Aquests dies estic rellegint l’assaig de Xavier Roig La dictadura de la incompetència, i la veritat és que està resultant de nou una lectura refrescant i desacomplexada. No he pogut resistir la temptació de reproduir-ne al bloc uns quants paràgrafs referents al món de l’educació. Es tracta sens dubte d’una visió contundent, que a molts els pot semblar provocadora.
Avanço la meva crítica al pensament de Xavier Roig: una escola no pot ser governada amb una mentalitat exclusivament empresarial, perquè l’escola no produeix béns, sinó que forma persones, un “material” que no es pot llençar a les escombraries quan ens sembla que està “defectuós”; comparteixo, però, amb Roig, el convenciment que al nostre sistema educatiu cal incorporar amb caràcter d’urgència els conceptes de l’eficiència, el rendiment i els resultats.
Amb una escola passa com amb qualsevol empresa: pot tenir millors o pitjors instal·lacions, pot disposar d’una matèria primera -els alumnes- més bona o més dolenta, però si no compta amb bons professionals -és a dir, bons mestres- no pot funcionar bé de cap de les maneres. I deixin-me dubtar de la majoria de professors que corren per les nostres aules.
Fa mesos la consultora McKinsey, veient que hi havia uns quants governs que començaven a estar una mica mosques perquè en el rànquing de països amb el millor sistema educatiu sempre repetien els mateixos, va fer un estudi per veure si podia treure’n l’entrellat. Per què els més ben situats eren sempre Finlàndia, Corea, Singapur, Hong Kong, Canadà, etc.? Què tenien en comú? L’estudi va concloure que només tres coses. Primera: seleccionaven els mestres entre els més ben qualificats de cada ram -és a dir, qualitat-. Segona: els mestres feien formació contínua, se’ls avaluava i si convenia se’ls podia fer fora -és a dir, competitivitat-. Tercera: quan un alumne es torçava, el mestres corresponent li dedicava un sobreesforç que podia arribar al 20% d’hores extres -és a dir, responsabilitat en els resultats. El que tenien en comú tots aquests països capdavanters en educació no eren ni mestres més ben pagats ni infraestructures més bones. La conclusió era simple: cap sistema educatiu pot tenir una qualitat superior a la dels seus mestres. Hi ha altres aspectes importants, sí senyor. Però vénen després.
En general, el sistema educatiu europeu meridional ha seguit un camí que a Catalunya podríem batejar com el “Mètode Rosa Sensat” i que, vistos els resultats, seria més apropiat anomenar “Experiment Rosa Insensat” -tan insensat com el país que l’ha aplicat. És un sistema que té tot ell una pàtina progre, antiamericà i kumbaià.
