Sor Teresa Forcades és una monja benedictina de Montserrat. És doctora en Salut Pública, especialista en Medicina Interna per la Universitat de Nova York; doctora en Teologia; Master of Divinity per la Universitat de Harvard. És una monja certament inquieta i estudiosa, que s’autodeclara feminista. Circula per internet un text seu, ple de sentit comú, sobre la grip nova i les manipulacions mèdiques, mediàtiques i polítiques amb què s’ha presentat aquesta variant del virus de la grip. Teresa Forcades parla amb una veu serena, seductora, i denuncia els interessos econòmics de les grans empreses farmacèutiques.

Ahir em vaig dedicar a mirar la seva intervenció al programa Singulars de TV3, i he de dir que les seves paraules em van captivar fins al minut 30 de l’entrevista, moment en el qual el presentador li va preguntar per la seva opinió sobre l’avortament. En escoltar i interpretar els arguments amb què Sor Teresa Forcades legitima l’avortament han ressonat a les meves orelles les paraules llop amb pell de xai…

Si disposeu de molt de temps, podeu escoltar les seves declaracions sobre l’avortament fent clic a l’enllaç següent:

Teresa Forcades al programa Singulars.

L’avortament es tracta a partir del minut 30 de l’entrevista.

Si no teniu tant de temps, continueu llegint el post.

Sor Teresa Forcades va escriure els seus pensaments sobre l’avortament a la revista Foc Nou el mes de maig de 2009. A continuació reprodueixo un paràgraf del seu article sobre l’avortament. M’he permès el luxe de subratllar en vermell algunes de les paraules i expressions que a continuació comentaré, en una entranyable carta que cibernèticament envio a la meva estimada Sor Teresa.

“Déu ha posat la vida del fetus mentre no és viable a les mans de la seva mare (a les entranyes de la seva mare) i ha vinculat la vida biològica d’aquest a la vida espiritual d’ella. Nosaltres farem bé de respectar aquesta vinculació primària. Mentre el fetus no pot sobreviure independentment de la mare, li correspon a aquesta la responsabilitat moral de decidir sobre el seu futur, que és també el d’ella, ja que la mare no gesta el fill només biològicament, sinó també espiritualment, amb el seu amor, amb el seu desig que aquest visqui, amb l’alegria de portar-lo al món. Respectar la decisió de la mare és respectar la integritat de la seva consciència moral, fins i tot acceptant que objectivament es pugui equivocar.”

CARTA A SOR TERESA FORCADES

Benvolguda Teresa:

No saps com m’agrada que siguis una monja culta, formada, inquieta i activista, i t’ho dic de tot cor. T’escric en primer lloc per felicitar-te per les teves valentes declaracions sobre els foscos interessos de les empreses farmacèutiques i els teus savis consells sobre com afrontar la grip A, que de ben segur faran molt de bé.

També t’escric per comentar i rebatre la teva visió sobre l’avortament, que no comparteixo en absolut. És curiós, estimada Teresa, però quan llegeixo arguments a favor de l’avortament, la tria lingüística per referir-nos a la vida que batega a l’interior d’una dona és sempre la de FETUS, i no la de fill. És més higiènic parlar de fetus, certament, però també més pervers. Tan pervers com quan es parla, en la correcció política del llenguatge bèl·lic, de danys col·laterals. Recorda, però, estimada Teresa, que tots els que trepitgem aquest planeta hem estat fetus…

Parles d’una viculació primària entre la mare i el fetus. Per “vinculació” entenc que vols dir “supeditació”, és a dir, que la vida del FILL (perdona que sigui tan abrupte en les expressions) depèn directament de la supervivència de la mare, i no al revés. Aquesta relació jeràrquica, única, al teu entendre, sembla legitimar que la mare posseeixi la responsabilitat moral de decidir sobre el futur del seu (fill/fetus). El problema rau precisament, estimada Teresa, en el futur del seu fill. Perquè un pare o mare pugui decidir (o no) sobre el futur del seu fill, cal que el seu fill estigui VIU i PUGUI CONTINUAR EN VIDA. Només podem tenir futur els que podem  continuar respirant. Hauries d’haver dit, per no faltar a la veritat i a la realitat, que la mare, segons tu, té la responsabilitat moral de decidir sobre la VIDA del seu fill, perquè només els VIUS tenen FUTUR. Els fetus que són avortats deixen de tenir FUTUR. Per tant, aquí fas servir un llenguatge perversament ensucrat i manipulador -en la línia d’actuació de les empreses farmacèutiques que tant denuncies-.

Com deus saber, Teresa, quan una dona té un fill, aquest fill TAMPOC NO ÉS VIABLE, és a dir, no pot sobreviure per si sol. L’ésser humà, a diferència d’altres espècies que habiten el planeta Terra, no és un ésser VIABLE per si sol en néixer. Necessita, per a la seva supervivència, la cura constant i perllongada dels adults en tots els sentits. Per tant, l’argument de la viabilitat dels éssers humans és de nyigui-nyogui. A més a més, si tenim en compte que la ciència mèdica cada cop fa VIABLES -en el sentit estrictament mèdic- fetus en edats més primerenques, vol dir això, seguint el teu “fil argumental”, que la “responsabilitat moral de la mare” té un límit temporal que depèn dels avenços mèdics? Quina absurditat! Això és pur relativisme!

Finalment, Teresa, apel·les a respectar la integritat de la consciència moral de la mare embarassada. La vida està per damunt de la consciència particular dels individus. Si un amic meu em digués que demà es pensa suicidar a tres quarts de cinc de la tarda al bell mig de Plaça Catalunya, t’ho ben asseguro que faria els possibles per no respectar la seva llibertat de consciència. I ho faria PER AMOR.

Et falta integrar l’AMOR als teus plantejaments sobre l’avortament. Crist es va fer home per comunicar-nos que som fills de Déu i que som LLIURES, que només som esclaus del pecat. Ningú, emparant-se en cap ideologia,  no pot decidir sobre la vida d’una altra persona. Cap persona té dret a decidir sobre la vida d’una altra.

Jo, Teresa, sóc un home corresponsable i feminista, en el món de les idees i en el món de les fregones. De qui és “el fetus” que una dona porta a dins? És només d’ella? O és també de l’home amb qui l’ha concebut? La “decisió” sobre un avortament hauria d’estar només en mans de les dones? Fins i tot quan s’han quedat embarassades d’un home que vol ser pare? El tema, com tu mateixa confesses, és complex. És tan complex com ho va ser l’esclavitut, feliçment abolida.

En una societat com la nostra, de gran obertura a les relacions sexuals, l’avortament s’ha convertit en un recurs sexista més  per garantir que alguns homes puguin disfrutar del sexe sense lligams, perquè, en cas que hi hagi un “embaràs no desitjat”, el tràngol FÍSIC primer i PSICO-TRAUMÀTIC després  el passaran elles, a la taula d’operacions de l’avortista. En un context social com el nostre, on encara preval una visió de la sexualitat mecanicista, genitalista i androcèntrica, la píndola de l’endemà i l’avortament lliure propicien relacions sexuals primerenques, espontànies, i DESPROTEGIDES (per què m’he de posar un preservatiu si pot prendre’s la píndola o avortar?). I en aquest paradigma de relacions desiguals la dona sempre és la que surt més mal parada. El matrimoni, que el cristianisme ha elevat  a la categoria de sacrament, per més  Simone de Beauvoir que llegim, ha estat i continua essent una garantia d’igualtat i dignitat per a tots dos sexes.

La cultura avortista no fa cap bé ni a les dones, ni als homes, ni a la societat. Com a societat hem de lluitar per acompanyar les dones embarassades i trobar alternatives de vida per a aquelles dones que no vulguin fer-se càrrec dels seus fills. Els quiròfans avortistes no són la culminació de cap triomf social. Són, com qualsevol mena de violència, l’expressió d’una tragèdia.

Cordialment

Enric Vidal

Cada diumenge, després de llegir l’article de Jaume Reixach al diari Avui, el cor se m’omple d’un gran goig i una joia, perquè me n’adono de fins a quin punt l’Església és Mare. Quina associació, quin negoci, quina multinacional permetria que un dels seus membres ataqués la institució per a la qual treballa amb periodicitat setmanal per un mitjà de comunicació d’abast nacional? L’Església deu ser molta Mare, per suportar amb tanta abnegació les bestieses matineres de la COPE i els atacs sistemàtics i setmanals de Reixach, tot un enfant terrible de l’homilia…

Les llicències que es pren Reixach cada diumenge em convencen que a l’Església hi ha més marge per a la discrepància i la crítica que a la majoria de diaris i les televisions del nostre país. I ja no parlem de les empreses, que sovint acomiaden ja no per discrepar, sinó per gosar portar fills al món…

Celebro la llibertat que es respira a l’Església, i animo a Mossèn Reixach a enviar-li, de tant en tant, un article en forma de petó a la seva Mare. Les mares, ja ho sabem, són unes sentimentals, i de vegades necessiten tendresa.