TINC UN LUXE DE MALALTIA CRÒNICA

Tinc un luxe de malaltia crònica. Fa ja gairebé dos anys, en despertar de l’anestèsia a la sala de reanimació de la Fundació Puigvert, després de rebre un transplantament de ronyó, l’encantadora infermera que em vetllava em va mirar als ulls i va exclamar: “Ja orines!”. Amb el transplantament renal vaig deixar enrere quatre anys de diàlisi, i tres anys sense orinar, sense experimentar aquell neguit biològic que et fa escorcollar les estacions de tren a la recerca d’un lavabo, per brut que sigui.