Mirant enrere en el temps, m’adono que potser la meva inclinació passional cap a les llengües estrangeres està íntimament vinculada amb la decisió dels meus avis i pares, a principis dels anys vuitanta, de comprar un apartament en una població costera del Baix Empordà. No m’ha agradat mai ni el sol ni la platja. A l’estiu m’aferro al protector 50+ per a pells atòpiques de La Roche Posay (us el recomano…) i totes les ombres em semblen poques. Sóc dels qui sempre han pensat que els rajos solars irreverents de l’agost són una provocació cutània a la qual cal respondre amb tot el desafiament aftersun del món mundial. Per sort, la Providència s’encarrega de corregir-me els radicalismes, i m’ha portat a casar-me amb una dona que sembla cosina germana d’Helios, una semi-deessa, talment fruit de l’amor entre un heroi mortal i una insolació divina.

Però tornem al tema de l’apartament. Us imagineu passar tots els juliols i agostos des dels set anys apretat en un pis de platja embatumat de sorra, amb sis mortals més? Que siguin els teus familiars només ho suavitza una mica. A la pre-adolescència no vaig poder aguantar-ho més i vaig decidir que l’única fugida estival que els meus pares beneirien serien les estades a l’estranger per aprendre idiomes. Al Regne Unit vaig passar molts estius amb un matrimoni encantador. Ella, una britànica atípica, i ell un heroi marsellès de la segona guerra mundial que m’explicava vertiables gestes bèl·liques abans d’anar a dormir. Havien viscut a tot arreu del món i tenien un esperit obert i global, que es palpava fins i tot a taula. Cada dia cuinaven plats diferents, de les zones del món on havien viscut.

Amb els anys i la vida m’he reconciliat parcialment amb l’apartament de la platja. Ara hi vaig amb els meus fills, i els castells de sorra vora les ones fins i tot m’han fet disfrutar d’algunes estones de platja.  El sol, però, continua fent la guitza a la meva epidermis. Ara, però, hi ha una cosa de l’indret turístic on estiuejo que em molesta més que el sol. Ha existit sempre, però potser en els darrers anys he estat més conscient de la seva lletjor. Em refereixo als estols de turistes britànics que colonitzen apartaments, comerços i locals de lleure i s’entossudeixen a portar la mateixa vida que als seu país d’origen. Esmorzen, dinen i sopen a la mateixa hora, i ho fan consumint exclusivament els plats i els ingredients de la seva estimada Anglaterra. Passen les vacances reclosos en una esquizofrènia britànica col·lectiva. Del racó que trepitgen només els interessa el sol. No volen conèixer cap persona del nostre país, no tenen cap intenció de tastar la botifarra amb mongetes, no s’aventuraran mai a cap experiència cultural nova.  Arriben i se’n van sense haver après res de l’indret on han passat les vacances. L’únic testimoni de la seva estada és una pell cremada i maltractada.

És indiscutible que els operadors turístics del nostre país són els qui han tolerat i fomentat aquest turisme barat, vulgar i esquizofrènic. Però em sembla també indiscutible que aquest estil de vacances amaga un deix imperialista i arrogant que cap minoria cultural hauria de deixar de contemplar sense un esperit crític.