TURISME ESQUIZOFRÈNIC

Mirant enrere en el temps, m’adono que potser la meva inclinació passional cap a les llengües estrangeres està íntimament vinculada amb la decisió dels meus avis i pares, a principis dels anys vuitanta, de comprar un apartament en una població costera del Baix Empordà. No m’ha agradat mai ni el sol ni la platja. A l’estiu m’aferro al protector 50+ per a pells atòpiques de La Roche Posay (us el recomano…) i totes les ombres em semblen poques. Sóc dels qui sempre han pensat que els rajos solars irreverents de l’agost són una provocació cutània a la qual cal respondre amb tot el desafiament aftersun del món mundial. Per sort, la Providència s’encarrega de corregir-me els radicalismes, i m’ha portat a casar-me amb una dona que sembla cosina germana d’Helios, una semi-deessa, talment fruit de l’amor entre un heroi mortal i una insolació divina.

Però tornem al tema de l’apartament. Us imagineu passar tots els juliols i agostos des dels set anys apretat en un pis de platja embatumat de sorra, amb sis mortals més? Que siguin els teus familiars només ho suavitza una mica. A la pre-adolescència no vaig poder aguantar-ho més i vaig decidir que l’única fugida estival que els meus pares beneirien serien les estades a l’estranger per aprendre idiomes. Al Regne Unit vaig passar molts estius amb un matrimoni encantador. Ella, una britànica atípica, i ell un heroi marsellès de la segona guerra mundial que m’explicava vertiables gestes bèl·liques abans d’anar a dormir. Havien viscut a tot arreu del món i tenien un esperit obert i global, que es palpava fins i tot a taula. Cada dia cuinaven plats diferents, de les zones del món on havien viscut.

IN THE LIVING YEARS (QUAN ERA VIU)

Hem d’aprofitar el temps de vida que tenim per estimar. Estimar és molt important, però també ho és demostrar-ho i dir-ho. Estimar és una força que supera qualsevol punt de vista, qualsevol ideologia, tot desacord. La cançó que avui us convido a escoltar transmet aquest missatge d’una manera radical. Gaudiu-ne.

FILLS QUE NEIXEN SENSE PARE

Al nostre país, i a molts països del nostre entorn, una dona de, posem, trenta-nou anys, que no ha tingut sort en les seves relacions amb el sexe contrari, pot decidir tot d’una quedar-se embarassada mitjançant una tècnica de reproducció assistida. A Occident, on fem crèixer els drets com bolets, existeixen els anomenats “drets reproductius”.  Tenir fills, en moltes situacions, ja no és el resultat d’un sòlid projecte familiar entre un home i una dona. La maternitat, per a la Bridget Jones postmoderna, és el regal que sadolla les ànsies d’una experiència vital més. Un fill es converteix en un desfici anhelat, en una mena de bombó, en una càpsula Nespresso d’embolcall exclusiu.

NINE TO FIVE (DE NOU A CINC)

Escolta aquesta marxosa cançó de Dolly Parton. Prové de la comèdia musical del mateix nom, protagonitzada l’any 1980 per la Parton, juntament amb Jane Fonda i Lily Tomlin. Va ser guanyadora d’un parell de Grammys.

VIURE L’ÚLTIM TRAM DE LA VIDA AMB DIGNITAT

Ressona sovint als mitjans la reivindicació d’una “mort digna”, una expressió perversa -com tantes d’altres, del tipus “salut reproductiva”- que moltes vegades encobreix un suposat dret a l’avortament. La mort ha de ser digna, i per a mi la dignitat sempre està al marge del suicidi assistit. Però, i l’últim tram de la vida? I l’última dècada? I les últimes hores? No han de ser dignes, també? No han de ser tan dignes com ho és la persona humana?