QUINA VERGONYA!

Llegiu aquest article de Lluís Foix, aparegut avui a l’Avui. Calen més articles com aquests, sobretot en un moment de pànic benestant sobre els remots efectes secundaris d’una vacuna.

TINC UN LUXE DE MALALTIA CRÒNICA

Tinc un luxe de malaltia crònica. Fa ja gairebé dos anys, en despertar de l’anestèsia a la sala de reanimació de la Fundació Puigvert, després de rebre un transplantament de ronyó, l’encantadora infermera que em vetllava em va mirar als ulls i va exclamar: “Ja orines!”. Amb el transplantament renal vaig deixar enrere quatre anys de diàlisi, i tres anys sense orinar, sense experimentar aquell neguit biològic que et fa escorcollar les estacions de tren a la recerca d’un lavabo, per brut que sigui.

 

 

NINES DE SOMRIURE TORT

Vivim en la societat de la informació. Dia rere dia apareix a la pantalla del nostre aparell de televisió el sofriment de persones que viuen molt lluny de nosaltres. Nens i nenes que pateixen fam, o que són obligats a prostituir-se. Poblacions senceres en guerra civil. Dones dilapidades. Nens abandonats en orfanats infectes, malvivint en plors. Homes greument mutilats per mines antipersona. Poblats que han de passar amb molta poca aigua. I un llarguíssim etcètera.

Com que no tots estem cridats a ser missioners, la pluja mediàtica de les desgràcies i les desigualtats del nostre món ni ens informa ni ens fa millors. Ens fa perdre cada cop més la confiança en l’ésser humà, i per extensió, en nosaltres mateixos. Ens desmotiva. Ens desarma. Ens va matant a poc a poc, a foc lent, amb l’anestèsia de la indiferència.

Tot sols no canviarem el món. Però hi ha una comesa que sí que està al nostre abast. Ens podem canviar a nosaltres mateixos. No només per fora, enviant diners a una ONG. Sobretot per dins.

Fa ja uns quants anys, en un viatge a Egipte, la meva dona i jo vam sortir del recorregut turístic prescrit i vam entrar en un poblat petitíssim. En acostarnos-hi, ens van sortir a rebre una munió de nenes petites somrients amb la intenció de vendre’ns unes nines que fabricaven pels possibles turistes amb parracs de roba. En contemplar aquelles nenes d’aquell poblat miserable brandint les nines de drap vaig arrencar a plorar. En aquell instant em vaig adonar que les meves cabòries i preocupacions de primer món eren veritables luxes.

No puc canviar el món. Tant de bo pogués, però és una tasca que em supera. Però em vull canviar. Fa anys que dormo amb la nina de roba mal cosida damunt la tauleta de nit. I quan m’emprenyo per rucades, el record de la nina de roba em situa en el món.

I quan un fill meu es queixa perquè li nego la satisfacció immediata d’un bocí de xocolata, penso que algun dia entendrà el perquè dels meus nos i la importància de tenir present en tots els moments del dia que la nina de roba té el somriure tort.