De vegades, en el procés de criar els nostres fills, inconscientment pensem que no es pot educar en hàbits i disciplina a base de petons i carícies. Res més lluny de la realitat. Els infants necessiten referents, normes i hàbits amb la mateixa urgència que necessiten complicitat, abraçades, rialles  i manyagois. Si a la família, a part de cursar el màster en bons hàbits, ens esforcem per treure una matrícula d’honor en sensibilitat i tendresa, la futura vida emocional dels nostres fills tindrà més equilibri.

Es parla molt de la violència de gènere. Una bona manera de prevenir-la és estimar molt les nostres filles, perquè quan vagin pel món tinguin ben alt el llistó de les expectatives sentimenals. La millor prevenció contra la seducció de vampirs i carallots és l’actimel del petó.

No us perdeu aquesta Contra de La Vanguardia, apareguda el passat 23 de novembre.

VÍCTOR-M. AMELA  - 23/11/2009

Soy lo bastante mayor para acumular experiencia y lo bastante joven para seguir aprendiendo. Soy de Barcelona. Soy médica, psiquiatra y psicoanalista. Estoy casada y tengo tres hijos y seis nietos. ¿Política? Favorable a los más necesitados. ¿Dios? Eso son cuestiones privadas

Eulàlia Torras de Beà, psicoanalista y psiquiatra infantil

¿Qué tiene de malo una guardería?

Es algo que necesitan los padres…, pero no es lo que necesita un bebé

. ¿Y qué necesita un bebé?

La cercanía cálida, constante y segura de sus amorosos padres.

Pero si los padres no pueden…

Dejan a sus bebés cada vez más tempranamente en guarderías, sin calibrar las consecuencias…

¿A qué edad entran los bebés en guarderías?

¡Con cuatro meses! Algo impensable hace 40 años…

¿Y qué consecuencias tiene esto?

Mala crianza. Asumimos como normal que nuestros bebés enfermen, ¡y no lo es!

¿Enferman por culpa de la guardería?

Multiplica las posibilidades de enfermar: el bebé está más expuesto a gérmenes… y, sobre todo, más propenso a toda afección.

¿La guardería acentúa la propensión a enfermar del bebé?

Sí. El propio hogar, los brazos de mamá y papá, un círculo reducido de personas… ¡eso es lo que fortalece emocional, cognitiva y físicamente al bebé! La guardería, en cambio, puede comprometer su desarrollo.

¿Tanto como eso?

El ingreso en la guardería lo hace retroceder temporalmente en competencias que está adquiriendo, como hablar, caminar…

¿Por qué?

Un entorno estable proporciona seguridad al bebé, seguridad que lo anima a explorar: así madura bien. Alterar su entorno le resta seguridad, lo que frena su desarrollo.

¿No está dramatizando, doctora?

Lo confirman los últimos hallazgos en neurociencias y psicología evolutiva.

¿Me los resume?

De los cero a los dos años, cuando más plástico es el cerebro, las neuronas del bebé se desarrollan según la calidad de los estímulos que recibe por interacción con las personas centrales de su mundo: abrazos, achuchones, caricias, risas, balanceos, movimientos, sonidos, voces, cantos, palabras, mimos, cariños, músicas, olores, colores, sabores…

¿Y besos?

Y besos. Todo eso sofistica y enriquece su sistema neural y nervioso, el sistema desde el que establece su relación emocional y cognitiva con el mundo y consigo mismo.

¿La guardería no da esos estímulos?

Imposible en grado óptimo, improbable en el necesario, difícilmente con la intensidad y calidad de unos papás atentos y amorosos.

Ya no existen a tiempo completo.

Y quizá por eso llegan cada día a las consultas más psicopatologías en niños cada vez menores… ¡España es ahora el tercer país que más psicofármacos receta a menores! Cortamos síntomas sin analizar causas.

También padecemos en España un elevado fracaso escolar.

Tampoco analizamos causas, preferimos castigar o etiquetar: “trastorno por déficit de atención e hiperactividad”, y medicar.

Ir pronto a la guardería ¿no garantiza una mejor escolaridad ulterior?

No. Hay que escolarizar al niño justo cuando empieza a quedársele pequeño su hogar.

¿Y a qué edad sucede eso?

No antes de los tres años.

¿Tan tarde?

En Finlandia los padres no están obligados a escolarizar a sus hijos ¡hasta los siete años! Y Finlandia es el país con menos fracaso escolar de Europa, vea el informe PISA.

Seguro que concurren otros factores…

El principal es que el Estado sufraga durante el primer año a los padres. Y luego permite horarios laborales intensivos o reducidos. Así, ¡los padres pueden criar a sus hijos! Y un niño bien criado en casa llegará a la escuela muy estimulado, con ganas de descubrir. Y aprenderá más y mejor.

O sea, que deberíamos mimar al bebé.

Atender sus necesidades de hambre, sueño y – sobre todo-cariño. No es sobreprotegerlo, ¡es protegerlo de lo que vendrá! Porque el niño así criado gozará de estabilidad emocional, autoestima y coherencia: estará bien preparado para los reveses que vendrán.

¿Y no será así si se ha criado con mucha guardería o en un orfanato?

La pobreza de estímulos empobrece su desarrollo: serán niños poco orientados, intemperantes y más agresivos, más vulnerables a la frustración, más depresivos…

Diga algo bueno de las guarderías.

Muchas tienen excelentes cuidadoras, pero repartirse entre tantos niños imposibilita la calidad de la atención personalizada.

Mejor una guardería que algún hogar.

Ante un hogar con abandono, conflicto permanente y agresividad crónica, ¡mejor una guardería, sí! La guardería es útil en ciertos casos y momentos, pero no es la opción principal para criar saludablemente a un bebé.

Envíe un mensaje a los padres.

Uno de la doctora Julia Corominas: “Dedicar tiempo a los hijos de pequeños os ahorrará mucho tiempo cuando sean mayores”. Ahorro en salud física, mental y emocional.

¿Qué haría si mandase en España?

En vez del populismo político de inaugurar guarderías, subvencionaría a los padres para que dedicasen tiempo a criar a sus hijos hasta los tres años: ¡eso sí sería progresista!

En algo sí habremos progresado en los últimos 40 años..

Sí: en conocimiento. Sabemos cómo optimizar el desarrollo de los niños. ¿Por qué no lo   aplicamos? ¿Queremos su felicidad futura?

 

Cambio social

Madres a la oficina, bebés a la guardería: relevante cambio social de los últimos 40 años. Con algunas consecuencias indeseables. Quien las señale se expone a ser tildado de carca. Pero se agolpan las evidencias neurocientíficas, y hay que plantearlas: lo hace la doctora Torras – ¡se reprocha haber callado demasiados años!-,presidenta de la Fundació Eulàlia Torras de Beà (www. fetb. org), gestora de varios centros de salud mental infantil y juvenil y que ahora celebra 40 años de trabajos. Cada día hay más padres inquietos ante una política socioeconómica que dificulta procurar a sus hijos una feliz y saludable crianza, padres como los que se mueven en http:// mastiempoconloshijos. blogspot. com

 

Ara resulta que dediquem hores i hores a parlar sobre si és lícit permetre que les alumnes musulmanes portin el vel a l’escola. Personalment, si jo hagués de dictar alguna mena de codi de vestimenta per a les institucions educatives, prohibiria en primer lloc que els nois i noies de casa nostra, els autèntics, els de la terra, els de la ceba, els que esmorzen pa amb tomàquet i Llet Nostra cada matí, arribessin als centres escolars exhibint els calçotets i la tira dels tangues per damunt dels pantalons. Molts professors van a la feina amb moltes ganes d’ensenyar. Malauradament, hi ha massa adolescent a les aules amb la mateixa pretensió: massa ganes d’ensenyar-ho tot, i poques ganes d’aprendre.

Prohibiria que els adolescents portessin a l’institut la mateixa vestimenta que a l’afterhours. Els faria anar a escola de tal manera, que si a les cinc vulguessin anar al càsting de Gran Hermano haguessin de passar per casa per canviar-se. L’escolarització universal  és un fenomen important, una conquesta social que cal celebrar amb un mínim de solemnitat.

Em fan especialment gràcia les persones que s’escandalitzen del vel islàmic i esgrimeixen arguments del tipus: “l’escola és un espai públic, i els espais públics han de ser neutrals”. Quants piercings clavats al nas es necessiten per fer que un espai sigui neutral? Existeix la neutralitat? Sóc dels que pensen que els qui invoquen la neutralitat sempre ho fan en nom d’una ideologia.

Insisteixen en l’argumentació de nyigui-nyogui: “Els símbols religiosos han de formar part de l’esfera privada. L’escola no pot exhibir simbologia religiosa”. D’acord, l’escola pública que no tingui creus a les classes. Però una musulmana amb un vel forma part del mobiliari escolar? Una musulmana que porta vel és un símbol o una ciutadana? Ens la creiem, la democràcia i la pluralitat? O només deixem ser plurals als que pensen el mateix que nosaltres?

Per cert…Jo sóc dels que pensen que caldria abolir la prostitució, perquè és una xacra social que discrimina les dones i mensyprea la dignitat de la persona humana. A Catalunya cada vegada hi ha més prostitutes a les carreteres. La prostitució té dret a envair l’espai públic a plena llum del dia? La religió, en canvi, no?

I també he sentit un altre “argument”, que n’hi ha per riure: “Les musulmanes porten el vel obligades”. Ara resulta que, ens preocupem tant per aquestes noies, que volem alliberar-les de les imposicions culturals i familiars que les sotmeten. I jo em pregunto: són lliures, els nostres adolescents Calvin Klein? No n’hi ha molts que són víctimes directes d’una societat consumista, hedonista, mediatitzada pels missatges subliminals de la moda, esclaus de l’aspecte físic, del triomf sense esforç?

Ser o tenir…

És en vida una figura històrica de la política nordamericana. Nancy Pelosi és la primera dona que ha ocupat el càrrec de Presidenta de la Cambra dels Representats dels Estats Units. És una dona compromesa, enèrgica, decidida, amb ganes de canviar el món. No fa gaire va publicar un llibre amb un títol revelador: Know Your Power (Coneix el teu poder), on sosté que una de les grans contribucions a la política nordamericana en les darreres dècades ha estat la participació femenina. Nancy Pelosi va ser una mestressa de casa durant bona part de la seva vida. Durant un bon grapat d’anys es va dedicar exclusivament a criar quatre filles. Va ser una mare compromesa. Sovint li pregunten com va poder fer el salt “de la cuina al Congrés”, i ella sempre respon que és el que és a la política gràcies als coneixements i a la ciència que va aprendre durant la seva etapa de mare entregada. I és que, en contra del que ens volen fer entendre molts, la vida privada i la vida pública no només estan íntimament vinculades, sinó que s’han d’harmonitzar i conciliar.

És una falsedat això que de vegades sentim: “M’és ben igual el que faci en la seva vida privada, el que compta és que sigui un bon professional (a la vida pública)”. Estimats ciutadans kane, deixeu que us digui una cosa ben clara: un mal pare no pot ser mai un bon empresari. Una persona que no sap tenir cura dels seus fills no podrà mai tenir cura dels seus treballadors. Un empresari que no és primer pare i després empresari no podrà acabar d’entendre i valorar que una treballadora seva vulgui ser primer mare i després treballadora. Acomiadarà les dones embarassades de la seva empresa. Els farà la vida impossible perquè pleguin. O senzillament ja no les contractarà. Un empresari que a l’empresa no sigui pare cometrà l’error de ser tan eficaç amb les coses com amb les persones. Lluitar contra l’avortament no és només  anar a Madrid a fer pinya un cop cada quatre anys. Lluitar contra l’avortament és sobretot possibilitar una cultura de la vida a tots els àmbits de la societat, també en l’àmbit laboral.

Si volem crear una societat més feliç, hem de fer convergir la vida pública i la vida privada en un àmbit on regni una mateixa moral. I per aconseguir-ho hem d’educar nens i nenes en la corresponsabilitat.

Si podeu seguir una breu dissertació en anglès, no dubteu a escoltar les paraules de Sir Ken Robinson, un expert mundial en creativitat. Les seves idees ens donen pistes sobre com hauria de ser l’educació en el tercer mil·leni.

És de tots conegut que la progressia més progre dels progres està fent recomanacions oficials -i escrites, servidor les ha llegides- als òrgans directius dels centres escolars perquè s’eviti parlar de “vacances de Nadal”, proposant l’expressió alternativa “vacances d’hivern”, per no ferir les susceptibilitats culturals i religioses dels nou-vinguts a casa nostra. La mesura, al meu entendre, amaga molta més mala baba ideològica. Amb mesures com aquestes, els immigrants cada vegada ho tindran més difícil per integrar-se a casa nostra. Anem en camí d’aigualir tant el nostre llegat cultural i lingüístic, que els nous catalans aviat no sabran a què s’han d’integrar.

Us convido a llegir l’article que ha publicat avui al diari Avui la incorregible Empar Moliner sobre aquest tema.

L’era cristiana

Al cara a cara de la part final d’Els matins d’abans-d’ahir, l’exdegà de la Facultat d’Educació de la UAB proposava de canviar el nom de vacances de Nadal pel de Vacances d’hivern i el de vacances de Setmana Santa pel de vacances de tardor. La raó, pel que vaig entendre, és evitar ferir altres cultures que hem d’integrar a la nostra terra catalana. Em sembla molt bé. Sobretot si els que fan esforços integradors són sempre els catalans. De fet, l’any passat, quan anaves a donar la carta als patges dels reis repartits per diferents centres comercials, ja es podia comprovar que, tot i ser màgics, parlaven qualsevol idioma del món menys un.

Servidora és apòstata. Vull dir que no sóc gens sospitosa de tenir tendències catòliques. Però, tot i així, faig el pessebre (potser poso el caganer més a primer terme, però és per raons de creativitat). I faig cagar el tió (però li pego fluix i abans hi dialogo, perquè no tingui un trauma). Fins ara em semblava imprescindible que la canalla que viu aquí sabés que hi ha uns edificis que es diuen esglésies. I que també sabessin per què som a l’any 2009 després de Crist. És una qüestió de cultura. Si visqués al Marroc (tot i que Déu me’n guard de viure en un lloc tan allunyat del Priorat, el Montsant i el Penedès) també voldria que els meus fills sabessin qui va ser Mahoma.

Però si resulta que un senyor troba que hem de fer vacances d’hivern i no de Nadal, ho veig bé. Quedem-nos-en només la part consumista: la dels regals. Però no només amb les tradicions cristianes. A partir d’ara, quan parlem del Ramadà, parlem només de la part dietètica. Diguem que els musulmans fan règim durant el dia. No en diguem Ramadà sinóla festa baixa en calories. I ara anava a dir allò de “o tots moros o tots cristians” però no sé com fer-ho per si de cas vexo algú.

Percebo un degoteig de notícies sobre adolescents que assessinen les seves nòvies o ex-nòvies, i em permeto regalar als lectors que segueixen aquest blog una citació de María Elósegui, doctora en dret i professora de la Universitat de Saragossa, extreta del seu aclaridor  llibre Diez temas de género. Hombre y mujer ante los derechos productivos y reproductivos, un llibre que recomano fervorosament a tots els qui estiguin interessants a millorar l’educació dels nois i les noies en aquest tercer mileni.

“Otro aspecto importante del sistema educativo, que señalamos someramente, es la cuestión de la educación sexual que se imparte en las escuelas. Muchos de los problemas de subordinación y de dominio, agresividad y violencia de los chicos sobre las chicas se basan en el desconocimiento de la psicología femenina, así como en una visión de la sexualidad que es mecanicista o cartesiana, separando lo físico de todo el entramado humano. Es frecuente que la educación sexual en las escuelas se centre en aspectos mecánicos de métodos anticonceptivos y de control de la natalidad. En pocas de estas sesiones se habla de los aspectos psicológicos, de la corresponsabilidad, de la maternidad y la paternidad, del profundo sentido antropológico de la sexualidad. En definitiva, no se les prepara para los verdaderos problemas que plantean las relaciones entre hombres y mujeres

La cuestión de la educación sexual y del derecho a tener hijos está muy relacionada con la inserción de la mujer en la vida laboral. Los problemas de conciliación entre trabajo y familia son los que realmente preocupan a la mayoría de las mujeres europeas. A juzgar por los resultados en natalidad, no parece que los europeos/as tengan desconocimiento sobre los métodos contraceptivos, sin embargo lo que resulta más problemático es el deseo de hijos/as y la posibilidad de hacerlo compatible con un buen nivel profesional”.

Ara que s’ha acabat el curs escolar, permeteu-me que us encomani una bona dosi d’optimisme sociològic en matèria educativa. Estic tip, fart, cansat i fastiguejat dels falsos profetes que no perden mai l’oportunitat de carregar contra els sistemes educatius occidentals. Molt abans d’aquesta desoladora crisi econòmica que patim, feia moltes dècades que sentíem veus constants condemnant la incompetència, el fracàs i la crisi de l’escola. Veus que ara continuen denunciant la ineficàcia de la institució escolar. A aquestes veus replico: tots els estudis que analitzen, comparen  i sistematitzen el fracàs escolar no fan sinó demostrar que l’escolarització actual, la de principis del segle XXI, és la millor que ha viscut la història de la humanitat. Les noves generacions, amb diferència, són les més ben educades de la història.

Que per què dic això? Doncs perquè quan es mira de pal·liar el fracàs escolar és perquè hi ha una voluntat explícita de millora del sistema. És una sort tenir fracàs escolar. A l’Espanya dels anys quaranta, no n’hi havia, de fracàs escolar. Hi havia directament discriminació per sexe i per classe social. Només estudiaven els fills mascles de les famílies adinerades. El fill del notari, el fill del metge, etc… Per la màgia de l’estatus, només es convertien en senyors els fills dels senyors. En un panormana així, el fracàs escolar era una variable invisible. El meu pare, sense anar més lluny, que provenia d’una família que prou feina tenia per fer tres àpats al dia, prenia apunts aprofitant les paperines amb què els colmados embolicaven els queviures. Als tretze anys va haver de penjar els estudis per ajudar a l’economia familiar.  Moltes vegades, amb els ulls entelats, m’ha evocat les paraules que el seu mestre va dirigir a la resta de la classe l’últim dia que va poder assistir a escola: “Mireu, avui ens deixa en X, un alumne exemplar, que demà s’ha d’incorporar a la fàbrica…”. La sortida del meu pare d’aquella aula mai no va comptar com un fracàs escolar. Era simplement el destí inevitable dels menys poderosos en una societat en la qual el que fracassava era la igualtat d’oportunitats. Sortosament el curs de la història ha fet un gir. El seu fill, jo mateix, ara fa classe en aules universitàries.

Hem de renovar el sistema educatiu. L’hem de millorar. Hem d’aprendre a arribar a les noves generacions, a fusionar escola i vida. No des de l’estratègia política, sinó des del món de les propostes pedagògiques. Millorem el sistema educatiu, però des de l’eficàcia i l’optimisme. Els discursos que tufegen a cualquier tiempo pasado fue mejor són perillosament  falsos.

Mireu i escolteu atentament aquesta entrevista amb Irene Rigau. La Irene Rigau és una mestra amb totes les lletres de la paraula. Té una visió sobre el sistema educatiu que comparteixo totalment. Val la pena.

Irene Rigau: “Amb la llei d’educació es diu adéu al Maig del 68″

L’escola del meu fill ha decidit reutilitzar els llibres de text.  La socialització de llibres és una pràctica en augment al nostre país. Els seus defensors denuncien la despesa desproporcionada que comporta per a les famílies catalanes la compra anual de llibres de text a l’inici del curs escolar. Addueixen també que a través de la socialització es poden treballar valors tan importants com la cura del material. Estic d’acord amb la primera de les raons esgrimides: la socialització de llibres no deixa de ser el càstig social indirecte  als preus abusius fixats  per les editorials i els intermediaris. Càstig sobretot als retocs superficials que sovint s’han fet a llibres de text vàlids per obligar a les famílies a comprar-los de cap i de nou, una estratègia del tot matussera i condemnable.

Deixeu-me, però, que presenti uns quants arguments en contra de la socialització dels llibres de text. La cultura és cara, diuen molts. Certament, els llibres no són barats. Però si decidim que no hi ha diners per llibres, hem de ser molt curosos en les prioritats en què eduquem els nostres fills. Les famílies que no tenen diners per llibres però en canvi es gasten centenars d’euros en consoles de vídeojocs o viatges efímers deixen clars els missatges que transmeten als seus fills amb les seves tries.

Hi ha escoles que socialitzen llibres, i al segon trimestre fan prescindibles Setmanes Blanques per a les quals els pares paguen més de tres-cents euros per fill. De vegades no hi ha diners per llibres, però sí per forfaits.

Els llibres de text són cars. També ho són les consumicions alcohòliques de les discoteques, que  ja valen més de set euros. Tot és car o barat depenent de les prioritats i dels valors que governen la nostra tria.

Maluradament, la generalització de la reutilització de llibres a Catalunya provocarà a llarg termini la desaparició de petites editorials catalanes que treballen exclusivament per al mercat català. Una llàstima.

Estem en uns moments de crisi….de crisi de prioritats.

Conec famílies que viuen en cases sense llibres. En cases on els llibres no serveixen ni per decorar. Les cases sense llibres són llars sense finestres obertes a la imaginació.

Al nostre país, i a molts països del nostre entorn, una dona de, posem, trenta-nou anys, que no ha tingut sort en les seves relacions amb el sexe contrari, pot decidir tot d’una quedar-se embarassada mitjançant una tècnica de reproducció assistida. A Occident, on fem crèixer els drets com bolets, existeixen els anomenats “drets reproductius”.  Tenir fills, en moltes situacions, ja no és el resultat d’un sòlid projecte familiar entre un home i una dona. La maternitat, per a la Bridget Jones postmoderna, és el regal que sadolla les ànsies d’una experiència vital més. Un fill es converteix en un desfici anhelat, en una mena de bombó, en una càpsula Nespresso d’embolcall exclusiu.

Les avançades tècniques possibiliten prescindir de la participació directa d’un home en l’acte sexual reproductiu. En el cas de la Bridget Jones postmoderna, també es prescindeix de la presència d’un referent de pare en l’educació d’un ésser humà. Neix un fill condemnat per la ciència i la legalitat a no tenir pare. No tenir pare, en la era “postfeminista”, és també una ”opció” de la dona, a la mateixa llista que l’avortament.

Els fills sense pare no són els fills d’una mare vídua.  El fill d’una mare vídua ha tingut pare, i en un sentit encara en té. L’absència del pare mort és una presència constant en la seva vida. Hi ha fotografies seves per la casa, va deixar escrits, records, i és tot sovint invocat per la mare: “si el teu pare fos aquí, diria, faria…”

El pare prescindible de la postmodernitat és invisible: s’ha quedat reduït en el sucedani d’una ejaculació anònima de cinquanta euros. En poques dècades, hem passat de la injusta criminalització de la “mare soltera” a la total legitimació i equiparació de les anomenades “famílies monoparentals”.

La natura, per més ideologia de gènere que generem, és tossuda: exigeix que per portar fills al món es necessiti la participació de tots dos sexes. Potser, a part de tossuda, també és sàvia…

Els éssers humans som molt contradictoris: quan anem al supermercat ens agraden els productes de conreu biològic, però ens saltem a la torera la biologia de la identitat humana.