L’altre dia vaig deixar escollir el conte al meu fill i em vaig adonar que havíem fet una mala tria. Hansel i Gretel no sembla pas la millor història per explicar als teus descendents abans d’anar a dormir. En obrir el llibre i contemplar el meu fill amanyegant el seu coixí predilecte, em vaig negar a contar-li, a peu de llit, que uns pares van decidir abandonar els seus fills boscos endins perquè no tenien diners per alimentar-los. Vaig procurar alterar la història, però en Guillem, que ja porta unes hores de navegació, insistia que la meva història s’adequés a les prolífiques il·lustracions del conte.
-Pare, per què ploren, aquests nens? On són?
I jo em vaig negar a respondre: “Abandonats, boscos endins”. I em vaig trobar per uns moments acorralat en una selva de contrarietats. Volia que les darreres paraules del dia fossin per al meu fill un bàlsam de tranquil·litat. No volia, de cap de les maneres, deixar-lo boscos endins, perdut en la negra nit dels llençols, pensant que els seus pares podrien prendre decisions dràstiques i cruels si es quedava la nevera buida.
No hem d’abandonar els nostres fills boscos endins. Ni quan són petits ni quan són grans. Conec pares que els abandonen en boscos obscurs quan ja són grans. Pares que, en arribar la secundària obligatòria, abandonen els fills al dormitori, on es perden en la negra nit d’internet. Vagaregen sense rumb ni brúixola per l’ADSL 24 hores i acaben trobant i fent estada a la casa de la bruixa. Una casa feta de llaminadures, atractiva. Atractiva i diabòlicament perniciosa. I en algunes ocasions, malauradament, el conte no acaba bé. La bruixa se’ls menja. I quan els engoleix, els nens xisclen de dolor i desesperació. Però ningú no els sent. Ni els seus pares. Perquè estan sols, a mercè de la bruixa virtual, perduts, boscos endins.
M’ha agradat aquesta imatge dels adolescents abandonats boscos endins. Ni les bondats d’Internet ni el dret a la intimitat justifiquen aquest abandonament tan inconscient.
Benvingut a WordPress.
Una història sempre és una història. Pot anar complamentada de dibuixos, fotografies, icones però, en la seva essència, la lectura no deixa de ser un mitjà d’ensenyament, de formació de la persona; sigui quina sigui l’edat que es tingui.
L’expressió “aunque mona se vista de seda, mona se queda”. Si la història, de per sí conté d’inici un vici de la obligació paterno-filial, per molt que tingui una extensa tradició i unes il·lustracions captivadores, no deixa de contenir un aspecte que, segons l’arbitri lliure de cadascú, pot no adequar-se per a la seva transmissió i divulgació.