L’EDUCACIÓ, SEGONS XAVIER ROIG

Aquests dies estic rellegint l’assaig de Xavier Roig La dictadura de la incompetència, i la veritat és que està resultant de nou una lectura refrescant i desacomplexada.  No he pogut resistir la temptació de reproduir-ne al bloc uns quants paràgrafs referents al món de l’educació. Es tracta sens dubte d’una visió contundent, que a molts els pot semblar provocadora.

Avanço la meva crítica al pensament de Xavier Roig: una escola no pot ser governada amb una mentalitat exclusivament empresarial, perquè l’escola no produeix béns, sinó que forma persones, un “material” que no es pot llençar a les escombraries quan ens sembla que està “defectuós”; comparteixo, però, amb Roig, el convenciment que  al nostre sistema educatiu cal incorporar amb caràcter d’urgència els conceptes de l’eficiència, el rendiment i els resultats.

Amb una escola passa com amb qualsevol empresa: pot tenir millors o pitjors instal·lacions, pot disposar d’una matèria primera -els alumnes- més bona o més dolenta, però si no compta amb bons professionals -és a dir, bons mestres- no pot funcionar bé de cap de les maneres. I deixin-me dubtar de la majoria de professors que corren per les nostres aules.

PARAULES DE BENET XVI

He trobat molt interessants les paraules de Benet XVI als professors universitaris.

UN ANUNCI SOTA LA FAM

Fa mesos que m’he acostumat a comprar el diari només el diumenge, i em dedico tota la setmana a llegir-lo fil per randa, degustant-ne les notícies amb esperit crític. Cada vegada estic més covençut que per activar l’esperit crític es necessiten altes dosis de pausa, tranquil·litat i serenor. La pressa entretinguda a què ens sotmetem -o ens sotmeten?- a totes hores, plena de soroll i ritmes tribals, és aliada de l’estupidesa i la superficialitat.

El tarannà cibernautic que socialment estem adoptant ens converteix en tastaolletes frenètics dels continguts. Vivim de titulars de diaris, de consignes, de missatges que es condensen en uns pocs caràcters i es llegeixen en la penombra del metro. Cal combatre aquesta superficialitat capbussant-nos en les profunditats dels textos, copsant-ne les idees i les complexitats. Fins i tot en l’anomenada “era de comunicació”, la cultura dels titulars despullats perillen de fer-nos caure en el parany dels radicalismes, les supersticions i les trinxeres ideològiques. Us animo, en aquest sentit, a llegir un interessant llibre de Nicholas Carr.

Llegint, llegint, m’he aturat a repassar les cròniques de la tragèdia humana de la banya d’Àfrica.

I JO QUE LA VOLIA LAICA… LA VAIG TROBAR PAGANA

M’ha encantat aquest article que un bon amic m’ha passat via correu electrònic. Tant, que he decidit penjar-lo al bloc. És un article de Carlos González publicat al diari ARA el passat 30 d’abril.

FER PAÍS

Tinc molts amics independentistes, molt activistes ells, que sempre em parlen de la necessitat de “fer país”. Jo sempre els observo, els admiro, i els contemplo. Aquests dies, però,  m’he dedicat a analitzar-los, des de l’admiració més profunda, no cal dir-ho.

Resulta que la majoria han superat els 35 -sí, nois, ens fem grans…-. No estan casats, ni tenen parella. Porten la mateixa vida que quan tenien 18 anys, amb la diferència que ara tenen una feina i ja no han d’anar a l’insti ni a la uni; però paren pels mateixos bars, ataquen les mateixes converses, encara parlen en diminutius,  i practiquen el bell art de la ironia. Si els miro de fit a fit, de tant en tant veig que se’ls escapa aquest mig somriure sorneguer de la factoria Albert Om. Van fent….Perdó: van fent…país.