LA NOSTRA SEGURETAT SOCIAL

“Hola, em dic Kim, tinc trenta-set anys, i espero ser en el futur una de les supervivents de càncer a Long Island”. Així comença aquest esglaïdor testimoni d’una dona americana que no té assegurança mèdica i viu en un país on la Sanitat està reservada fonamentalment als qui se la poden costejar.

Nosaltres, a Espanya, som uns privilegiats que sortosament no patirem mai aquesta incertesa en cas de malaltia. Per això ens permetem el luxe de queixar-nos del menjar dels hospitals, de les llistes d’espera, del col·lapse de les urgències o del tracte que ens dispensen els metges. Si bé és cert que la nosta sanitat té aspectes per millorar, també és cert que els usuaris de la salut pública hem de millorar molt fins arribar un dia a saber apreciar les bondats del nostre sistema sanitari: un sistema que ens acull, vinguem d’on vinguem, i ens tracta com a pacients i no com a clients.

No hi ha pitjor malaltia que la de no ser atès.

COME COMO UN HOMBRE

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=QpIL-Gz2zVk">

El Instituto de la Mujer va demanar a Burger King la retirada de la seva campanya publicitària “come como un hombre”, per considerar-la sexista.

Més enllà de les consideracions nutricionals sobre la conveniència de consumir menjar ràpid, veig cada vegada més urgent la creació d’un Instituto del Hombre, dedicat a lluitar, per exemple, contra el sexisme de l’anunci en què es veia un home obrint una llauna de cafè i cantussejant la taula de l’1. Anunci en què se’ns felicitava per saber fer finalment dues coses alhora. O l’anunci en què una dona trucava a un servei d’eliminació ràpida dels marits que no sabien programar una marca de rentadores. La diferència entre l’anunci de Burger King i els dos anuncis que he comentat és que en la campanya del doble whopper no es critica frontalment la dona. Ni se l’esmenta. Elles que facin i mengin el que vulguin.

L’ortodòxia del feminisme ha aconseguit que criticar el mascle sigui políticament correcte. I que qualsevol lloança a la virilitat, la impulsivitat i la contundènica de l’home sigui considerada políticament incorrecta. La virilitat no és una substància tòxica, tal com van descobrir les moltes persones atrapades a les Torres Bessones en veure entrar homes heroics vestits de bombers.

ORGULL? QUIN ORGULL?

Amb motiu del dia de la celebració de l’orgull gay, lèsbic, transexual i bisexual, el govern català va fer onejar per primer cop la bandera de l’arc de Sant Martí, símbol de l’homosexualitat, en una desena d’edificis oficials.

No em recrearé amb l’aversió que em desperta aquest pseudo-progressisme polític d’enganxina. Aversió que em pensava que superaria, perquè durant tota la jornava vaig covar esperances que, l’endemà, el tripartit 2.0 penjaria una altra bandera en solidaritat amb les pobres vídues d’aquesta terra que cobren una pensió miserable i han de fer acrobàcies amb l’avecrem per arribar a final de mes. I.lús de mi, em pensava que l’endemà trobaria desenes de banderes, amb el símbol de l’avecrem, onejant des del cim de totes les governacions.

Em sobta que els gays se sentin “orgullosos” de ser gays, perquè aquesta postura sembla entrar en contradicció amb la normalitat amb què es pretén que tots ens prenguem l’homosexualitat. Si l’homosexualitat és una opció sexual com qualsevol altra, per què ha de ser motiu d’orgull? Jo, que sóc guapo, llest i posseeixo una alta autoestima, no goso mai a enorgullir-me d’aquests atributs que la Mare Naturalesa em va atorgar tan generosament en néixer. Em limito, de tant en tant, i en un estat de cofoisme exacerbat, a mirar-me al mirall i pensar en com arribo de ser de ben parit. I punt.

I és que els humans només podem estar orgullosos del que hem aconseguit amb el nostre esforç. Amb les nostres conviccions. Amb la fermesa dels nostres principis. Amb la feina ben feta.