PARES CIENCIÒLEGS

Avui, en pujar als Ferrocarrils Catalans, m’he trobat al seient buit del davant un dels diaris gratuïts del dia. Reconec que aquests diaris representen la meva dosi gratuïta de frivolitat matinera: l’última pallassada de Britney Spears és tan important com el número de víctimes civils de qualsevol conflicte armat.

A l’apartat de la premsa del cor m’ha cridat l’atenció un titular sobre Tom Cruise: El chollo de tener un padre cienciólogo. Segons la notícia “Cruise no puede decirle “no” a su hija porque la Cienciología lo prohíbe. Dicha religión advierte a los padres que traten de ser amigos de sus hijos”. Més avall, el text posava exemples concrets: “Si hace un alboroto antes de ir a la cama, la dejan quedarse levantada. Si se queja de la comida, le preguntan qué otra cosa quiere comer. Ellos siempre buscan complacerla”.

En deixar el diari damunt del seient abans de baixar del tren, m’he dit que al nostre país la Cienciologia deu ser cada vegada més influent, perquè conec molts pares cienciòlegs: al meu mateix carrer segur que en comptaria més de dos. Pares que no tenen cap intenció de pronunciar mai la paraula “no” als seus fills.

Són pares cienciòlegs, cada vegada n’estic més convençut. Ells no són actors, però els seus fills potser ho seran, perquè estan acostumats a fer espectacles.

Jo no tinc el glamour de Cruise, però de tant en tant dic que no als meus fills, perquè considero que cal educar els nostres fills a saber afrontar els “no” de la vida, els petits o grans obstacles que es trobaran en el camí. Un desencís amorós, un fracàs laboral, una decepció o una malaltia crònica.

No som déus de l’Olimp. No està a les nostres mans evitar que els nostres fills pateixin. Només podem, a força d’alguns “no” i amb molt de sentit comú, ensenyar-los les eines per ser més forts davant les contrarietats que vindran.