Escolta aquesta enganxifosa cançó de Natasha Bedingfield. Encaixa perfectament amb el motlle de les lletres pop: tenen falses pretensions de profunditat, però en realitat només serveixen per vendre xampús.
Mirant enrere en el temps, m’adono que potser la meva inclinació passional cap a les llengües estrangeres està íntimament vinculada amb la decisió dels meus avis i pares, a principis dels anys vuitanta, de comprar un apartament en una població costera del Baix Empordà. No m’ha agradat mai ni el sol ni la platja. A l’estiu m’aferro al protector 50+ per a pells atòpiques de La Roche Posay (us el recomano…) i totes les ombres em semblen poques. Sóc dels qui sempre han pensat que els rajos solars irreverents de l’agost són una provocació cutània a la qual cal respondre amb tot el desafiament aftersun del món mundial. Per sort, la Providència s’encarrega de corregir-me els radicalismes, i m’ha portat a casar-me amb una dona que sembla cosina germana d’Helios, una semi-deessa, talment fruit de l’amor entre un heroi mortal i una insolació divina.
Però tornem al tema de l’apartament. Us imagineu passar tots els juliols i agostos des dels set anys apretat en un pis de platja embatumat de sorra, amb sis mortals més? Que siguin els teus familiars només ho suavitza una mica. A la pre-adolescència no vaig poder aguantar-ho més i vaig decidir que l’única fugida estival que els meus pares beneirien serien les estades a l’estranger per aprendre idiomes. Al Regne Unit vaig passar molts estius amb un matrimoni encantador. Ella, una britànica atípica, i ell un heroi marsellès de la segona guerra mundial que m’explicava vertiables gestes bèl·liques abans d’anar a dormir. Havien viscut a tot arreu del món i tenien un esperit obert i global, que es palpava fins i tot a taula. Cada dia cuinaven plats diferents, de les zones del món on havien viscut.
Comentaris Recents