la guardería: relevante cambio social de los últimos 40 años. Con algunas consecuencias indeseables. Quien las señale se expone a ser tildado de carca. Pero se agolpan las evidencias neurocientíficas, y hay que plantearlas: lo hace la doctora Torras – ¡se reprocha haber callado demasiados años!-,presidenta de la Fundació Eulàlia Torras de Beà (www. fetb. org), gestora de varios centros de salud mental infantil y juvenil y que ahora celebra 40 años de trabajos. Cada día hay más padres inquietos ante una política socioeconómica que dificulta procurar a sus hijos una feliz y saludable crianza, padres como los que se mueven en http:// mastiempoconloshijos. blogspot. com

 

És en vida una figura històrica de la política nordamericana. Nancy Pelosi és la primera dona que ha ocupat el càrrec de Presidenta de la Cambra dels Representats dels Estats Units. És una dona compromesa, enèrgica, decidida, amb ganes de canviar el món. No fa gaire va publicar un llibre amb un títol revelador: Know Your Power (Coneix el teu poder), on sosté que una de les grans contribucions a la política nordamericana en les darreres dècades ha estat la participació femenina. Nancy Pelosi va ser una mestressa de casa durant bona part de la seva vida. Durant un bon grapat d’anys es va dedicar exclusivament a criar quatre filles. Va ser una mare compromesa. Sovint li pregunten com va poder fer el salt “de la cuina al Congrés”, i ella sempre respon que és el que és a la política gràcies als coneixements i a la ciència que va aprendre durant la seva etapa de mare entregada. I és que, en contra del que ens volen fer entendre molts, la vida privada i la vida pública no només estan íntimament vinculades, sinó que s’han d’harmonitzar i conciliar.

És una falsedat això que de vegades sentim: “M’és ben igual el que faci en la seva vida privada, el que compta és que sigui un bon professional (a la vida pública)”. Estimats ciutadans kane, deixeu que us digui una cosa ben clara: un mal pare no pot ser mai un bon empresari. Una persona que no sap tenir cura dels seus fills no podrà mai tenir cura dels seus treballadors. Un empresari que no és primer pare i després empresari no podrà acabar d’entendre i valorar que una treballadora seva vulgui ser primer mare i després treballadora. Acomiadarà les dones embarassades de la seva empresa. Els farà la vida impossible perquè pleguin. O senzillament ja no les contractarà. Un empresari que a l’empresa no sigui pare cometrà l’error de ser tan eficaç amb les coses com amb les persones. Lluitar contra l’avortament no és només  anar a Madrid a fer pinya un cop cada quatre anys. Lluitar contra l’avortament és sobretot possibilitar una cultura de la vida a tots els àmbits de la societat, també en l’àmbit laboral.

Si volem crear una societat més feliç, hem de fer convergir la vida pública i la vida privada en un àmbit on regni una mateixa moral. I per aconseguir-ho hem d’educar nens i nenes en la corresponsabilitat.

L’altre dia vaig deixar escollir el conte al meu fill i em vaig adonar que havíem fet una mala tria. Hansel i Gretel no sembla pas la millor història per explicar als teus descendents abans d’anar a dormir. En obrir el llibre i contemplar el meu fill amanyegant el seu coixí predilecte, em vaig negar a contar-li, a peu de llit, que uns pares van decidir abandonar els seus fills boscos endins perquè no tenien diners per alimentar-los. Vaig procurar alterar la història, però en Guillem, que ja porta unes hores de navegació, insistia que la meva història s’adequés a les prolífiques il·lustracions del conte.

-Pare, per què ploren, aquests nens? On són?

I jo em vaig negar a respondre: “Abandonats, boscos endins”. I em vaig trobar per uns moments acorralat en una selva de contrarietats. Volia que les darreres paraules del dia fossin per al meu fill un bàlsam de tranquil·litat. No volia, de cap de les maneres, deixar-lo boscos endins, perdut en la negra nit dels llençols, pensant que els seus pares podrien prendre decisions dràstiques i cruels si es quedava la nevera buida.

No hem d’abandonar els nostres fills boscos endins. Ni quan són petits ni quan són grans. Conec pares que els abandonen en boscos obscurs quan ja són grans. Pares que, en arribar la secundària obligatòria, abandonen els fills al dormitori, on es perden en la negra nit d’internet. Vagaregen sense rumb ni brúixola per l’ADSL 24 hores i acaben trobant i fent estada a la casa de la bruixa. Una casa feta de llaminadures, atractiva. Atractiva i diabòlicament perniciosa. I en algunes ocasions, malauradament, el conte no acaba bé. La bruixa se’ls menja. I quan els engoleix, els nens xisclen de dolor i desesperació. Però ningú no els sent. Ni els seus pares. Perquè estan sols, a mercè de la bruixa virtual, perduts, boscos endins.

Tinc tres fills i ho tinc clar: la millor activitat extraescolar per a un fill és gaudir del privilegi de passar temps de qualitat i en quantitat amb els seu pares. Un temps allunyat de la pressa, embolcallat de jocs i complicitats, necessari perquè un fill pugui aprendre una de les lliçons més valuoses de la seva vida: que és estimat incondicionalment, i per això és al món. Aquest coneixement val més que tots els cursos intensius d’anglès extraescolar, i és l’estimulació primerenca més important de totes: t’estalvia hores de psicòleg a l’etapa adulta, i et protegeix contra el bullying i d’altres virus maduratius. Per a un fill, l’actimel emocional més efectiu és poder gaudir dels pares amb qualitat i en quantitat.

Com a pares, educar un infant no hauria de ser preparar-lo cognitivament des de la infantesa per a un món competitiu i deshumanitzat. Està demostrat que a la jungla de la vida, els que millor sobreviuen són els estimen amb intel·ligència. L’educació afectiva, que comença amb el saber-se fortament estimat i s’orienta cap al saber estimar els altres, és un dels pilars de l’èxit vital. I l’únic indret on es pot aprendre de manera innòqua, sense recórrer a l’assaig i error, és en el si de la família.

A l’edat en què molts pre-adolescents encara es descuiden de posar els donuts a la cartera abans de sortir de casa, és assenyat presuposar que practicaran l’anomenat sexe segur amb preservatiu?

Això és el que pensen les ments privilegiades del nostre govern, si fem cas de les dues guies editades recentment per la Generalitat de Catalunya, A mi també em passa, i a tu? (http://www.gencat.net/salut/depsan/units/sanitat/pdf/amitambe.pdf) i Fes-te’l teu!

Aquests dos catecismes oficials, que es distribuiran properament en escoles i centres d’atenció primària, parteixen del supòsit que l’activitat sexual primerenca és natural i inevitable. Totes els països que han implementat polítiques que obeeixen a aquesta frívola visió del sexe no han fet sinó augmentar els embarassos no desitjats, el subministrament de la píndola del dia després i els avortaments pre-adolescents, exactament el que està passant al nostre país.

Trencar tabús sexuals no significa transmetre el missatge que la pràctica sexual és un joc inofensiu, una activitat més, desviculada de la persona, semblant a jugar a bitlles. El sexe no és un esport de baix pressupost.

Només farem una veritable educació sexual el dia que ensenyem als nostres fills que l’expressió sexe segur no rima amb “condó”, sinó amb “madur”.

Consulteu els següents ellaços:

http://www.20minutos.es/noticia/48152/0/juez/aborto/padres/

http://www.20minutos.es/carta/5430/0/

Segons normativa del Departament d’Educació, als centres escolars no poden haver-hi begudes alcohòliques i no s’hi pot fumar en cap racó del recinte. Educació, però, permet que Salut hi enviï infermeres per assessorar els nostres pre-adolescents sobre els suposats problemes existencials del primer cicle de l’ESO: les drogues i el sexe. I vet-ho aquí que, en un centre docent on no es pot fumar ni beure, una infermera, atrinxerada en un despatxet provisional, pot acabar oferint a la vostra filla la píndola del dia després amb total confidencialitat: és a dir, sense que vosaltres, els seus pares, en sapigueu res. Però tranquils!: només ho farà si troba que la vostra filla és “prou madura”.

La figura del “menor madur”, reconeguda en el nou codi deontològic, és un diabòlic atac al dret constitucional dels pares a ser els principals agents en l’educació moral dels seus fills.

Com pot ser que una filla necessiti el consentiment dels seus pares per fer-se un simple piercing i en canvi l’estat li reconegui la maduresa suficient per prendre una píndola avortiva?

Avui, en pujar als Ferrocarrils Catalans, m’he trobat al seient buit del davant un dels diaris gratuïts del dia. Reconec que aquests diaris representen la meva dosi gratuïta de frivolitat matinera: l’última pallassada de Britney Spears és tan important com el número de víctimes civils de qualsevol conflicte armat.

A l’apartat de la premsa del cor m’ha cridat l’atenció un titular sobre Tom Cruise: El chollo de tener un padre cienciólogo. Segons la notícia “Cruise no puede decirle “no” a su hija porque la Cienciología lo prohíbe. Dicha religión advierte a los padres que traten de ser amigos de sus hijos”. Més avall, el text posava exemples concrets: “Si hace un alboroto antes de ir a la cama, la dejan quedarse levantada. Si se queja de la comida, le preguntan qué otra cosa quiere comer. Ellos siempre buscan complacerla”.

En deixar el diari damunt del seient abans de baixar del tren, m’he dit que al nostre país la Cienciologia deu ser cada vegada més influent, perquè conec molts pares cienciòlegs: al meu mateix carrer segur que en comptaria més de dos. Pares que no tenen cap intenció de pronunciar mai la paraula “no” als seus fills.

Són pares cienciòlegs, cada vegada n’estic més convençut. Ells no són actors, però els seus fills potser ho seran, perquè estan acostumats a fer espectacles.

Jo no tinc el glamour de Cruise, però de tant en tant dic que no als meus fills, perquè considero que cal educar els nostres fills a saber afrontar els “no” de la vida, els petits o grans obstacles que es trobaran en el camí. Un desencís amorós, un fracàs laboral, una decepció o una malaltia crònica.

No som déus de l’Olimp. No està a les nostres mans evitar que els nostres fills pateixin. Només podem, a força d’alguns “no” i amb molt de sentit comú, ensenyar-los les eines per ser més forts davant les contrarietats que vindran.

Coincideixo al tren dos cops per setmana amb una dona alliberada, l’existència de la qual m’imagino. A trenc d’alba surt de casa disparada per treballar en un despatx oficial de Barcelona fins a les tres de la tarda. Abans de sortir, rosegant un barreta de fibra i entre glops de cafè, ha preparat un tupper amb el dinar del seu fill mentre el seu marit es dutxava. És una dona de carrera: culta, refinada, amb conversa. De sòlida classe mitjana: sabates Adolfo Domínguez i bossa De Prada. Ha deixat el seu fill de quatre mesos, el que més s’estima, amb una cuidadora sudamericana sense papers que encara no coneix del tot bé.

Al tren, llegint en diagonal Orgull i Prejudici, s’angoixa pensant que potser la Jennifer encara no ha canviat els bolquers pixats d’en Marçal. La primera setmana que el va deixar amb la Jennifer no ho va poder evitar: era seure al tren i arrencar a plorar fins al despatx.

La feina l’avorreix, perquè ens enganyarem. Però al poble no s’hi podria estar tot el dia, com feia la seva mare. La casa li cauria a sobre. No, no no…

Quan torna a casa de la feina, la Jennifer la rep amb un posat altiu post-colonial. Ha cuidat d’en Marçal amb higiènica perfecció, però no s’ha dignat a fer res de la casa. De fet mai li vam parlar de fer cap feina, pensa la meva dona alliberada, no fos cas que se sentís explotada, pobra noia. Però mira que deixar els plats bruts del dinar a la pica!

Compungida, la dona alliberada comença el segon torn. En Marçal joguineja amb els coixins i la Jennifer ha marxat com sempre, amb una pressa incòmoda. El marit encara trigarà unes dues hores ben bones a arribar. Vindrà amb gana, com sempre. Es posa a netejar la casa i a fer el sopar, sense perdre la mirada d’en Marçal.

No recorda la darrera vegada que es va confessar a si mateixa que estava cansada. I el marit sempre arriba cansat, però a les onze té ganes de sexe. Com cada dia. I a ella li vénen ganes que la seva vida es transformi en un conte de fades sense príncep. Ella no necessita un Príncep Blau, per ser feliç. Amb un home corresponsable faria, pensa entre si mentre buida el rentavaixelles.

Escolteu les paraules del Jutge de Menors de Granada en la V Tertulia del Consejo Escolar de La Comunidad de Madrid: “Familia y Escuela ante la Prevención de Conductas de Riesgo”. No tenen pèrdua.

Segons Diego Becerril, professor de sociologia de la Universidad de Granada, i publicacions com el Cosmopolitan o el Men’s Health, les vacances d’estiu són per a moltes parelles joves d’entre 25 i 30 anys la preparació per al divorci. L’estiu, diuen aquests experts, és una època molt perjudicial per a l’estabilitat dels matrimonis joves, donat que les parelles passen massa temps juntes, parlen massa i “per tant” sorgeixen els problemes, les friccions, els malentesos, les picabaralles i les ruptures. En començar la temporada estival, revistes i diaris gratuïts ja ens alerten de l’inevitable epidèmia de divorcis que produiran les calorades estiuenques.

Potser és veritat que el clima de l’estiu porta el virus del divorci. Però el que està clar, ben clar, és que el sistema immunitari de moltes parelles és tan feble que es constipa amb una brisa de mar. Necessitem matrimonis forts, famílies fortes, projectes de futur engrescadors. Necessitem homes i dones que estiguin més compromesos amb un projecte comú que amb la hipoteca.

Per a l’amor en parella, ens sobren mecànics del sexe i ens falten enginyers de l’amor.