És en vida una figura històrica de la política nordamericana. Nancy Pelosi és la primera dona que ha ocupat el càrrec de Presidenta de la Cambra dels Representats dels Estats Units. És una dona compromesa, enèrgica, decidida, amb ganes de canviar el món. No fa gaire va publicar un llibre amb un títol revelador: Know Your Power (Coneix el teu poder), on sosté que una de les grans contribucions a la política nordamericana en les darreres dècades ha estat la participació femenina. Nancy Pelosi va ser una mestressa de casa durant bona part de la seva vida. Durant un bon grapat d’anys es va dedicar exclusivament a criar quatre filles. Va ser una mare compromesa. Sovint li pregunten com va poder fer el salt “de la cuina al Congrés”, i ella sempre respon que és el que és a la política gràcies als coneixements i a la ciència que va aprendre durant la seva etapa de mare entregada. I és que, en contra del que ens volen fer entendre molts, la vida privada i la vida pública no només estan íntimament vinculades, sinó que s’han d’harmonitzar i conciliar.

És una falsedat això que de vegades sentim: “M’és ben igual el que faci en la seva vida privada, el que compta és que sigui un bon professional (a la vida pública)”. Estimats ciutadans kane, deixeu que us digui una cosa ben clara: un mal pare no pot ser mai un bon empresari. Una persona que no sap tenir cura dels seus fills no podrà mai tenir cura dels seus treballadors. Un empresari que no és primer pare i després empresari no podrà acabar d’entendre i valorar que una treballadora seva vulgui ser primer mare i després treballadora. Acomiadarà les dones embarassades de la seva empresa. Els farà la vida impossible perquè pleguin. O senzillament ja no les contractarà. Un empresari que a l’empresa no sigui pare cometrà l’error de ser tan eficaç amb les coses com amb les persones. Lluitar contra l’avortament no és només  anar a Madrid a fer pinya un cop cada quatre anys. Lluitar contra l’avortament és sobretot possibilitar una cultura de la vida a tots els àmbits de la societat, també en l’àmbit laboral.

Si volem crear una societat més feliç, hem de fer convergir la vida pública i la vida privada en un àmbit on regni una mateixa moral. I per aconseguir-ho hem d’educar nens i nenes en la corresponsabilitat.

Sor Teresa Forcades és una monja benedictina de Montserrat. És doctora en Salut Pública, especialista en Medicina Interna per la Universitat de Nova York; doctora en Teologia; Master of Divinity per la Universitat de Harvard. És una monja certament inquieta i estudiosa, que s’autodeclara feminista. Circula per internet un text seu, ple de sentit comú, sobre la grip nova i les manipulacions mèdiques, mediàtiques i polítiques amb què s’ha presentat aquesta variant del virus de la grip. Teresa Forcades parla amb una veu serena, seductora, i denuncia els interessos econòmics de les grans empreses farmacèutiques.

Ahir em vaig dedicar a mirar la seva intervenció al programa Singulars de TV3, i he de dir que les seves paraules em van captivar fins al minut 30 de l’entrevista, moment en el qual el presentador li va preguntar per la seva opinió sobre l’avortament. En escoltar i interpretar els arguments amb què Sor Teresa Forcades legitima l’avortament han ressonat a les meves orelles les paraules llop amb pell de xai…

Si disposeu de molt de temps, podeu escoltar les seves declaracions sobre l’avortament fent clic a l’enllaç següent:

Teresa Forcades al programa Singulars.

L’avortament es tracta a partir del minut 30 de l’entrevista.

Si no teniu tant de temps, continueu llegint el post.

Sor Teresa Forcades va escriure els seus pensaments sobre l’avortament a la revista Foc Nou el mes de maig de 2009. A continuació reprodueixo un paràgraf del seu article sobre l’avortament. M’he permès el luxe de subratllar en vermell algunes de les paraules i expressions que a continuació comentaré, en una entranyable carta que cibernèticament envio a la meva estimada Sor Teresa.

“Déu ha posat la vida del fetus mentre no és viable a les mans de la seva mare (a les entranyes de la seva mare) i ha vinculat la vida biològica d’aquest a la vida espiritual d’ella. Nosaltres farem bé de respectar aquesta vinculació primària. Mentre el fetus no pot sobreviure independentment de la mare, li correspon a aquesta la responsabilitat moral de decidir sobre el seu futur, que és també el d’ella, ja que la mare no gesta el fill només biològicament, sinó també espiritualment, amb el seu amor, amb el seu desig que aquest visqui, amb l’alegria de portar-lo al món. Respectar la decisió de la mare és respectar la integritat de la seva consciència moral, fins i tot acceptant que objectivament es pugui equivocar.”

CARTA A SOR TERESA FORCADES

Benvolguda Teresa:

No saps com m’agrada que siguis una monja culta, formada, inquieta i activista, i t’ho dic de tot cor. T’escric en primer lloc per felicitar-te per les teves valentes declaracions sobre els foscos interessos de les empreses farmacèutiques i els teus savis consells sobre com afrontar la grip A, que de ben segur faran molt de bé.

També t’escric per comentar i rebatre la teva visió sobre l’avortament, que no comparteixo en absolut. És curiós, estimada Teresa, però quan llegeixo arguments a favor de l’avortament, la tria lingüística per referir-nos a la vida que batega a l’interior d’una dona és sempre la de FETUS, i no la de fill. És més higiènic parlar de fetus, certament, però també més pervers. Tan pervers com quan es parla, en la correcció política del llenguatge bèl·lic, de danys col·laterals. Recorda, però, estimada Teresa, que tots els que trepitgem aquest planeta hem estat fetus…

Parles d’una viculació primària entre la mare i el fetus. Per “vinculació” entenc que vols dir “supeditació”, és a dir, que la vida del FILL (perdona que sigui tan abrupte en les expressions) depèn directament de la supervivència de la mare, i no al revés. Aquesta relació jeràrquica, única, al teu entendre, sembla legitimar que la mare posseeixi la responsabilitat moral de decidir sobre el futur del seu (fill/fetus). El problema rau precisament, estimada Teresa, en el futur del seu fill. Perquè un pare o mare pugui decidir (o no) sobre el futur del seu fill, cal que el seu fill estigui VIU i PUGUI CONTINUAR EN VIDA. Només podem tenir futur els que podem  continuar respirant. Hauries d’haver dit, per no faltar a la veritat i a la realitat, que la mare, segons tu, té la responsabilitat moral de decidir sobre la VIDA del seu fill, perquè només els VIUS tenen FUTUR. Els fetus que són avortats deixen de tenir FUTUR. Per tant, aquí fas servir un llenguatge perversament ensucrat i manipulador -en la línia d’actuació de les empreses farmacèutiques que tant denuncies-.

Com deus saber, Teresa, quan una dona té un fill, aquest fill TAMPOC NO ÉS VIABLE, és a dir, no pot sobreviure per si sol. L’ésser humà, a diferència d’altres espècies que habiten el planeta Terra, no és un ésser VIABLE per si sol en néixer. Necessita, per a la seva supervivència, la cura constant i perllongada dels adults en tots els sentits. Per tant, l’argument de la viabilitat dels éssers humans és de nyigui-nyogui. A més a més, si tenim en compte que la ciència mèdica cada cop fa VIABLES -en el sentit estrictament mèdic- fetus en edats més primerenques, vol dir això, seguint el teu “fil argumental”, que la “responsabilitat moral de la mare” té un límit temporal que depèn dels avenços mèdics? Quina absurditat! Això és pur relativisme!

Finalment, Teresa, apel·les a respectar la integritat de la consciència moral de la mare embarassada. La vida està per damunt de la consciència particular dels individus. Si un amic meu em digués que demà es pensa suicidar a tres quarts de cinc de la tarda al bell mig de Plaça Catalunya, t’ho ben asseguro que faria els possibles per no respectar la seva llibertat de consciència. I ho faria PER AMOR.

Et falta integrar l’AMOR als teus plantejaments sobre l’avortament. Crist es va fer home per comunicar-nos que som fills de Déu i que som LLIURES, que només som esclaus del pecat. Ningú, emparant-se en cap ideologia,  no pot decidir sobre la vida d’una altra persona. Cap persona té dret a decidir sobre la vida d’una altra.

Jo, Teresa, sóc un home corresponsable i feminista, en el món de les idees i en el món de les fregones. De qui és “el fetus” que una dona porta a dins? És només d’ella? O és també de l’home amb qui l’ha concebut? La “decisió” sobre un avortament hauria d’estar només en mans de les dones? Fins i tot quan s’han quedat embarassades d’un home que vol ser pare? El tema, com tu mateixa confesses, és complex. És tan complex com ho va ser l’esclavitut, feliçment abolida.

En una societat com la nostra, de gran obertura a les relacions sexuals, l’avortament s’ha convertit en un recurs sexista més  per garantir que alguns homes puguin disfrutar del sexe sense lligams, perquè, en cas que hi hagi un “embaràs no desitjat”, el tràngol FÍSIC primer i PSICO-TRAUMÀTIC després  el passaran elles, a la taula d’operacions de l’avortista. En un context social com el nostre, on encara preval una visió de la sexualitat mecanicista, genitalista i androcèntrica, la píndola de l’endemà i l’avortament lliure propicien relacions sexuals primerenques, espontànies, i DESPROTEGIDES (per què m’he de posar un preservatiu si pot prendre’s la píndola o avortar?). I en aquest paradigma de relacions desiguals la dona sempre és la que surt més mal parada. El matrimoni, que el cristianisme ha elevat  a la categoria de sacrament, per més  Simone de Beauvoir que llegim, ha estat i continua essent una garantia d’igualtat i dignitat per a tots dos sexes.

La cultura avortista no fa cap bé ni a les dones, ni als homes, ni a la societat. Com a societat hem de lluitar per acompanyar les dones embarassades i trobar alternatives de vida per a aquelles dones que no vulguin fer-se càrrec dels seus fills. Els quiròfans avortistes no són la culminació de cap triomf social. Són, com qualsevol mena de violència, l’expressió d’una tragèdia.

Cordialment

Enric Vidal

Llegeix aquesta interessant nota de premsa de Manuel Cruz, director de la Fundación Vida.

El ‘caso Morín’ ha mostrado que en España hay pequeños ‘mini-Auschwitz’ donde se mata sin escrúpulos

Madrid, 4 de diciembre de 2007.– “El reciente ‘caso Morín’ ha servido para constatar que en pleno siglo XXI existen en España pequeños ‘mini-Auschwitz’ donde se priva del derecho a la vida sin miramientos, se mata sin escrúpulos, y los restos humanos son triturados y convertidos en una pasta que acaba en el desagüe”, afirma Manuel Cruz, director de la Fundación Vida.

Continuar llegint…

“Para las entidades defensoras de la vida, el ‘caso Morín’ no ha sido ninguna sorpresa. Lo llamativo sigue siendo la insensibilidad con que la sociedad acepta tanto el aborto ilegal como legal provocado. Se ha descubierto en pleno siglo XXI un ‘mini-Auschwitz’, y el Gobierno, los partidos políticos y hasta las instituciones presuntamente defensoras de los derechos humanos o de la infancia nos brindan su silencio, sin que esa destrucción de seres humanos merezca un mínimo comentario”, sigue diciendo Manuel Cruz.

“Frente a la tentación de querer que la práctica del aborto se limite o se reduzca a los límites establecidos por la ley, la Fundación Vida quiere recordar que es inadmisible un solo aborto provocado, porque, de igual modo que ningún ser humano debió morir nunca en Auschwitz, no debe matarse deliberadamente a ningún no nacido. En aquellos casos que un ser humano concebido no fuera deseado, es el Estado quien debería realizar una función subsidiaria para acogerlos primero y luego darlos en adopción. Y en los casos que hay riesgos de salud, la medicina hoy es capaz de poner a salvo la vida de la madre, sin necesidad de recurir al aborto directo, aunque se pueda derivar la muerte del bebé, de forma no buscada”, afirma el directivo de Fundación Vida.

“Los certificados falsos, las ecografías modificadas o la falta de formación específica para realizar una determinada actividad abortiva, no pueden desviarnos de que el aborto provocado no debería darse nunca, porque matar a un ser humano es del todo impresentable hoy en nuestra sociedad. No se trata de elevados argumentos espirituales –que los hay–, o profundos debates morales. Es cuestión de mera humanidad, y el ‘caso Morín’ ha venido a ser un test en el que se manifiesta la dureza e inhumanidad del corazón humano”, sigue diciendo Manuel Cruz.

Si el aborto surgió y se ha desarrollado principalmente en el comunismo de la Rusia soviética, no es de extrañar que ahora siga siendo IU la principal promotora del aborto libre. “Quieren pasar por pacifistas e impulsan la guerra intrauterina; dicen que defienden a las mujeres, pero promueven el intenso trauma a la mujer que aborta y al niño o niña que muere; lo consideran un ‘negocio privado’, pero en realidad es un mini-Auschwitz donde reina el terror y la muerte. Por ese camino, la izquierda radical debería replantearse su postura de desprecio a la vida, o acabará desapareciendo del mapa político”, termina diciendo el directivo de la Fundación Vida.

Más información o para concertar entrevistas:
Director de Comunicación
comunicacion@fundacionvida.net
Fundación Vida
www.fundacionvida.net

Ja fa més d’un any, en un programa de càmara oculta de la televisió danesa, una periodista, embarassada de pràcticament set mesos, va anar a a Barcelona fent-se passar per una simple mare que volia avortar. Escolteu amb quina fredor parla el “senyor” Carlos Morín, actualment en disposició judicial, dels seus “procediments”.

Continuar llegint…

I jo em pregunto: avortament o infanticidi?

A l’edat en què molts pre-adolescents encara es descuiden de posar els donuts a la cartera abans de sortir de casa, és assenyat presuposar que practicaran l’anomenat sexe segur amb preservatiu?

Això és el que pensen les ments privilegiades del nostre govern, si fem cas de les dues guies editades recentment per la Generalitat de Catalunya, A mi també em passa, i a tu? (http://www.gencat.net/salut/depsan/units/sanitat/pdf/amitambe.pdf) i Fes-te’l teu!

Aquests dos catecismes oficials, que es distribuiran properament en escoles i centres d’atenció primària, parteixen del supòsit que l’activitat sexual primerenca és natural i inevitable. Totes els països que han implementat polítiques que obeeixen a aquesta frívola visió del sexe no han fet sinó augmentar els embarassos no desitjats, el subministrament de la píndola del dia després i els avortaments pre-adolescents, exactament el que està passant al nostre país.

Trencar tabús sexuals no significa transmetre el missatge que la pràctica sexual és un joc inofensiu, una activitat més, desviculada de la persona, semblant a jugar a bitlles. El sexe no és un esport de baix pressupost.

Només farem una veritable educació sexual el dia que ensenyem als nostres fills que l’expressió sexe segur no rima amb “condó”, sinó amb “madur”.

Consulteu els següents ellaços:

http://www.20minutos.es/noticia/48152/0/juez/aborto/padres/

http://www.20minutos.es/carta/5430/0/

Segons normativa del Departament d’Educació, als centres escolars no poden haver-hi begudes alcohòliques i no s’hi pot fumar en cap racó del recinte. Educació, però, permet que Salut hi enviï infermeres per assessorar els nostres pre-adolescents sobre els suposats problemes existencials del primer cicle de l’ESO: les drogues i el sexe. I vet-ho aquí que, en un centre docent on no es pot fumar ni beure, una infermera, atrinxerada en un despatxet provisional, pot acabar oferint a la vostra filla la píndola del dia després amb total confidencialitat: és a dir, sense que vosaltres, els seus pares, en sapigueu res. Però tranquils!: només ho farà si troba que la vostra filla és “prou madura”.

La figura del “menor madur”, reconeguda en el nou codi deontològic, és un diabòlic atac al dret constitucional dels pares a ser els principals agents en l’educació moral dels seus fills.

Com pot ser que una filla necessiti el consentiment dels seus pares per fer-se un simple piercing i en canvi l’estat li reconegui la maduresa suficient per prendre una píndola avortiva?