CURA ESQUIZOFRÈNICA

Tinc la sort de treballar en un ambient sofisticat, vaporitzat de wifi, envoltat de persones que llegeixen llibres i diaris, que tenen idees i inquietuds. Sóc un afortunat. Un dia, tot esmorzant, una companya de treball culta i refinada, d’uns trenta i pocs, em va adreçar la següent reflexió en veu alta:

-Avui, tot venint cap a la feina, no parava de pensar en les contradiccions de la vida. Jo, una dona de carrera, culta i educada, he sortit de casa per anar a la feina i he deixat els meus fills amb el pitjor de la societat: una peruana analfabeta, mare de quatre fills, que va haver d’abandonar fills i marit al Perú per guanyar-se la vida en un altre país.

La confessió, com a mínim, mereix un post i unes quantes reflexions. Per començar, jo no crec que les peruanes analfabetes siguin el pitjor de la societat. Tot sovint, en la meva vida, les persones menys ortodoxament erudites i viatjades m’han impressionat amb la saviesa de les seves paraules. I és que està escrit: Déu ha revelat als senzills coses que els savis no poden entendre…

“NO DIRÀS EL NOM DE GÈNERE EN VA”

Quan haurem superat totes les ideologies que ens separen, ens quedaran només persones per adherir a la nostra comprensió i estima. De la mateixa manera que reivindico la paraula “gènere” com una categoria vàlida per analitzar els accessoris innecessaris , opinables i canviants, de la masculinitat o la feminitat, també rebutjo el que molts col·lectius, iniciatives i plataformes proposen en nom del gènere. El gènere sovint és l’excusa per practicar un elitisme femení excloent i redemptor de tots els problemes del món que frega el ridícul. L’Empar Moliner torna a encertar-la en la seva columna de l’Avui d’avui. Felicitats, Empar, per la teva lucidesa i la ironia amb què tractes aquest tema.

GÈLIDES FESTES D’HIVERN

És de tots conegut que la progressia més progre dels progres està fent recomanacions oficials -i escrites, servidor les ha llegides- als òrgans directius dels centres escolars perquè s’eviti parlar de “vacances de Nadal”, proposant l’expressió alternativa “vacances d’hivern”, per no ferir les susceptibilitats culturals i religioses dels nou-vinguts a casa nostra. La mesura, al meu entendre, amaga molta més mala baba ideològica. Amb mesures com aquestes, els immigrants cada vegada ho tindran més difícil per integrar-se a casa nostra. Anem en camí d’aigualir tant el nostre llegat cultural i lingüístic, que els nous catalans aviat no sabran a què s’han d’integrar.

Us convido a llegir l’article que ha publicat avui al diari Avui la incorregible Empar Moliner sobre aquest tema.

SUPERPOBLACIÓ (DE MENTIDES)

Dedico una citació bomba als qui pensen que tots els problemes del món se solucionarien si la gent deixés de tenir (tants) fills. L’he trobada al despatx d’un amic meu i m’ha semblat totalment irresistible.

“AIXÒ QUE DIC NO ÉS POLÍTICA!”

L’incorregible Oscar Wilde és conegut per haver condensat el desprestigi envers el periodisme amb la frase: “No diguis a la meva mare que sóc periodista: ella creu que treballo de pianista en un burdell”. En la visió sardònica de Wilde, una  mare s’havia de sentir més tranquil·la -i enganyada!- pensant que el seu fill martellejava el piano d’una casa de barrets que si es dedicava a escampar mentides i  calúmnies a la premsa. Si haguéssim de posar la frase al dia, moltes persones optarien per canviar la paraula “periodista” per la de “polític”. I és que avui en dia, per a bona part de la societat, els polítics s’han convertit en personatges antipàtics, i els afers polítics són vistos amb menyspreu. “Jo no faig política!” clamen moltes persones en les converses de cafè, amb la pretensió de subratllar la puresa de les seves intencions.

Malauradament, el desencís generalitzat amb la política que experimenten molts ciutadans els erosiona com a tals. Som menys ciutadans quan deixem de preocupar-nos,d’ implicar-nos i d’actuar en la polis, en la ciutat. Allunyant-nos de la política ens allunyem de la polis, de la ciutat estat, i quedem atrinxerats a la vida privada. I el pitjor del cas: en allunyar-nos de la política, deixem que els altres prenguin les nostres decisions. Abandonar la polis és una decisió  molt perillosa: si no convertim en política els nostres principis, la política dels altres decidirà quins dels nostres principis són políticament correctes.