Tots necessitem una monodosi d’autoestima per estar convençuts que la nostra vida val la pena. Jo la necessito cada dia, ni que sigui per mantenir els òrgans en funcionament i ser capaç d’obrir amb energia el sobret de Nestcafe Classic a primera hora del matí.

Tots necessitem salpebrar les nostres conviccions amb una punta d’orgull, per poder defensar-les en veu alta. Tots, en definitiva, necessitem dir-nos, quan ens mirem al mirall, la frase d’Eleanor Roosevelt: “Ningú em pot fer sentir inferior sense el meu consentiment”.

Aquest amor propi tan bàsic i necessari poc té a veure amb la lloança megalomaníaca que dediquen al tema de l’autoestima nombrosos llibres d’autoajuda i alguns corrents pedagògics. L’autoestima és un ingredient indispensable per bastir un jo feliç i equilibrat, però de cap manera hauria de ser un fi en si mateix. Perseguir l’autoestima per l’autoestima és conduir per l’autopista del narcissisme, a tota velocitat, destinació egoisme.

L’autoestima en grans dosis no és una substància inequívocament positiva. La tenen per donar i per vendre els assassins en sèrie, per exemple.

Ja és hora que deixem l’espiritualitat de prêt-à-porter i comencem a parlar de virtuts. Ens hem d’estimar a nosaltres mateixos, en tant que estimem els altres, essent més generosos, més compassius, més sincers… En una paraula: essent més autènticament humans.