Escolta aquesta marxosa cançó de Dolly Parton. Prové de la comèdia musical del mateix nom, protagonitzada l’any 1980 per la Parton, juntament amb Jane Fonda i Lily Tomlin. Va ser guanyadora d’un parell de Grammys.
Ressona sovint als mitjans la reivindicació d’una “mort digna”, una expressió perversa -com tantes d’altres, del tipus “salut reproductiva”- que moltes vegades encobreix un suposat dret a l’avortament. La mort ha de ser digna, i per a mi la dignitat sempre està al marge del suicidi assistit. Però, i l’últim tram de la vida? I l’última dècada? I les últimes hores? No han de ser dignes, també? No han de ser tan dignes com ho és la persona humana?
L’altre dia vaig deixar escollir el conte al meu fill i em vaig adonar que havíem fet una mala tria. Hansel i Gretel no sembla pas la millor història per explicar als teus descendents abans d’anar a dormir. En obrir el llibre i contemplar el meu fill amanyegant el seu coixí predilecte, em vaig negar a contar-li, a peu de llit, que uns pares van decidir abandonar els seus fills boscos endins perquè no tenien diners per alimentar-los. Vaig procurar alterar la història, però en Guillem, que ja porta unes hores de navegació, insistia que la meva història s’adequés a les prolífiques il·lustracions del conte.
-Pare, per què ploren, aquests nens? On són?
I jo em vaig negar a respondre: “Abandonats, boscos endins”. I em vaig trobar per uns moments acorralat en una selva de contrarietats. Volia que les darreres paraules del dia fossin per al meu fill un bàlsam de tranquil·litat. No volia, de cap de les maneres, deixar-lo boscos endins, perdut en la negra nit dels llençols, pensant que els seus pares podrien prendre decisions dràstiques i cruels si es quedava la nevera buida.
Read more…
La Katie Melua és una d’aquelles noies amb qui no m’importaria anar a prendre un cafè amb llet en una cafeteria selecta. I quan modulés els llavis per cantar les biciletes que ha comptat per Pequín, estaria disposat a esgarrapar la cartera per compar-li un pastisset de crema, només per allargar la trobada. És una d’aquelles veus dolces, però gens ensucrades, colpidorament honestes, que em desarmen.
Una commovedora cançó sobre els maltractaments infantils. Susanne Vega va escriure una lletra on la crua simplicitat del narrador infantil ens ofega el cor.
Comentaris Recents