EL PES DE LA IDENTITAT BIOLÒGICA

Si visiteu http://www.donorsiblingregistry.com/ us trobareu amb una web americana on els fills nascuts mitjançant la inseminació artificial provinent d’un donant anònim miren de trobar els seus germans i/o conèixer el seu pare biològic. Hores d’ara ja s’han produït nombrosos agermanaments, i grups de germans recompostos queden per anar junts a jugar a futbol o a fer una tassa de te. Donat que molts d’ells han resultat ser de la mateixa regió, el fet trobar-se i conèixer-se ha estat un descobriment d’allò més útil. Sempre havien sabut que amb les germanes no s’hi lliga, però per complir aquest mandat civilitzador cal primer saber quines són totes les teves germanes.

Realment tots els camins són legítims per tenir fills? Si bé és cert que només té dret a dir-se pare qui reconeix els seus fills i exerceix la seva paternitat, també és cert que l’esperma d’un home és una substància que té molta més transcendència que la saliva. ¿Fins a quin punt podem els homes mercadejar amb la nostra esperma, amb afany de lucre, sabent que serà utilitzada per procrear éssers humans condemnats a no saber mai quin és el seu veritable origen?

EXERCIR EL MEU DRET

De vegades llegeixo al diari que hi ha dones que “exerceixen” la prostitució. Sempre m’ha semblat que el verb “exercir” no s’adiu amb aquesta pràctica. La prostitució atempta contra la dignitat de la prostituta i del client, perquè tots dos converteixen la sexualitat humana, una de les coses més boniques del món, en una bruta mercaderia. La prostituta deixa de considerar el seu cos com a l’expressió exclusiva dels seus sentiments i emocions, i el converteix en un lavabo públic.

No hi ha cap dona al món que “exerceixi” la prostitució. Per exercir un ofici s’han de dominar unes habilitats, s’ha d’haver assolit una preparació professional, etc. No s’ha de fer cap màster per ser prostituta. Ni cap mòdul de grau mig.

Potser no estareu d’acord amb mi, però permeteu-me exercir el meu dret a discrepar dels que consideren que ser puta és una feina com qualsevol altra.

NINES DE SOMRIURE TORT

Vivim en la societat de la informació. Dia rere dia apareix a la pantalla del nostre aparell de televisió el sofriment de persones que viuen molt lluny de nosaltres. Nens i nenes que pateixen fam, o que són obligats a prostituir-se. Poblacions senceres en guerra civil. Dones dilapidades. Nens abandonats en orfanats infectes, malvivint en plors. Homes greument mutilats per mines antipersona. Poblats que han de passar amb molta poca aigua. I un llarguíssim etcètera.

Com que no tots estem cridats a ser missioners, la pluja mediàtica de les desgràcies i les desigualtats del nostre món ni ens informa ni ens fa millors. Ens fa perdre cada cop més la confiança en l’ésser humà, i per extensió, en nosaltres mateixos. Ens desmotiva. Ens desarma. Ens va matant a poc a poc, a foc lent, amb l’anestèsia de la indiferència.

Tot sols no canviarem el món. Però hi ha una comesa que sí que està al nostre abast. Ens podem canviar a nosaltres mateixos. No només per fora, enviant diners a una ONG. Sobretot per dins.

Fa ja uns quants anys, en un viatge a Egipte, la meva dona i jo vam sortir del recorregut turístic prescrit i vam entrar en un poblat petitíssim. En acostarnos-hi, ens van sortir a rebre una munió de nenes petites somrients amb la intenció de vendre’ns unes nines que fabricaven pels possibles turistes amb parracs de roba. En contemplar aquelles nenes d’aquell poblat miserable brandint les nines de drap vaig arrencar a plorar. En aquell instant em vaig adonar que les meves cabòries i preocupacions de primer món eren veritables luxes.

No puc canviar el món. Tant de bo pogués, però és una tasca que em supera. Però em vull canviar. Fa anys que dormo amb la nina de roba mal cosida damunt la tauleta de nit. I quan m’emprenyo per rucades, el record de la nina de roba em situa en el món.

I quan un fill meu es queixa perquè li nego la satisfacció immediata d’un bocí de xocolata, penso que algun dia entendrà el perquè dels meus nos i la importància de tenir present en tots els moments del dia que la nina de roba té el somriure tort.

LA VEU

Ho reconec: Barbra Streisand em perd. Sento una admiració irrefrenable per aquesta artista, per aquesta llegenda viva que de ben segur passarà a la història de la música popular. Les seves interpretacions del repertori de Broadway, plenes d’aquesta passió interpretativa que desprèn la seva poderosa veu, m’han acompanyat en molts dels meus itineraris vitals. Dona de moltes facetes: esposa, mare, cantant, actriu, directora, productora cinematogràfica…Darrerament, als seus ben portats 65 anys, ha tornat a cantar en directe, delectant milers d’espectadors. Per molts anys, Barbra!

OBESITAT INFANTIL

Segons dades del Ministeri de Sanitat i Consum, a Espanya un 13,9% dels nens i joves d’entre els 2 i els 24 anys pateixen obesitat, i un 26,3% pateix sobrepès. Al nostre país augmenta de manera alarmant la diabetis infantil. Davant d’aquest problema sanitari, els polítics tenen dues alternatives: dotar la sanitat pública de més fons per tal d’implementar protocols mèdics de reeducació alimentària o bé anar a l’arrel del problema. Necessitem polítics intel·ligents que vagin a l’arrel dels problemes. Hi ha molts factors que poden incidir sobre l’augment de l’obesitat infantil, però permeteu que us en citi un: la inexistència d’una política de conciliació laboral i familiar. La dona, sortosament per a ella i per a tothom, s’ha incorporat al mercat laboral, i com a conseqüència, la qualitat educativa de les famílies, degut a la manca de conciliació, ha davallat notablement. Els pares tornen tard a casa i sovint no tenen ni temps ni energia per cuinar. De vegades no tenen ni esma de pensar a comprar els ingredients. Massa nens, quan tornen d’escola, obren la porta de casa seva amb una clau pròpia perquè la llar està buida, i es troben amb la bolleria industrial i el Diario de Patricia, en substitució del carinyós entrepà fet al moment i la conversa sobre “com ha anat?”.