EL FINAL DE LA PEL·LÍCULA

No hi ha cosa pitjor que tenir un amic addicte al cinema que t’expliqui el final de les pel·lícules de suspens. Saber prèviament el final d’una trama d’intriga m’impedeix, com a espectador, de gaudir a plena emoció dels sobresalts dramàtics que els guionistes han programat abans del clímax final. No passa així amb la pel·lícula de la vida. Saber-ne el final, saber que m’he de morir, ser-ne cada vegada més sabedor i conscient, no fa sinó atorgar-me un paper més preponderant a les escenes que protagonitzo en la meva vida diària. Saber que la meva pel·lícula existencial s’acabarà i repetir-m’ho davant del mirall em dóna forces per aprofitar el temps. No fos cas que, en aparèixer els crèdits finals, només hagués pogut fer d’actor secundari d’una producció mediocre de la sèrie B.